Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ (caduf). Metàfora fonamentada en una certa analogia formal i funcional, entre l’arcaduf (‘canó per on es condueix l’aigua’) i el nas. 2 arcaduf del tarquim loc. ‘anus’. «un pardal garrit, / que ibis li diuen de nom / (...), quan està enfitat (...), / que coneix ell una herba / per al cas molt purgatiu, / i en lo pico se la fica / per lo arcaduf del tarquim. / I en açò prest evacua, / curant-se ell mateix lo enfit» (Martí, 1996: 205). Accs. NR. Metàfora. Analogia de l’anus amb la funció del caduf ‘canonada d’obra per a desguassos’ (cf. DCVB, II, 813; DECat, II, 393).

      argent viu m. ‘persona molt activa i deixondida; entremaliat’.«este fill era un archent viu, que se’n pasaba de ralla, perquè a cada pas anaba a tamborinades en uns y atres» (El Mole, 1837: I, 35). Acc. ND al DECat, 1a doc. Cf. «Cuant yo era chic, pareixia / que dins del meu cos tenia / setse lliures d’archén viu» (Liern, 1862c: 20), «no estarà mai quiet, com l’argent viu» (Fàbregas, 1979: 179), ser com un argent viu, ser més llauger qu’argent viu (Alberola, 1928: 256, 260), ésser un argent viu ‘ésser persona molt espavilada’ (Raspall, Martí, 1994: 289). Metàfora, perquè el mercuri o argent viu fa la impressió d’estar viu. Cf. en castellà ser un azogue ‘se dice de personas, especialmente niños, muy inquietas y nerviosas’ (Luque et al., 2000: 49).

      armada f. ‘òrgans genitals masculins’. «Digué Inés a son germà, / qu·era soldat de marina: / “Anit me dia Agostina / si li amostraràs l’armà”» (Niu, 129). Acc. NR. Són relativament freqüents les metàfores bèl·liques referides al sexe i a les relacions sexuals. Cf. armament ‘genitals masculins’, arma, artilleria ‘penis’ (Vila, 1987: 51, 52; Pomares, 1997: 33; Verdaguer, 1999: 181).

      armat adv. ‘en erecció’. «Perquè el rei de Suècia / digué a Lucrècia: / “Jo vull vore el vostre castell de Xinxirivell”. / I ella respon: “Orat vell, / no veu que aquest castell és encantat? / ¿Com hau d’entrar, si no veniu armat?”» (Morlà, 124). Acc. NR al DECat ni al DIEC. ND. Cf. anar ben armat (Vila, 1990: 158; Pomares, 1997: 33); en la germania castellana armar (Chamorro, 2002: 105-106); en francés avoir une balle dans le canon ‘être en érection’ (Colin, Mével, 1990: 696).

      armari / almari m. ‘panxa, ventre’. «qui buida el seu armari / del vent que té per lo cul / allauchera son baül / pel forat del tafanari» (Tractat del pet, 44), «–però vostés m’han fet de pastisos y perifollos hasta la coroneta... –Home, nosatros creíem de bona fe que per a omplir eixe armari es necesitaba alguna friolereta» (Tabalet, 195), «Vaya, caballers, asò ya està vist. Més val u content del tot que tres a micha requesta. No tenim més que este panet y esta llonganiseta. Y si mos tirem els tres damunt, no n’i ha per a comensar. Caiga, pués, tot en pesa en un almari» (Donsaina, 117). Acc. NR. Cf. fer-se (algú) com un armari ‘esdevenir una persona molt grossa’ (Gascón, 1999: 424). Metàfora humorística, cosificadora i hiperbòlica basada en la gran capacitat de contenir de l’armari. En francés col·loquial s’usen amb un sentit similar altres receptacles, amb la idea de «contenant assez vaste»: bidon, bureau ‘ventre’, buffet ‘estomac, ventre’, crédence ‘abdomen, ventre’ (Colin, Mével, 1990: 53, 92, 177). Cf. armario com a terme despectiu per designar un home fort i molt gran (Luque et al., 2000: 41).

      armela f. ‘bala, projectil’. «Veus est·arma? / (...) Té dos armeles / (...). De plom» (Palanca, 1874b: 21). Acc. NR. Metàfora formal i irònica.

      arpa f. ‘sexe de la dona’. «I com sóc tan confiat, / (...) creïa haver-me mamat / lo manco el virgo fidelis, / perquè ella m’havia dit, / volent clavar-me la sarpa, / que era jo el primer David / que tocava en aquella arpa» (Bernat i Baldoví, 1845a: 40). Acc. NR. Metàfora encobridora.

