Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ valencians del XIX, indici, per tant, d’un ús real en la llengua. En Aladern arrapunyar ‘prendre amb violència’ (ap. DCVB, II, 9; DECat, VII, 108). Cf. els parònims rapinya i arrapinyar(-se), i agarrapunya (DCVB, I, 279). 2 m. ‘bergant, persona que agafa per força el que no li pertany’.«Pos señor; el tal rey [el pretendent a la corona Carles] de granuja y arrepuña podrà fer paper en lo món (...). Els seus soldats y comitiva han robat de Real Orden, però asò... asò... és asò y no és allò» (El Mole, 1837: II, 288). Acc. NR. En aquest cas el mot arrepunya fa referència a la persona, i no a l’acció.

      arrespunyar prnl. ‘pegar-se, lluitar amb violència per obtenir quelcom’. «[L’italià] estiraba el filet, destapaba un atre cuadret y seguia dient: “Ahora viderán la grande nasión española con sus moltas melioras e felisitates”. Y en lo cuadret no·s veen més que hòmens nuets, atres vadallant, atres demanant limosna, y atres arrespuñan-se damunt de un tros de pa, atres morts y atres morin-se» (El Mole, 1837: II, 166). NR. Si no és un error, deu ser una variant formal d’arrepunyar, no enregistrada en les fonts lexicogràfiques consultades. La s podria explicar-se per influència del prefix es-, dels mots començats per res-, o fins i tot del prefix des-, el qual es troba sovint formant oposició amb re-: ordenar - desordenar - reordenar, fer - desfer - refer (cf. Duarte, Alsina, 1986: 29). En Esc. arrepunyar ‘arrebatar, por coger o tomar las cosas con precipitación o arrebatadamente’, usat també com a recíproc. I la variant repunyar ‘recoger arrebatada y presurosamente alguna cosa entre muchos que la pretenden agarrar’ (Esc., EscLl., MGad.). Per a possibles explicacions etimològiques, vegeu DCVB (II, 922), DECat (I, 423; VII, 108, 261) i Colomina (1995: 114).

      arrevatacapes 1 m. ‘aldarull, gresca; esvalot’. «Vostés ya han vist l’arrebatacapes que·s mogué pel diable del festeig, que nunca ni may que haguera paregut» (Rondalla, 33), «(Vítors des de dins) –Què serà està confusió? / –Què sé yo! / Algun arrebatacapes» (Milacre del taberner, 23). En Esc. també rebatacapes. Cf. ravatar (o arravatar(-se) ‘alarmar-se desmesuradament, exaltar-se’, ‘irritar-se’) (DECat, VII, 136-137), derivat del substantiu de procedència aràbiga ravata ‘esvalot, torbació violenta, batussa, tumult que es produeix sobtadament’, paral·lel al castellà rebato (ant. rebata). 2 m. ‘lladre’. «Oh, la desamortiçació! És el gran arrebatacapes del sigle XIX, que roba més que Jaume el Barbut, Candeles y atres lladres famosos» (Tipos, 293). Mot NR. Sembla relacionat amb el castellà arrebatar ‘quitar o tomar alguna cosa con violencia y fuerza’ (català arrabassar), i designa per metonímia el lladre. Cf. puerto de arrebatacapas ‘lugar o casa donde, por la confusión y el desorden y la calidad de las personas, hay riesgo de fraudes o rapiñas’ (DRAE, 1970: 1080) i ‘comercio o establecimiento donde se abusa de los clientes con precios exagerados, no dando el peso exacto, etc.’ (Moliner, II, 880). 3 en un arrevatacapes loc. ‘de sobte’. «Pare, ya ha acabat al cap (Acabando su tarea) / en un arrebatacapes» (Balader, 1876: 21). Loc. NR. També en un revatacapes (Esc.), que el DCVB (IX, 177) i el DECat (VII, 137) escriuen amb a: en un ravatacapes.

      arrimadeta f. ‘crítica, censura, retret’. «Tin present que la política està prohibida per a nosatros, no siga cosa que el dimoni et tente y en deixes caure alguna de eixes arrimaetes que tu acostumes» (Donsaina, 3). Acc. NR. Derivat d’arrimar ‘dir censures, condemnes, retrets’.

