Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ la ungla» (El Mole, 1837: I, 126), «Uns dien que l’achuntament li habia donat dos mil duros a la chunta del Mole, per a que no amolara més» (El Mole, 1840-41: I, 372). 3 tr. ‘castigar, punir’. «El marqués del Tremolar / bo per a autoritat és (...). / Dabant d’ell ningú marmola. / Al que delinquix l’amola / y el multa sinse remey» (Melonar, 89), «yo sóc / el qu·ara a vosté li clava / (...) una multa (...). / Ya vorà si yo aprofite / per a amolar-lo» (Millàs, 1884a: 25). 4 tr. ‘matar’. «me’n vinc a tancar dins de Valènsia, per si·s cas s’acosten [els carlins]. No tingau por, valensians, que así està Pataca Grosa (...), y si aplega el cas, farà tant com tots, si no l’amolen avans» (El Mole, 1837: II, 264). Accs. NR (2, 3, 4). 5 prnl. ‘sofrir un dany, aguantarlo, fotre’s’. «Epitafi. / Yo, El Mole, así dins m’amole, / descansant, a pesar meu’ (El Mole, 1837: I, 334), «–Seguim-los moatros. / Ba! / Pos no has ouït que no volen?... / Toca avant, y que s’amolen» (Lladró, 1858c: 24), «Puix allí a hon hi a verdadera fe (...) el Nostre Senyor se mostra bondadós, esplèndit y lliberal, però no com molts lliberals de hui, que la volen tota per a d’ells, y els atres que s’amolen» (Tipos, 143). Acc. NR al DCVB ni al DIEC, 1a doc. En l’argot castellà amolar (amuelar) ‘fastidiar; molestar; perjudicar’ (Besses, 1905: 22), i amolarse ‘aguantarse, fastidiarse’ (Martín, 1979: 27). En castellà, Sanmartín (1998: 39) deriva aquestes accepcions d’amolar ‘afilar’, per les molèsties que pot ocasionar aquesta activitat. En el cas del valencià, però, per al concepte ‘afilar’ és més corrent esmolar. Per això, el nostre amolar, si no és un manlleu del castellà, podria partir del substantiu mola ‘cosa massissa i de gros volum’, per analogia amb la molèstia, damnatge i aclaparament lògics que ocasiona un gran pes, una mola.

      amolatiu adj. ‘molest, descoratjador’. «Però ni en castellà, ni en valensià, ni en lletí, ni en llengua alguna me donà sinó resultats... negatius y... amolatius» (Tabalet, 153). Mot NR. Derivat de mola.

      amollar 1 tr. i intr. ‘pagar, lliurar, una quantitat de diners’. «Pague luego diez ducados; / y allí els hagué de amollar / con la pepita del alma» (Civera, 1820: 23), «pués en tots los pleits triunfaba / qui més solia amollar» (ibid., 81), «que els tornaren els dinés que habien amollat» (El Mole, 1840-41: I, 236). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (I, 635) es recull només en balear. A Anna, amollar ‘soltar, pagar’ (Martí, Aparicio, 1989: 17); també a Sinarcas (Palomares, 1981: 247). 2 tr. ‘dir’. «Inglés! No me parles d’ells. / Vacha un llenguache grasiós! / U ne ve así (...) / que verts me torna els cabells. / Ell amolla uns garabatos / que (...) ningú l’entén» (Colom, 1875: 16), «per les moltes boles qu·amollen» (Ensisam, 475). Acc. NR al DECat ni al DIEC. Viu a Alacant (Segura, 1996: 113). Metàfores fonamentades en la idea de ‘deixar anar una cosa que es tenia agafada o que es retenia’. 3 intr. ‘arrancar a córrer’. «puchà a caball (...) y (...) amollà a escape per aquells carrers» (Donsaina, 95). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. 4 intr. ‘anar, marxar, encaminar-se (una persona a un lloc)’. «Y enseguida agarra la campaneta, y amolla davant del bon saserdot cap a l’altar machor» (Sueco, 23). Acc. NR. Hi ha un desplaçament semàntic, des del moment que és la mateixa persona qui «es deixa anar», qui marxa, i no quelcom que aquesta retenia.

      amontonar → amuntonar.