      arquet del violí loc. ‘membre viril’. «Un músic vérem allí / que brincos pegant estaba / perquè el foc ya li aplegaba / a l’arquet del violí» (Blai Bellver: La creu del matrimoni, 1867, ap. Vila, 1990: 158). Acc. NR. Al Gironés es coneix l’expressió No em toquis l’arquet, amb referència al membre viril (Vila, ibid.). Metàfora formal.

      arracada f. pl. ‘testicles’. «No et recordes d’aquell temps / que els fadrinots (...) / no portaven saragüells / sinó un baquero molt llarc, / y jugaben en les dones / ab tanta simplicitat / que sucehuí, duent al coll / hu cama así camà allà, / fent lo jagant, y al pentjar-li / les joyes galtes avall / a la dona que el portava, / dir-li ab tota puritat / (...): “Perot, lleva això d’ahí, / que a mos pares els sab mal / que sens ser casada porte / arracades”» (Mulet, 158). Acc. NR. També en Vila (1990: 158), Pomares (1997: 34) i Verdaguer (1999: 181). Metàfora formal.

      arramblar intr. ‘causar sensació, impressionar fortament’. «–Bonico sí qu·és. / –Si arrambla!» (Escalante, III, 97). Acc. NR. Metàfora concretitzadora.

      arrap 1 m. ‘imatge, rèplica’. «esta chica / és un arrap de sa mare» (Sales, 1870: 31). Metàfora. → escopinyada. 2 m. ‘delicte, robatori’. «estos moneders al cap / feren son camí a Melilla, / a hon els posaren golilla / per no sé quin atre arrap» (Vives, 1877a: 40). Accs. NR. Metàfora. Està present la idea d’‘agafar amb les mans, amb les ungles’. → ungla, ungler.

      arrapaaltars m. i f. ‘beatot, -a’, usat despectivament. «no li quedà bona cara / a d’aquella arrapaaltars» (Coloqui nou, tracta de tot lo que solen passar els hòmens, 3), «–Que blasfèmia! (...) / Valga’m el Ànchel Custodi!... / –Arrapaaltars!» (Arnal, 1877: 35), «Lo qu·és que durà poch aquella farsa de relligió, lo mateix que duren molt poch totes les coses postices. Avís a les mixorreres y arrapaaltars, tan amigues de reçar com de fer poca faena» (Tipos, 138). Mot NR. Amb un sentit similar rapaaltars (DCVB, IX, 142), rosegaaltars (DCVB, IX, 578) (→ rata d’iglésia), esmocaciris (DECat, VII, 469). Cf. «Faré la beata falsa, / i aniré a rapar els altars, / amb la moixeta devora» (a. 1892) (DECat), «A arrapar altars se’n va, / més guapa que la peseta» (Balader, 1862: 16), «se’n vingué a Valènsia y se ficà en les iglésies y arrapaba els altars, y la chent el tenia per sant y hasta creia que fea milacres» (Carabases 1889, 3) i el nom propi Rapacristos (Colomina, 1991: 99). Sembla haver-se envellit, a l’ALPI només es recull rapaltars ‘beata’ a Benialí (Garcia Perales, 2001: IV, 2316-17). Metàfora funcional aplicada a una persona que sempre va per les esglésies «arrapant altars», és a dir, deixant-s’hi veure i practicant un cristianisme superficial, formal i aparatós, més que participant sincerament de les celebracions religioses i de la doctrina cristiana.

      arrapa i fuig, a (d’) loc. ‘a corre-cuita, de pressa i sense fixar-s’hi’. «ham dinat d’arrapa y fuch» (Balader, 1876: 36), «no detindre-lo asunts / que tan mal els despachaba / com arreu y a arrapa y fuig» (Tipos d’auca, 15). NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (VI, 76) i en Gascón (1999: 243) d’arrapa i fuig id.; en el DCVB (IX, 143) també a rapafuig, de rapafuig. Cf. fer una cosa (o anar) d’arrapa i fuig (Martí i Adell, 1988: 131). Compost dels verbs arrapar i fugir.

      arrastra! interj. «per últim, demana el meu compañero que el tal Colorí se declare sedisioso, subversivo e injurioso. Arrastra! Pos no demana poc!» (El Mole, 1837: II, 376), «Arrastra! Eixa sí que és bon llimó!» (id., 1855: 104). NR. Formada sobre el verb arrastrar, d’origen castellà. Expressa una actitud de sorpresa i incredulitat del parlant davant el contingut СКАЧАТЬ