Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ adj. i adv., aplicat a una manera de parlar pausada, reflexiva i sentenciosa. «Era un llaurador antic, mol dotor y dels que parlaven asahonat, com dihuen encara en les montañes de Alcoy» (Ensisam, 254), «el tio Gimo tenia el parlar molt espayós, asahonat, y en cada dotoria se’l deixava a u emponat» (Espardenya, 45), «era casat en la tia Rosa del Patró (...), d’un anar molt garbós y presumit, y un parlar asahonat, que pareixia que s’escoltava, encara que prou nyonyo» (ibid., 83). Acc. NR. En MGad., lo parlar asaonat ‘lenguaje grave y sentencioso’. El verb assaonar en principi expressa una acció material (‘tornar madur’, ‘posar en saó, esdevenir a punt’), que passa a aplicar-se metafòricament a una manera de parlar vista figuradament com a reposada, «madura» i reflexiva.

      asserp → serp.

      assorrar prnl. ‘immobilitzar-se, mostrar una actitud excessivament calmosa, passiva’. «Rita: –Tu fas conte de pasar / a casa? / Tomàs: –Ya vach, espera (...). / Rita: –Em desespera / este home per lo tosut! / (...) Cuant s’asorra / la sehua calma me torra / y em fa pedre la salud» (Escalante, I, 58). Mot NR al DIEC, acc. NR. És un derivat de sorra, que originàriament devia significar ‘posar sorra a un vaixell per donar-li estabilitat’ (cf. Esc.; DCVB, II, 92; DECat, VIII, 94). A partir d’ací, s’han creat diversos sentits figurats, als quals subjauen les idees de ‘pesantor’, de ‘calma’ o de ‘decaïment’. El recullen Esc. i Colomina (1991: 308). A Elx assorrat ‘decaigut’ (Segura, 1998: 146), a Anna asorrarse ‘hundirse’ (Martí, Aparicio, 1989: 20).

      assucar intr. ‘acometre, ferir l’animal a colps de cap, envestir a capades’. «Satà, bou que asuca» (a. 1600) (Ferrando, 1983: 909). NR al DIEC, 1a doc. Segons Coromines (DECat, VIII, 134), derivat de suca i suc ‘turó prominent’, ‘cap’. Coromines documenta açucar en Eiximenis amb el sentit afectiu de ‘capissar, comprendre, concebre’. Actualment, segons el mateix filòleg, assucar i sucar s’han conservat sobretot a Mallorca, al Maestrat i a l’Ebre, «en el llenguatge pastoral o en velles expressions afectives» (cf. Gimeno, 1998: 325). També a Alacant, l’any 1942, en un llibret de foguera: «En mich dels cuatre cantons / està plantà la foguera; / el artista s’ha lluït, / la chent se suca y s’apreta» (Segura, 1996: 251).

      astepència → estipència.

      astralejar → estralejar.

      astufar → estufar.

      atarrossat -ada adj. ‘ben plantat, ben proporcionat’. «–Li has llevat la planchaora? / Allò és femella... / –Canela. / –Morena, prou plena, hermosa. / –Una chica atarrosà. / –Atarrosaeta y dolsa» (Escalante i Feo, 1906: 10). Acc. NR. Metàfora. Cf. orxata aterrossadeta.

      atomia → anatomia.

      atracar tr. i prnl. ‘menjar molt, desproporcionadament’. «al revés hasta el menjar, / puix qui atraca botifarres / diu colomins he sopat» (Leon, 1787b: III, 3), «Captelleu! I quina bèstia! / Que tal que s’haurà atracat. / Aguanta, aguanta la metxa, / pués has volgut fartar tant» (Martí, 1996: 100), «Bé Nadal, tot lo món s’atraca» (El Saltamartí, 2a època, núm. 24, 2). Acc. NR al DECat i ND. En Esc. i en castellà (Carbonell Basset, 2000: 38). Metàfora.

      atraquinada f. ‘fartada, fartanera’. «La vida és un viache, però un viache rapidísim. Encara no s’ha eixuat la suor produïda per les carasetes ni s’han calmat els dolors de còlic ocasionats per el champagne de les màixqueres, cuant tot lo món se prepara per a noves atraquinaes» (El saltamartí, 2a època, núm. 24, 1). Mot NR. Derivat d’atracar.

