Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ castellana anguila de cabo ‘el látigo’ (Hernández, Sanz, 2003: 49). Creació metafòrica fonamentada en la forma llarga i estreta d’aquest peix. 2 f. ‘penis’. «Què pretén eixe bambau / en la escopeta en la mà / de una chica tan templà / donant-li un collvert o blau? / Més val que la deixe en pau / y no pase avant la broma, / pués sinse permís de Roma, / cuant la Cuaresma desfila, / la que sopar vol anguila / no pot menchar res de ploma» (Carreres, 1909: 63), «Peixca poch el tio Lila, / però encara j·a qui abona / que, per lo manco, a la dona / sempre li porta un·anguila» (Niu, 37). Metàfora formal. 3 f. pl. ‘diners’. «Entre les contribusions / que sempre van aumentant, / y dempués l’achuntament / en los drets monesipals, / mos van a traure un reñó. / Y un home es queda mirant / com se li van esmuñint / les anguiles del cabàs» (Ovara, 1879a: 5), «hi agué en Castella (...) / un tipo inocent de potecar, / que, com tenia obert l’almari / dels pots y ungüents que diu que feha, / una dona del vehinat qu·heu vea / tots los dies li feha la sisa, / mentres se n’anava ell a misa (...), / y no mirant que dins del sarnajo / li quedaven ja poques anguiles» (Troços, 140). Metàfora fonamentada en la facilitat que hom atribueix a les anguiles per a esmunyir-se, la qual recorda la rapidesa amb què es gasten els diners. Cf. relliscar (o fugir) com una anguila, esmunyir-se com l’anguila (cf. DCVB, I, 692; MGad.; Pomares, 1997: 30), i anguila ‘persona esmunyedissa’ (Pomares, 1997: 30). 4 f. ‘còlera’. «si lo de Eixàtiva fóra l’anguila, com así entren tots els dies tres trens en chent d’aquella siutat, ya haguérem sentit les picaes» (La moma, núm. 1, p. 6), «–Que te diga / de què s’ha mort, y voràs. / –De la epidèmia, del còlera. / (...) –El dia manco pensat, / si no morim de l’anguila, / morirem envenenats» (Escalante i Feo, 1891: 3). Accs. NR. Referència metafòrica a la malaltia del còlera, o al microbi que la provoca. 5 parlar (raonar) de l’anguila loc. ‘parlar (raonar) d’una cosa que interessa, d’un tema d’interés’. «Entrava de rondon a fer-li de l’ullet y a parlar-li de l’anguila» (Rondalla, 13), «Yo per parlar de la anguila / tot m’o deixe abandonat; / sense dormir estaria / parlant de asò tot un any» (Civera, 1820: 26), «Pos anem a que estan raonant de l’anguila tres, o cuatre, o huit, y el u vol contradir als atres perquè no pensa com ells» (El Mole, 1837: III, 23). Loc. NR.

      anguilada f. ‘moviment corporal, generalment grotesc’. «Cuant un lechuguino saluda a una madameta, no sé com, en la anguilà que fa en tot lo cos, no li lleva les barres en una cabotà» (El Mole, 1837: I, 104), «Al que no sàpia fer anguilaes pa saludar y arrimar coses en aire, ficar-lo en una bota de vi ransi» (ibid., 105), «ho farem més pronte que ell pegarà tres voltes y dos anguilaes» (El Mole, 1840: I, 270). Mot NR. Metàfora. L’anguila és un peix caracteritzat per la seua facilitat i rapidesa de moviments. El diminutiu anguileta designava un pas de dansa practicat a València al segle XIX, segurament per relació a un determinat tipus de moviment que recordava el de les anguiles (cf. Tipos d’auca, 237). En un sainet, Toni, gelós, diu a Pepeta «que cuant ve algú de Gandia, / vas sempre fent mil monaes, / calean-te com l’anguila» (Salelles, 1864a: 31).

      ànima de cànter 1 loc. ‘persona brava, feréstega’. «l’amenaçaren quatre o cinc ànimes de cànter, d’aquells més ventolers y braus (que tant se’ls dóna menjar el pa ací com en les Índies), que com se fera de regalar (...), de son conte anava el donar-li de calent y açaonar-lo de potenti» (Rondalla, 37). Loc. NR al DECat, acc. NR. 2 loc. ‘persona innocent, ingènua o curta d’enteniment’. «y abia despachant en el taulell un paisà del notari de qui parlàbem, y que entén el valensià tant com yo el turc (...). El ànima de cànter que estaba en el taulell, y només ensomiaba en despachar Moles, cregué que seria algun mursià» (El Mole, 1837: I, 38). Loc. NR al DECat i ND. En EscLl. ànima de cànter ‘persona falta de discreción y sensibilidad’; ànima de càntir ‘ingenu, indecís, curt d’enteniment’ (Tresor, I, 219; Pomares, 1997: 30; Verdaguer, 1999: 30); en castellà alma de cántaro ‘persona ingenua, torpe y tonta’ (Luque et al., 2000: 28), ‘buena persona’ (Carbonell Basset, 2000: 19), ‘persona muy inocente y crédula’ (Buitrago, 2002: 682), i originàriament ‘cernícalo, persona despreciable, insensible, incapaz de demostrar cualquier entusiasmo, caridad o sentimientos nobles’ (Calles i Bermejo (2001: 270-271). Metàfora degradant.

