Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ d’una imatge que retrata el borratxo com un il·luminat per la divinitat (cf. Luque et al., 2000: 30).

      amagatontes 1 adv. ‘d’amagat’. «La carta també anirà sense orde ni concert, perquè no he pogut aure més que una talleruca de paper, y tot ha anat de bolta y bolum y amagatontes» (Rondalla, 27), «y amagatontes pogueren / en elles matar la fam» (Un pleyt, 305). 2 a amagatontes loc. adv. ‘d’amagat’. «Totes aquelles droguetes (...) / que solen les que estan grogues / a amagatontes menjar» (Martí, 1996: 96). També (d’)amagatons, d’amagatotes, d’amagatotis (DCVB, I, 595). A Lludient a amagatontas (Alba, 1986: 107). En aragonés ir a amagatones ‘caminar amagándose’ (Pardo Asso, 1938: 28) i a amagatons (Blas, Romanos, 2003: 23). Cf. a palpontes (Colomina, 1991: 257).

      amaitinar 1 tr. ‘robar’. «La veritat, Bufalampolla, a qui has amaytinat eixa capeta?» (Leon, 1787c: 6). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat, 1a doc. 2 tr. ‘agafar, aconseguir (alguna cosa), apoderar-se’n’. «Qui, tenint un decument / qu·en presentar-lo, amaitina / tre-sents duros (...), / aguanta que la misèria / se li’n puche al caballet?» (Balader, 1872: 9), «Pués si amaitine un garrot, / té que haber una matraca» (Colom, 1875: 39). 3 tr. ‘agafar, atrapar, capturar (algú)’. «agarrant lo meu bastó, / em veig vindre un parroquià, / esmolador o janfutre, / en un sablot en la mà. / (...) Per a amaytinar a este / em sobra força en lo braç» (Leon, 1808: 3), «la que se’n vola / buscant marit en desvelo, / y amaitina un tros d’ahuelo» (Palanca, 1867: 31), «al pobret [cavall] que [el toro] amaitinaba no li deixaba res dins [del ventre]» (Llombart, 1877: 258), «quirdà a la chica, / y amaitinan-la del moño, / li va dar una palisa» (Balader, 1885: 154). Accs. NR (2, 3). També el documentem, a principis del segle XX, amb els sentits de ‘captivar, atraure, agradar, seduir’: «Ahora va el segundo número del programa. La versada que ustedes l’han escrito para amaitinar al público antes de que s’ascarote» (Thous, Casajuana, 1916: 12), «Com tinc la mirà lladrona / (...) als hòmens que yo amaitine / els deixe per a el arrastre» (Hernández Casajuana, 1932: 10), i ‘subjectar, assegurar’: «El amaitinaren contra el banc en què·staba sentat, li taparen la boca y (...) li tallaren ràpidament les melenes» (Juan Garcia, 1914: 214); sentits relacionats amb els anteriors. En Esc., EscLl. i MGad. amaitinar ‘observar y mirar con cuidado, acechar o espiar’ i ‘asegurar o sujetar’. En el DCVB (I, 596) només ‘robar’, a València, a través del Diccionari Aguiló (I, 80) en un exemple molt semblant al nostre primer: «A qui has amaytinat eixa capa?». També ‘madrugar’ a la Llitera, a la Vall de Benasc i en l’aragonés de transició al català de la Vall de Lierp (Andolz, 1977: 15; Rohlfs, 1985: 13; DECat, V, 543; Endize, I, 159). Derivat de maití, variant antiga i avui nord-occidental de matí (DCECH, I, 230; DECat), que continua a l’Alt Aragó: maitín, maitino (Endize, 1201-1202). En castellà amaitinar ‘acechar’ o ‘sorprender, capturar’, procedent del català, segons Coromines (DCECH), és un mot rar, alié a l’ús comú (cf. Autoridades, I, 258; DRAE; Alonso Hernández, 1977: 36; Seco et al., 1999: 261). Metàfora que Coromines (DCECH) relaciona amb el castellà argòtic madrugarle (a uno) ‘ganar por la mano al que quiere hacer algún daño’. Deu estar-hi present la idea de vivesa i previsió necessàries per a aconseguir quelcom, o per sorprendre, capturar o captivar algú.

      amarra! interj. «–Y a hon li dirichixc la carta? / –Posa el sobre: A la señora / doña Lúsia Verdolaga, / difunta, por el infierno / en el Purgatorio... / Amarra!» (Ovara, 1879a: 24). NR. En aquest context indica una actitud de sorpresa.

