Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ amb connotacions degradants.

      arripiar tr. ‘donar (alguna cosa enutjosa)’. «Y en ocasions molt resoltes / m’[ha] arripiat prou carabasa, / poro lo qu·és hui Tomasa, / ya no ha fet com atres voltes» (Barreda, 1870: 11). Mot NR. Deu ser un derivat del castellanisme rípio ‘reble’. Metàfora. Del dolor físic que produeix un llançament de rebles es passa al moral.

      arromangar prnl. ‘resoldre’s a obrar amb energia en algun afer dificultós’. «Tots anaben gemecant / de goig y contento gran, / al veure que, si no fóra / per haver-se arromangat / el compte de Cervelló, / no haguérem així quedat» (Martí, 1991: 168). 1a doc. L’acció d’arromangar-se quan hom es disposa a treballar ja figura en Carles Ros (1764: 264-265). La contigüitat entre aquestes dues accepcions (arromangar-se i ficar-se a la feina) ha estat interioritzada per l’enciclopèdia col·lectiva i, per això, es pot expressar figuradament l’acció de posar-se a la feina mitjançant la plasticitat de l’arromangada.

      arromango 1 m. ‘amenaça’. «tement-se de la nugolada (...), li féu quatre arromangos a tant forts que la deixà (...) en més caguetes que vostés puguen pensr» (Rondalla, 18), «Vostés s’han contentat en marmolar per baix cama perquè li tenen por, y sinse pendre en conte que qui se dispon a obedir deu fer-o condisionalment y sinse autorisar serts arromangos com els que vostés han sufrit» (Llombart, 1877: 206). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. 2 m. ‘arrogància; geni fort’. «–Quin cheniet! Eixe arromango / al teu home, el consumia. / –Aquell, cuant me contradia, / li fea ballar el tango (...), / mes com yo no m’acobarde / ni de un home ni de sent...» (Escalante, III, 166). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. anar en arromangos ‘ir con arrogancia, ir con fueros’ (EscLl.); a Anna arromango ‘descaro’ (Martí, Aparicio, 1989: 20). L’acció d’arromangar-se sol fer-se com a senyal d’amenaça, quan algú està dispost a colpejar o a enfrontar-se amb un rival. Alcover i Moll (DCVB, II, 18) pensen que arremango procedeix d’un encreuament del castellà amago amb arremangar. Però potser és innecessària l’opció de l’encreuament, quan pot explicar-se simplement com un derivat postverbal d’arremangar (o arromangar), això sí, amb interferència del castellà, que explicaria la terminació -o.

      arropir prnl. ‘pecar de gasiu’. May fon vosté un gastaor, / però... tampoc s’ha arropit» (Escalante, I, 214). Acc. NR. Metàfora.

      arrotxe → arrutx.

      arrufar prnl. ‘encrespar-se; embravir-se’. «Que manaba nostre rey (...) / se formaren companyies / de milicianos honrats, / puix de este modo podíem / en lo reyne y la ciutat / defendre’s dels enemics, / si ací intentaben entrar (...). / Axí que sentí la orde (...), / em rebestí d’un corage / y·m posí tan arrufat...» (Pep d’Aldaya, 3). Acc. NR. En Esc. arrufar-se ‘envanecerse, ensoberbecerse, airarse’. Cf. arrufar el nas (el morro) ‘fer una contracció de cara per expressar desgrat o disconformitat’ (DCVB, II, 39). En castellà arrufarse ‘enfurismar-se’ (DECat, VII, 515); en aragonés arrufar ‘erizarse o contraer una parte del cuerpo’ (Endize, 214). Per metonímia s’expressa la causa (un determinat estat d’ànim) per l’efecte físic que produeix.

      arruixa! interj. «–Coneix a doña Tomasa? / S’ha brindat a ser padrina (...). / –Però si en tal incumbència / conta sa cuñà! / –Pasiènsia, / a l’atre u pot ser. / –Arruixa! / Ya vorà com se li queixa» (Escalante, I, 136), «–Ya vorà en fer-los el nuc... / –La baba me cau / –(Arruixa!)» (ibid., 435), «–Com vosté abans / li regalà (...) / un mocaoret de seda / de color de lila. / –Arruixa! (...). / És mentira» (Escalante, II, 70). NR. Manifesta un valor emotiu de disgust, de contrarietat, i sovint també de sorpresa.