      animal 1 m. ‘persona ruda, grollera o que demostra poc enteniment’. «Eixe madur de Pep de Quelo, tan gran com hui y demà, ¿és més que un mama y un animal ben acabat de cap a peus?» (Rondalla, 25), «Ara va, ningú s’espante / ni es té que remenejar / en contemplar que un corfoll / vullga també ser casat (...) / Jo, un animal, com vostés / hauran en mi contemplat» (Martí, 1996: 265), «–La altra bolta, cap sagrat! / feren aquell basilisco / de plata tot. / –Animal, / obelisco es diu» (Leon, 1789a: 5), «Tu eres un animal, / y és devades predicar-te» (Coloqui trilingüe, 2). Acc. NR al DECat. Metàfora animalitzadora i degradant. 2 animal d’albarda loc. ‘persona ruda, grollera’. «Llàstima qu·al final se case / en eixe animal d’albarda, / llaurador de profesió / y femater de la casa» (Garcia Capilla, 1890a: 5). Loc. NR. 3 animal de pota badada loc. ‘persona ignorant, inculta’. «–Teatro has dit? (...) / Ni ensomiar-o (...). / –Mi esposo é un animalo / de pota badata» (Escalante, III, 124). Loc. NR al DECat ni al DIEC; acc. NR. Metàfora. Cf. animal de bellota ‘cerdo, estúpido, mala bestia’ (Luque et al., 2000: 35), ‘grosero, ordinario’ (Soler García, 1993: 29). 4 animal de séquia loc. ‘persona que demostra poc enteniment, poca solta’. «¿Qué nosiones ni que letras / tienes tú para ponerte / conmigo, animal de séquia?» (Escalante, I, 635), «Aparta, animal de séquia, / que no aprofites pal cas» (Gallart, 1882: 25), «Lo qu·és tu, tonteria / és cuant te puga una dir: / tens el cap de... carabasa. / (...) Adiós, animal de séquia. / (...) Borinot!» (Millàs, 1914: 52). A Aiora animal de cieca ‘aplicado al palurdo y muy tosco’ (Martínez Sevilla, 1976: 22). 5 animal sense pap loc. ‘persona ruda, grollera o que demostra poc enteniment’. «Home, no sigues trompeta. / Deixa-m’o dir, tros de carn. / El castell que dic se forma / (...) allà dalt del Micalet. / Mira, animal sense pap» (Leon, 1789a: 3). Locs. NR (4, 5).

      animalada f. ‘niciesa, bestiesa’. «Per este estil seguia fent tots los dies animalaes» (Espardenya, 118). ND.

      animalutx m. ‘persona incivilitzada, grollera’. «–Te dixe més ert que un fus! (...) / Te’l despare. / –Animaluch!» (Escalante, II, 630), «–Yo em pensaba que diries / a servir. / –Animaluch» (Escalante i Feo, 1890: 41). NR. Derivat d’animal, amb el sufix despectiu -utx (cf. Duarte, Alsina, 1986: 71; Colomina, 1991: 53). A Villena, animalucho ‘persona grollera, ordinària’ (Soler García, 1993: 29).

      animeta f. ‘persona molt prima’. «Uns busquen chica grosota; / atres la trien primeta. / Yo no la pretenc marmota, / ni meñs la vullc animeta» (Trobos, 3). Acc. NR al DECat ni al DIEC. En el DCVB (I, 695) només a Gandesa. Sinècdoque mitjançant la qual hom designa la persona per una de les seus parts, tot remarcant-ne la petitesa, a través del diminutiu.

      Anna Bolena f. ‘dona coqueta i adúltera’. «–Don Lucas Corso; un empleat, / home de molt bona pasta..., / però ella, una ana bolena. / –Qui? / –Sa muller. Si em posara / yo a contar...» (Escalante, II, 655). NR. A Múrcia, anaboleno, -na ‘embustero, enredador, bellaco’ (García Soriano, 1932: 8). Antonomàsia per similitud de trets de comportament amb la reina Anna Bolena, executada sota acusació d’adulteri pel seu marit Enric VIII d’Anglaterra (cf. García Gallarín, 1997: 27; Luque et al., 2000: 33). Cf. «esta mujer, que es peor / que Alabolena» (Escalante, III, 177).

      anous, СКАЧАТЬ