Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ En andalús arruchar ‘dejar en el juego a otro sin dinero’, dejar o quedar arruche ‘ganar a otro todo el dinero en el juego’, a ruche ‘sin dinero, arruinado’ (Alcalá Venceslada, 1998: 61); a Almeria arruchar ‘en el juego de naipes coger, robar del mazo de cartas’ i arruciar ‘perderlo todo en el juego’ (Escobedo, 2003: 33). També a Extremadura arruche ‘sin nada’, a ruche ‘arruinado’ (Viudas, 1998: 15, 153). Arruche ‘carecer de dinero, no tener ni un céntimo, estar sin blanca’ és molt usat a Torrevella (Pérez Maeso, 1990: 16). A Oriola ruche ‘dícese del jugador que lo pierde todo en una partida de naipes’ (Guillén, 1974: 309); també a Múrcia en certs jocs de cartes es diu que el que perd quedó ruche (DECat). A Cuba es coneix el verb transitiu arruchar, aplicat també a guanyar i perdre en el joc, però en aquest cas infantil: ‘en el juego de las bolas, ganar uno de los niños las bolas de los demás’ (Haensch, Werner, 2000: 43). Les accepcions procedents del joc de cartes tenen gran extensió i ens relacionen directament amb el primer dels nostres exemples transcrits. Gordón (2002: 514) vincula la veu ruche d’Oriola amb rochero, en andalús ‘persona que vaga por ahí, sin miedo a nadie y por espíritu aventurero’, i a Extremadura ‘juerguista, callejero’, que considera derivats de rocha ‘cresta rocosa, peñasco’, per referència a un individu que viu allunyat de la civilització (literalment, entre roques) menant una vida de vagabund. També Coromines (DECat, VII, 364) considera anar a rotxe ‘arruïnar-se’ derivat de rocha ‘pendent rost, precipitós’, si bé pel que fa a rutx, rutxe, arrutxe proposa altres etimologies. Siga com siga, es tracta de mots d’origen incert (cf. DECat, I, 434-435; VII, 364; DCECH, V, 82; DCVB, II, 43; Gordón, 2002: 514), de ben segur relacionats. Coromines expressa també els seus dubtes sobre el caràcter del mot valencià: si és un manlleu del castellà o bé formació afí i paral·lela.

      asclafatarrossos, asclafaterrossos → esclafatarrossos.

      ase / as 1 m. ‘home rude, neci; ignorant’. «qui diu mal de les tals [de les monges] / és un simple (...), / és un ase i és un tonto» (Morlà, 59), «perquè y a provincials doctes, / y a àsens provincials també» (Tres, Clarasó, 1999: 50), «sempre se li antoixà un bovo de Còria y un ase dret y fet» (Rondalla, 37), «Calla, home; si tu no en papes. / Atén, y no sigues as» (Rahonament entre Chimo el Gros, 2), «–Encara més. / Quatre chulles me he menchat, / dos platerets de tofao. / –Estofado, no sies as» (Tio Joan Senén, 2). Dit també ase en lletres: «Lo primer que posí en dansa / fon buscar un ase en lletres» (Martí, 1996: 133). Notem el plural ases en El Mole, amb reducció del grup -ns > -s: «y els facsiosos són tan ases que no saben tirar un poc la corda per a que no parega lo que pareix» (1837: 288); també Martí Gadea en els seus Tipos (I, 20) i en la Burrimàquia alicantina (1904: 10) feia servir la forma reduïda de plural ases. D’altra banda, aquests exemples, i altres que es podrien afegir, proven la vitalitat relativa del substantiu ase en valencià als segles XVIII i XIX, a pesar que ja aleshores rebia la competència del castellanisme burro. En el registre col·loquial és molt freqüent l’ús de metàfores basades en noms d’animals, a partir de les qualitats atribuïdes culturalment a cada animal, i aplicades als éssers humans per a caracteritzar-los, amb la consegüent animalització i humor. La variant as (NR), apòcope d’ase, figura en EscLl. En castellà antic s’utilitzava l’expressió ser un as, amb la forma apocopada eufemística d’asno (Covarrubias, 1995: 126; Buitrago, 2002: 683). En els exemples valencians transcrits està afavorida per la rima. 2 donar cervell d’ase (a algú) loc. ‘enamorar-lo’. «sols tu m’as ballat en l’ull y m’as donat servell d’ase» (Rondalla, 27). L’amor mundà, d’acord amb una concepció moralista, és vist com una porta oberta a l’estupidesa, al comportament desassenyat. 3 fer l’ase loc. ‘fer o dir estupideses’. «La cosa està en bon estat. / No fem l’ase, pués, gallardo, / tirem-li a la pollaca, / que ella pareix que seguix, / y el que té fam busca pa» (Martí, 1997: 304), «No comensem a fer l’ase» (Civera, 1820: 19). Locs. NR.