      arrimar 1 tr. intr. i prnl. ‘pegar(-se)’. «en un·aülla saquera / tal punchà me va arrimar / que del brinco que peguí...» (Martí, 1997: 376), «Que li ha arrimat / dos topaes la bedella» (Liern, 1862b: 29), «puga ser / que li arrime dos calbots» (Escalante, I, 512), «–Saps que Pepico y Ortega / s’han arrimat de calent? / –Han reñit? Me hu reselaba» (id., II, 614), «li arrimaren de pronte una pedrà en lo descansaor de les ulleres, vulgo narípia» (Pare Mulet, 8), «Rafelo, calla o t’arrime» (Roig, 1884a: 13). Acc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Amb el complement directe format pel tipus de colp (topada, calbot, pedrada, punxada...). Com a pronominal, no figura al DCVB. La idea d’acostament, d’aproximació fins a arribar al contacte físic, pròpia del verb arrimar, es troba implícita en l’acció de pegar o colpejar, encara que ací se sumen els semes d’agressió i acció violenta. 2 tr. ‘disparar (a algú)’. «Mes per a consolar-os de les perdigonaes que nos van a arrimar, vullc contar-os lo que pasa en lo món» (El Mole, 1840-41: I, 35). Extensió natural del sentit anterior, aplicat al dany causat per trets en el cos. 3 tr. ‘dir, manifestar amb paraules (alguna cosa a algú)’. «Un periòdic inglés del partit moderat (...) parla com un desaforat contra la Fransa, y entre atres castañes pilongues que els arrima de bades, diu que la Fransa està corrompuda hasta el cor» (El Mole, 1840-41: I, 219), «Este lletinòrum me l’ha inspirat la notísia que m’han arrimat este matí a boca de jarro» (El Saltamartí, 2a època, núm. 25, 2), «No cregues, no, que són falses / les paraules que t’arrime, / perquè d’amor em sofrime» (Salelles, 1864b: 29). 4 tr. ‘donar, atorgar; administrar, aplicar (alguna cosa a algú)’. «y a qui diu que la embrolla y les mentires de la política naveguen per la Babilònia d’España. Y sobre la política que mos arrimarà la Rechènsia de u està cantant tots los dies el Garrut esta cansó...» (El Mole, 1840-41: II, 56), «arrimant-mos una lley que diguera (...)» (id., 1855: 36), «m’arrimà uns cuants marujos per a que poguera anar fent yo per la vida, y prengué el portant» (Pare Mulet, 4), «per a arrimar-li la porga / dins d’un sobre» (Ovara, 1885b: 283). 5 tr. ‘tirar, llançar’. «li arrimà la gran bagasa / el perol més gran que hi a» (Liern, 1873: 9), «És dir, c·així q·el dolor / pasa, l’arrimen al fem, / y después l’arrepleguem / per a que done calor» (Palanca, s. a., 71). 6 tr. ‘deixar (una persona), prescindir-ne’. «A qui em fa tocar corneta, / podent tocar sacabutx, / no hi ha tal com arrimar-la, / puix prou he menjar pallús» (Morlà, 52). Està present la idea de ‘separació’. 7 tr. ‘fer (voltes)’. «o el vals, arrimant voltetes / y refregant-se la cara» (Liern, 1872: 8). 8 tr. ‘fer (un moble un cruixit)’. «Y el catre... / de cada cloixit qu·arrima / pareix que·s queixe, el pobret!» (Liern, 1873: 5). 9 prnl. ‘fer-se (una cremada)’. «Sobre no gastar carbó / ni arrimar-me una cremà, / sempre tinc plancha calenta» (Liern, 1873: 10). 10 prnl. ‘beure’s’. «Home, enduga’s (...) / una bóta d’a mich cànter y arrime’s / al dia sinc u sis llànties!...» (Escalante, I, 658), «Demà chala; / l’all y pebre, el sofrechit, / y de cuant en cuant t’arrimes, / a la pau de Déu, mich / cacherulet» (Escalante i Feo, 1897a: 18). Accs. NR (2-10). Com en moltes de les accepcions anteriors, està present la idea d’‘aproximació’. 11 arrimar-se al coleto loc. ‘beure’s, prendre’s’. «La tia a soles, sis copes / al coleto s’arrimà» (Escalante, III, 83). També implica unes connotacions humorístiques. Loc. NR.

      arrimat -ada adj. ‘persona tímida o poc sociable’. «–Com ell és tan arrimat... / –Lo qu·és a les faldes, masa» (Balader, 1871b: 17), «–Mira tu el llech fet a posta. / No diu que vol festechar? / (...) –Y què vols dir en això? / –Que eres curt y algo arrimat» (Gómez, s. a., 2), «era l’home més vergonyós i arrimat que·s coneixia» (Espardenya, 40). Acc. NR. Figura en Esc. En aragonés arrimado ‘hombre encogido, vergonzoso’ (Endize, 212); al Villar de l’Arquebisbe arrimau, id (Llatas, 1959: I, 111). Metàfora, relacionada amb l’accepció ‘posar a un costat, deixar de banda’, perquè la persona vergonyosa o poc sociable sol defugir el tracte social.

      arriot СКАЧАТЬ