      arruixada 1 f. ‘descàrrega de trets’. «amorraren una boca negra als bultos drets, que no féu mala prova, perquè en l’arruixada que tirà en bolcà asta uns tres o quatre» (Rondalla, 32), «un atre vergant, / que venia per darrere, / una arruyxada em tirà / que casi em buida el servell» (Leon, 1808: 3), «li descarregà una arruyxà de perdigons qu·en poch més el mata» (Espardenya, 142). 2 f. ‘retret, blasme, paraules de desaprovació’. «son pare, com era home tan bròfech, en lloch de acaronar-la, lo que féu fonch tirar-li esta arruixada: “Vols que·t diga? Pluja d’estiu y plor de bagasa presto passa”. Y d’ahí ahí la possà per a pelar y com un guant» (Rondalla, 19), «Lluïsa, no t’embobes tant, / (...) que si et veu el so Chuan, / tindràs ta bona arruxada, / y habràs de fuchir volant» (Aguadores, 1789), «El ofisial s’aguardaba naturalment una arruixada del contribuyent, però no per eixe estil» (Tabalet, 23). Accs. NR. La segona en Esc.; cf. arruixar ‘reprendre de forma vehement i amb duresa’ (Reig, 1999: 71), ‘despedir con malos modos’ (MGad.). Metàfora, per analogia del llançament continuat d’aigua amb el de projectils, i amb les reprovacions que «es llancen» contra algú.

      arruixar 1 intr. ‘disparar’. «quant l’estufador / d·a vint-y-quatre arruixà, / va quedar tot lo carrer / de gabachos empallat» (Raspós de Ruçafa, 16), «té una colombrina / que, si escomensa a arruixar, / aventa les bales cròniques / a dies quilàmegros llarcs» (Escalante, II, 23). 2 tr. ‘censurar, desaprovar, blasmar’. «Y als que estos mals causaren no·ls arruixes. / Nunca tu voz contra el error levantes, / si no vols dur calvots y cachamones» (El Mole, 1837: III, 54). Accs. NR. Metàfores.

      arruixó m. ‘reprimenda, blasme’. «Allí digueren els arretirats, y un enclaustrat y les viudes tot lo que està pasant sinse llebar ni posar, y li pegaben uns arruixons al menisteri que habia per a tornar-se rochos» (El Mole, 1840-41: I, 335), «–Veu com tarda? Mos fa feta, / pués acabant no renegue / si algun arruixó li pegue. / –Eres molt basta, chiqueta» (Escalante, I, 281). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. pegar-li un arruixó a qualsevol (Alberola, 1928: 207). Metàfora.

      arrutx / arrutxe / a rutxe / arrotxe / a rotxe 1 adj. ‘arruïnat, sense diners’. «m’antretengut estos dies / pintant-les, y me han deixat / arruch. Malaïdes siguen! [els naips]» (Escalante, II, 45), «Si les pagues anaren més corrents, si El Pare Mulet no estiguera tan arruch, a bon segur que li regalaba una ploma d’or o de plata» (Llombart, 1877: 14), «Per fi, se’ls acabaren els dinés y tingueren que vendre també la casa, consumint en poc temps el producte d’ella. Ya estaben arroche del tot» (Ensisam, 501), «com (...) no podia treballar ja gens les terres, començà a anar cad·any per avall, d’asta que·s quedà casi arruje» (Espardenya, 116), «de modo qu·entre unes coses y atres, es va vore ben arruïnat. A l’encontrar-se a ruge, es donà a comprar vinagre» (ibid., 81). Mot NR al DIEC i ND al DCVB, 1a doc. 2 anar a rotxe loc. ‘arruïnar-se’. «Tant y tant s’abandonà en conservar el crèdit de la sehua profesió y del rich patrimoni heretat de sos pares, que anà a roche» (Tipos, 190). Loc. NR al DCVB ni al DIEC. En el DCVB (I, 43; IX, 626) arrutx, -utxa ‘arruïnat’, recollit a València i Elx, arrutxat, -ada ‘abatut, arruïnat de salut’, al Maestrat, i anar a rutxe ‘anar-se’n en orris, a la ruïna’, a Benassal. Coromines (DECat, I, 434-435) el documenta per primera vegada en MGad: arruig, ge ‘arruinado’, i el qualifica de «valencià vulgar»; també recull anar a rotxe ‘arruinar-se’ en la Terra del Ge de Martí Gadea (DECat, VII, 364). En Cañís i cañisaes figura arrutxar ‘abatre’; en Alberola (1928: 228): quedar u a ruig; a Alacant estar en arrutxe ‘estar arruïnat’ (Segura, 1996: 120). Pasqual Tirado utilitza anar-se’n a arrutxe ‘anar-se’n en orris, СКАЧАТЬ