Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ del seu interior.

      antares, anar per les loc. ‘divagar, allunyarse de l’afer que es tracta, desviar-se d’un assumpte’. «A tos mos sopla un poc el airet del Parnaso, Sueco, però deixem-se estar de anar per les antares, y tornem al solc» (Donsaina, 3). Loc. NR. Metàfora procedent de l’àmbit agrícola.

      antiparres f. pl. ‘ulleres’. «Era un home ni vell ni chove, entreverat; bigots, chotera y patilles, cadeneta de or, sombrero blanc, antiparres, ulls vius, veu grosa, aire descarat» (El Mole, 1837: I, 12), «Què hauré fet les antiparres? / Yo sinse ulleres...» (Roig, 1874: 8). Acc. NR al DIEC i ND al DCVB. Metàfora amb connotacions humorístiques i burlesques (cf. DECat, VI, 267); l’ús d’antiparras ‘gafas’ sembla més modern en castellà (cf. Sanmartín, 1998a: 45).

      antòbina f. ‘objecte inútil’. «Dins d’así durà el gabió (por la sombrerera). / Pos esta antobina...Che..! (desplegando el pardessú) / Si pareix un talecó. / Y que no em cauria bé, / si me la plantara yo» (Balader: 1871a, 23). Mot NR. Pel sentit i la forma, sembla una variant d’andròmina, per una mena d’equivalència acústica.

      any 1 any de les tàperes loc. ‘un temps remot indeterminat’. «Allà per l’añ de les tàperes, / època molt ilustrà, / (...) predicaba un pare nostre / un sermó» (Llombart, 1877: 155). Loc. NR al DECat ni al DIEC; ND. Per a altres expressions sinònimes, vegeu el DCVB (I, 730). 2 estar de bon any loc. ‘estar gros’. «–Sente’s. / –Este volum me fatiga. / –Sí qu·està de molt bon añ» (Escalante, I, 107). També en castellà (Buitrago, 2002: 312-313). Cf. tindre cara de bon any ‘estar gros’ (Alberola, 1928: 280). 3 portar anys a l’esquena loc. ‘tenir-ne’. «en setanta añs que porta a la esquena!» (Bernat i Baldoví, 1862: 9). Locs. NR.

      apagallums m. ‘nas’ (?) «Ay els nasos! L’atre dia (...) una numerosa caterva de moñicots (...) li arrimaren de pronte una pedrà en lo descansaor de les ulleres, vulgo narípia, a un indivíduo (...) Me sabran vostés dir, en vista d’asò, quina diferènsia troben entre esta tan sivilisada siutat y un poblachon de mala mort, a hon enchamay els seus habitants hachen vist els apagallums a les persones?» (Pare Mulet, 8). Acc. NR. Cf. nas d’apagallums ‘nas molt gros i girat cap avall’ (DCVB, I, 739), «un nas com un apagador de ciris» (Espardenya, 110), tindre nas de apagaciris (Alberola, 1928: 351). Metàfora formal de caràcter humorístic. En castellà apagavelas ‘narizudo’ (Luque et al., 2000: 37), en aragonés nariz de apagavelas ‘la que es grande y aguileña’ (Pardo Asso, 1938: 251), ‘nariz muy grande’ (Garcés, 2002: 242).

      apandar 1 tr. ‘furtar, robar’. «En totes les iglésies / me ahuxaben els escolans, / perquè els apandaba els siris / cuant estaben descuidats» (Nelo el Tripero, 192). Mot NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. 2 tr. ‘guanyar, obtenir treballant’. «el liló... / cuant te l’endús de parranda, / tots els caragols que apanda [treballant de sereno] / se’ls gasta en tu de rondó» (Arnal, 1877: 17). 3 tr. ‘atrapar, agafar, algú’. «–Home, vacha y fique’s flare, / que lo qu·és com a dimoni / me pense que no m’apandes. / –Tot suat...! Pa lo que vals...» (Escalante, II, 564). Accs. NR (2, 3). El mot apandar ‘hurtar; pillar, atrapar’ figura en Esc., EscLl. i MGad. També en l’argot castellà apandar ‘coger; hurtar, robar’ (Besses, 1905: 23; Seco, 1970: 283; DCECH, IV, 369; Sanmartín, 1998a: 47; Ruíz, 2001: 31), i en aragonés ‘procurar la posesión de algo’ (Pardo Asso, 1938: 33; Andolz, 1977: 19).