      amorrar 1 tr. ‘acostar, atansar molt alguna cosa’. «Yo li amorrí en el instant / que·l vaig veure, la escopeta / al pit» (Leon, 1808: 6). 2 tr. ‘fer’. «–Amorra’m un cariñet / ara qu·estem a soletes... / –Nelo, no me comprometes. / (...) T’aprecie y tendria ganes / de pegar-te un fort abràs» (Merelo, 1864: 9v). 3 prnl. ‘anar, marxar, dirigir-se cap a una direcció, acostar-s’hi’. «el Verderol mou dretet a Moncada; d’allí s’amorra cap a Burchasot» (El Mole, 1837: II, 255), «el tal escribent s’ormechà alguns coneiximens en la cort, y s’amorrà cap a allà en lo camí entre cames» (El Mole, 1840-41: I, 186). Accs. NR. Verb derivat del substantiu morro, amb transformacions semàntiques del sentit literal d’amorrar, amb les idees de direccionalitat i d’aproximació.

      amoscar / amoixcar prnl. ‘enutjar-se; disgustar-se’. «No t’amosques» (La nit que vénen els músics, 8), «–Patrísia? / –En Valènsia està. / –Y cuant ve? / –No serà pronte, / que·l tio... / –Tort ix el conte; / tan tort que tindrem tortà. / –Sospechar tu...? / –No t’amosques» (Palanca, 1871b: 3), «el que se amoixque (...) tendrà dos treballs» (El bou, núm. 3, p. 4). Mot NR al DIEC i ND al DCVB. Figura en Esc. En castellà, amoscarse ‘molestarse’, des del segle XVI (DCECH, I, 160). La metàfora deu procedir de la molèstia que provoquen aquests insectes, com en el castellà mosquearse (cf. Sanmartín, 1998a: 581).

      amostassat -ada adj. ‘irritat; disgustat’.«Em pense que se’n va Quico / un tantico amostassat» (Sainets il·licitans, 106). Mot NR. El recull Esc.; també en castellà, amostazarse (Moliner, I, 169). Segurament és un derivat de mostassa, amb el prefix a-, per associació metafòrica de la irritació i l’enuig amb la picantor de la mostassa (cf. Chamorro, 2002: 89).

      ample -a 1 adj. ‘satisfet, ufà’. «Ya tens a nòstron home més aconsolat, més ample, més desahogat que una comare» (El Mole, 1837: III, 69), «L’ha vist? Més ample que un lobo / per dabant de mi ha pasat» (Escalante, I, 214). Cf. estar o posar-se (algú) més ample que llarg ‘llenar-se de satisfacción, desvanecerse, engreirse, pagarse’ (EscLl., MGad.). La sensació espacial d’extensió, d’amplària, s’identifica psicològicament amb la satisfacció i la ufanor personals. L’amplitud espacial proporciona una sensació de complaença, al contrari de l’angoixa i l’aclaparament que solen provocar els espais estrets. 2 adj. ‘esplèndid, generós, munífic’. «El cas és que va morir / en molta hacienda y prou japes, / vivint sempre asacanat, / fet un pobre miserable, / quan podia haver gastat / desfrutant y regalant-se, / si fóra manco mesquí / y s’havera portat més ample» (Troços, 114), «tenia la falta de no ser generós (...). Tenia el cor molt estret, y no sabia casi may mostrar-se ample en ningú» (Espardenya, 97). Accs. NR. L’absència de restricció espacial s’avé metafòricament amb la generositat econòmica, amb l’actitud de la persona que no es veu comprimida, limitada, en la seua activitat vital per la dèria de restringir les despeses, d’estalviar.

      ampomar → empomar.

      amuntonador -dora / montonador adj. i m. i f. ‘exagerador, persona que ho abulta o exagera tot’. «–¡Esto es hiel!... / (...) ¡Agua, por Dios! / (...) –Vostés me fan quedar llecha, / perquè esta pobra siñora / és una amuntonaora» (Escalante, I, 162), «–Tu (...) / aquí no em faràs callar, / perquè me sobra raó. / (...) –Cadéu!, la muntonaora!» (Sainets il·licitans, 234). Acc. NR. Metàfora. Figura en MGad.

      amuntonar / amontonar intr ‘exagerar, inflar’. «–Seremònia! y acabant / se llepen els morros!... Cristo! / –Tu cuant vols amuntonar...» (Escalante, I, 361), «–Duya un duro. / –Tres. / –Siñor, / quin modo d’amontonar» (Escalante, II, 388). Acc. NR. Figura en MGad. Cf. «–Visanteta... / No dormia en atra part? / Parla mirant-me a la cara,/ perquè plou sobre banyat, / i jo sé per a hon va l’aigua, / que estic alerta. / –Massa t’amontones. / –Què passà anit? Parla clar (apremiant)» (Alberola, 1927).

      anar 1 prnl. ‘tenir diarrea’. «malicià (...) que li volien СКАЧАТЬ