      asguitós → esguitós.

      asilo m. ‘presó’. «Per dir-li a u cocodrilo / buscaor de la peseta, / pasí una temporaeta / de mes y mich en l’asilo» (Fambuena, 1881: 19). Acc. NR (s. v. asil). Metàfora, L’asil es pot entendre també com un lloc de reclusió. La variant asilo deu explicar-se per influència del castellà.

      aspat -ada adj. ‘molt prim’. «el dechuni y penitènsia / me té aspat y consumit» (Milacre del loco, 7), «Yo, que·m vaig quedant aspat. / Per què m’han tret el Fideu? / Tots en lo poble, burlant-se, / dihuen que perc la chaveta, / y que per tu, Carmeleta, / me diran el pas descanse» (Fambuena, 1877: 7). Acc. NR al DIEC i ND. Metàfora. L’aspi o àspia és un objecte d’allò més tènue i relativament llarg (cf. DECat, I, 450). A Polop aspiat ‘molt prim’ (Colomina, 1991: 101). Cf. les locucions cara d’aspi ‘cara magra i llarga’, més sec que un aspi, ésser un aspi sense troques ‘estar molt magre’ (cf. DCVB, II, 68). Cf. estar aspat de fret o de fer faena (Alberola, 1928: 105). A Lludient aspao ‘delgado’ (Alba, 1986: 74).

      asperges / asperques 1 deixar asperges loc. ‘deixar sense res’. «Después que t’hauran pelat, / como el gallo de Morón, / y a todos sin destinsión / asperges hauran deixat...» (El Mole, 1837: II, 249), «Per què tan chove / viuda yo em quede, / y al sel te’n puches, / deixant-me asperges?» (Bernat i Baldoví, 1860: 5). 2 deixar (estar) asperges loc. ‘deixar (estar) sense menjar, dejú’. «Els de Ibi portaben una sobrasada de a dos lliures y un pa blanc d’a sou. (...) Es feren un escoltet, y digueren: “Anem a deixar-nos a este asperges”» (Donsaina, 117), «–Mala escusa és eixa, amic. / –En tinc atra de secret..., / que tu ya has fet un moset; / yo encara asperges estic, / y el estómago me duele» (Bernat i Baldoví, 1857: 21). Locs. NR. 3 quedar-se asperques / a esperges loc. ‘quedar-se sense res, sense allò que hom esperava o tenia; amb fam; sense tastar una cosa’. «lo cert és que als presos els ixqué la Mare de Déu y que feren l’anada del fum, y el notariet, que estava a l’últim vale y pobre com la criada de senta Ana, es quedà in albis y asperques» (Rondalla, 35), «Sis añs que no mate porc, / perquè el venc per a pagar, / y después em quede a esperges, / todo el año badallant» (Civera, 1820: 22); «De así pren oriche segurament el dir-li a cuansevol que es queda sinse tastar una cosa: t’has quedat asperges» (Tabalet, 106). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En Pasqual Tirado quedar-se asperges me (1974: 61). Es tracta d’un dels diversos casos de cultismes popularitzats, que han passat del llatí eclesiàstic al registre col·loquial, amb canvis semàntics, i sovint també formals. Correspon a la primera paraula del verset 8 del psalm 50 que es cantava els diumenges abans de la missa conventual, o en les parròquies, la missa pro populo. En aquesta missa solemne hom combregava, i com tradicionalment abans de combregar no es podia prendre res, estar asperges adquirí figuradament el sentit d’‘estar dejú’ (cf. Sanxis, 2002: 71-72). → albis.

      assampar → sampar.

      assaonar tr. ‘castigar, corregir, ablanir (algú) a força de colps; fer canviar d’opinió, esmenar, a la força’. «A lo menys, deixeume-la açaonar a mon plaer [a la filla], que la figa y la dona quant tors lo coll és bona, y a l’ase y mala muller bastonades hu han de fer» (Rondalla, 17), «l’amenaçaren quatre o cinch ànimes de cànter, (...) de son conte anava el donar-li de calent y açaonar-lo de potenti» (ibid., 37), «a cada cordada em dia / un centenar de sofions. / Cansat ya de asaonar-me, / em va soltar СКАЧАТЬ