      apandillar tr. ‘traure, obtenir diners valentse d’enganys’. «D’allí dos o tres dies em tornà a traure set quinsets y mich (...), per a... no me’n recorde quina atra màquina. (...) Lo sert és que hasta despús-air a michdia em tenia apandillaes onse pesetes y micha, donant-me sempre molt bones esperanses» (Donsaina, 103). Mot NR. Segurament és un manlleu del castellà, on apandillar és un derivat de pandilla, procedent probablement de pando ‘curvo, torcido’ (cf. DCECH, II, 975; IV, 367-368). Per extensió semàntica, el verb apandillar, en principi propi de l’argot del joc de cartes, passa a designar l’engany i el frau en un àmbit d’ús més ampli. A més, hem de tenir en compte el verb apandar ‘furtar, recollir i apropiar-se d’alguna cosa’, derivat també de pando. En castellà antic pandilla ja designava l’‘engaño o trampa de cualquier tipo que sea’ (Alonso Hernández, 1977: 578).

      apanyar 1 prnl. ‘embriagar-se’. «–Com estaríeu! / –Molt bé. / No se propasà ningú. / Un poc apañats, y a l’últim / tots parlàbem en franchut» (Escalante i Feo, 1897a: 41). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Eufemisme. 2 la que tot ho apanya loc. ‘la navalla’. «Eixos hòmens són palletes / per a mi (...). / Y si tire mà als bolsillos, / y trac la que tot u apaña, / desapareixen (...) / eixa cuadrilla de pillos!» (Miquel, 1888: 8). Loc. NR. Expressió encobridora i irònica. Cf. apañar ‘robar’, apañador ‘el que apaña, roba’ (Chamorro, 2002: 97).

      apatuscar tr. ‘adobar, compondre’, aplicat a objectes elaborats de manera matussera. «En atre temps els fusters (...) no eren més qu·uns mals aprenents, de modo que treballaven de tot, però no sabien fer casi res bé. Puix feen cayxes per a l’aixovar de les nòvies, ataüts per a els morts (...), y tot lo que·ls manaven, mes tan mal apatuscat y arreu que casi may aprofitava lo que feen» (Tipos, apèndix, 60-61). Mot NR al DIEC i ND. Al Maestrat, a València (DCVB, I, 757), a la Plana Baixa (González Felip, 1991: 57), a Calaceit (Blanc, Martí, 1994: 25); també en castellà col·loquial (DCECH, I, 294-295); el substantiu apatusc en Esc.; a la Codonyera apatusco ‘badoc, ximple’ (Quintana, 1976-80: 105).

      apencar 1 intr. ‘realitzar o assumir una tasca poc grata, vencent les dificultats que tinga o la repugnància que cause’. «estirar la pata d’una de les sincuanta mil maneres a què s’esposa a morir tots los dies, sinse ser picaor ni torero, tot aquell qu·en benefisi seu y del pròchim té qu·apencar en cuansevol ofisi u ocupasió d’utilitat verdadera per a el públic» (Pare Mulet, 74). Mot NR al DIEC i ND al DECat, 1a doc. 2 intr. ‘casar-se amb alguna persona poc grata o desagradable’. «–Home, apenque vosté en ella / y no siga cobardón. / –Apencar... / –Anda valiente. / –A qui no li causa horror / la senserrà, els alifacs?» (Escalante, III, 319), «Aixina se envellireu, / y no haurà luego qui apenque en ninguna de les tres» (ibid., 454). Aquesta accepció és una concreció de la primera. Amb un sentit similar, apetxugar (Escalante, II, 133, 307). Coromines (DECat, I, 345) relaciona apencar amb penca i pencar ‘treballar o esforçar-se molt en una faena’. En castellà és també modern (DCECH, IV, 473). La significació d’apencar i de pencar sembla justificar-se per penca ‘tira de cuero con que se azotaba a los condenados’ (cf. Moliner, I, 211; II, 692; DCECH, IV, 473; DCVB, VIII, 412; Alonso Hernández, 1977: 598; Chamorro, 2002: 645-646; Hernández, Sanz, 2002: 376), extensió del sentit vegetal (‘fulla o branca carnosa de certes plantes’) (cf. DECat, VI, 409). Per a interpretacions diferents sobre l’origen de pencar, vegeu Wagner (1924: 81) i Sanmartín (1998: 655).

      apixavinat -ada m. i f. ‘pixaví’. «que, encara que [l’amor] és déu, com diuen / eixos apixavinats» (Martí, 1996: 63). NR. Derivat del substantiu pixaví, amb el sufix -at, utilitzat en la formació d’adjectius a partir de substantius, i el prefix a-. En la pràctica funciona com a sinònim de pixaví.

      apolir tr. ‘vendre’. «Tenim la nostra llengua per a entendre’s (...): vendre, apolir» (Casanova, СКАЧАТЬ