      atufar / tufar prnl. ‘enutjar-se, irritar-se’. «–Pero no transigiremos / con rivales, vive Dios! / Ya verá usté entre los dos / la batalla que daremos (...) / En bebiendo otras seis copas, / me voy a poner de un temple... / –¿Para qué tanto valor? / (Ell de si en poquet s’atufa..., / con que si pren micha bufa, / fasen vostés el favor...)» (Escalante, II, 441), «–Que t’has tufat. / –Yo? / –Malacha. / Tu també fas morro?» (Palanca i Hueso, 1901: 23). Mot NR al DIEC. Amb un sentit similar estufar-se (Ros, 1764: 288; Sanelo ap. Gulsoy, 1964: 231; Esc.). En Reig (1999: 672) tufar-se. Metàfora. La persona enutjada està figuradament inflada d’ira.

      atxa, encendre l’ loc. ‘copular (l’home)’. «Lo enteniment, a vegades, / quan jo pense en les prenyades, / perd, i em cou / veure que en los mesos nou / marit haja / que procure encendre l’atxa» (Morlà, 138). Loc. NR. Metàfora fonamentada en una certa analogia formal i en l’associació del foc amb la passió i els sentiments intensos. En relació amb això, algunes metàfores associen l’òrgan genital femení amb la producció de foc: esca, forn ‘vulva’ (Verdaguer, 1999: 197, 198).

      atxispar prnl. ‘embriagar-se’. «(Me pense que m’ha achispat)» (Huertas, 1875: 16). Mot NR, procedent del castellà. A Beniopa xispat ‘borratxo’, segons l’ALPI (Garcia Perales, 2001: IV, 2323-24). Als Serrans chispar ‘emborrachar’ i chisporro ‘persona embriagada’ (Llatas, 1959: I, 199). També xispa ‘borratxera’ a diverses localitats valencianes (Garcia Perales, 2001: IV, 2324-25), i xispo ‘borratxo’ (Navarro, 1996: 209), recollit també com a malnom (Anguiz Pajarón, 1984: 351; Martínez Montoya, 1991). També enchisparse ‘beber sin embriagarse, poniéndose de buen humor y ocurrente’ (Pardo Asso, 1938: 140).

      atxispat -ada adj. ‘ebri, borratxo’. «Què direm del desdichat / qu·en la taberna se fica, / y a huidar gots se dedica, / hasta quedar achispat?» (Llombart, 1877: 20). NR. Figura en Esc. Manlleu del castellà achispado (cf. Carbonell Basset, 2000: 7; Luque et al., 2000: 21), derivat de chispa ‘borratxera’.

      aufar → afufar.

      aür → abur.

      avant, fer-se loc. ‘decidir-se’. «–Estic dos añs esperant, / y tu no te fas avant. / –Calla, dona, ya em faré» (Escalante i Feo, 1889b: 24). Loc. NR. Metàfora.

      avemaria, costar mitja loc. ‘costar molt poc’. «y em costaria tres hores lo que a tu encara no micha Ave Maria» (El Mole, 1837: I, 118). Loc. NR. Cf. en una avemaria o al temps de dir avemaria ‘en molt poc temps, en un moment’ (DCVB, II, 169). → credo.

      aventar 1 tr. ‘despatxar, expulsar, fer fugir (algú)’. «Cansat, / el ditxós del poticari / com aventar-me pensà» (Martí, 1996: 232), «–Y si poguérem lograr / fer polç a tota la escòria [de francesos]... / –Yo els habia de aventar / hasta les mateixes portes / de l’infern» (Proclama, 4). Mot NR al DIEC, acc. NR. Figura en EscLl. i MGad. com a accepció familiar. Possiblement, en principi s’aplicava a les mosques i altres insectes: ventar ‘arruixar, fer fugir les mosques agitant un ventall, pedaç, etc.’, com registra el DCVB (X, 714). 2 prnl. ‘beure’s, engolir-se’. «Valga’m Déu, quin sofoco!... / M’està purnechant la cara!... / (...) Vach a bullir calaguala, / que si al cos no me n’avente / dos o tres tases, revente / lo mateix que la sigala» (Arnal, 1877: 22). També s’usa com a pronominal amb el sentit de ‘pegar, colpejar’, potser relacionat amb aquest. Cf. «y s’aventà / una puñalà en lo pit, / que caigué tan llarc com era» (Ovara, 1881b: 21). 3 prnl. СКАЧАТЬ