      amarrit adj. ‘avariciós, gasiu’. «en un real, un home, / si sap les coses medir, / pot sustentar una dona / i sobrar-li per a anís. / Jo sé un home que sustenta, / i és en València dels rics, / una dona en sis dinés, / i és lo tal tan amarrit / que, perquè no previngué / què almorzar, un cert matí, / dels sis dinés per als dos, / denotant que era roín, / li pegà damunt del ventre / catorze o quinze pessics» (Morlà, 146). Acc. NR. Si no és una errada o una variant d’amarrar, el sentit recorda més aviat el d’aquest verb parònim, i evoca la formació de l’adjectiu agarrat ‘gasiu’ (→).

      ambo m. ‘parella’. «No els veu que ya formen ambo? / (...) els chics demanen casaca» (Alapont, 1869: 13). Acc. NR. Metàfora. Evoca el joc de la loteria.

      amic del gafaüt loc. ‘lladre’. «Sempre he callat com un mut, / y may he dit als que roben / sinó amics del gafaüt» (Tabalet, 207), «–Pos no ha tengut pocs empleos! / –Tots lograts en un minut. / –Nunca falten sirineos / als amics del gafaüt» (Bernat i Baldoví, 1857: 16). Loc. NR. → gafaüt.

      amigatxo -a m. i f. ‘amic, amiga’. «Ell me va dir: “Amigacho, / si el vol, bé se’l pot quedar”» (Branchat, 61), «Os ha agradat, amigachos? / No és la pura veritat?» (ibid., 90), «encontrí a hu / molt pobre y molt desgarrat. / Me digué: “A hon se va, amigacho?” / Yo li responguí a l’instant: / “A lo mateix que vosté”» (ibid., 94), «Per mon vot faça’s primer / la operació que anuncià / un gran amigacho meu» (Tio Bernat, 5), «ajudant-li sempre les sehues companyeres y amigages» (Espardenya, 16). NR al DIEC i ND. En aquests exemples el grau d’amistat que representa és variable: en el segon i quart es fa referència a bons amics, i en el primer i tercer a persones que s’acaben de conéixer. Sobre això, vegeu DCVB (I, 627), MGad. i Quintana (1976-80: 113). També s’aplica a persones de gènere femení, a pesar que en el DCVB només es recull en masculí. El sufix -atxo atorga un matís col·loquial o familiar al mot. En castellà amigacho és rar i té un caràcter despectiu ‘amigote’ (Seco et al., 1991: 278).

      amo, -a 1 ama dels nius loc. ‘mestressa d’un bordell’. «Una volta en el niu (...), aconsellaes per la encarregà o ama dels nius, desgarren y hasta cremen les cartilles que per a llechir els porten alguns mestres qu·han estudiat en l’hospital l’asignatura de higiene» (Llombart, 1877: 270). Acc. NR. I simplement ama (Pomares, 1997: 24); també en l’argot castellà (Besses, 1905: 21; Martín, 1979: 26; Sanmartín, 1998a: 35; Carbonell Basset, 2000: 22; Chamorro, 2002: 86). 2 amo del carxofar loc. ‘persona afavorida, preferida o dominant en un assumpte o situació’. «Però com Gimo del Portal era l’amo del carjofar (...), perquè havia sabut assentar millor les bases, may pogueren ells alçar lo cap» (Rondalla, 29). NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora plàstica i visual. Cf. amo del garbanzar ‘se dize por burla de quien es dueño de algo pobre y baladí’ (Martínez Sevilla, 1976: 21).

      amoixcar-se → amoscar-se.

      amolador -dora 1 adj. ‘crític, censor’. «la chunta redactora, amoladora y criticadora del Mole» (El Mole, 1837: I, 380). 2 adj. ‘redactor de la revista El Mole’. «eixos periodistes que diuen amolaors o del Mole» (ibid., 217). Mot NR al DIEC. Accs. NR. La qualificació d’amoladora que la junta redactora de El Mole s’aplica, aprofita el joc paronomàsic per tal de fer referència a l’esperit crític de la revista. → amolar.

      amolar 1 tr., intr. i prnl. ‘amoïnar(-se), molestar(-se) molt, fastiguejar(-se)’. «I a un home el fan ser goleta, / i aixina el van amolant» (Martí, 1996: 79), «Perqu·és cosa que me amola / estar molt de temps asentat» (Milacres, 190), «Algú se riurà, però, en cambi, ploraran molts (...). Al que li toque que s’amole» (La sota de bastos, núm. 1, p. 2), «Lo que fas tu és amolar, / perquè cuant te batecharen, / nom СКАЧАТЬ