Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ (Escalante i Feo, 1897a: 17). 3 alça morro! interj. «Ben vestir, ben armat, / casa franca y cama blanda / (...). Alsa morro!, és millor viure / que el que yo puc desichar» (Alapont, 1869: 8). Locs. NR. Expressió d’alegria, de goig.

      alçapiu m. ‘tipus de beguda alcohòlica’. «y al vi li dihuen bacón, / o mansanilla o champaña; / y a l’aiguardent ojen / y a l’alsapiu crec que manta» (Tipos d’auca, 198), «se faran les dones un ditet de vi y els hòmens una copa de alsapio» (El blua, núm. 2, p. 2). Mot NR. En Pomares (1997: 23) alçapius ‘afrodisíac, que excita el desig sexual’. Mot compost d’alçar i de piu, metafòricament ‘membre viril’. Segurament està motivat per la sensació d’eufòria i d’exaltació que en un primer moment provoca l’alcohol.

      alcavot -a. 1 m. i f. ‘proxeneta, mitjancer d’amors’. «Desterre les alcavotes, / que a les xiques de deu anys, / (...) de llit en llit van portant» (Morlà, 128), «per a asegurar / un poquet millor la cosa, / me’n vach anar a buscar / a una de aquelles dones / que acostumen a tirar / las mangas con gran salero, / y dient-o per lo clar, / de les que fan de alcabotes» (Branchat, 121), «–Chesús, cuanta criatura! / Y què busca? / –Atre marit, / que mantinga els moñicots. / –Y a eixa viuda qui li ha dit / que yo y tu som alcabots?» (Sueco, 116). 2 m. i f. ‘xafarder, portafarcells, maldient’. «–Senyor, vosté què fa allí, / que nos està escoltant? (...) / –Molt bé conech a vostés. / Deixem que vinga don Blas, / y voran com en la torre / als dos ha de fer ficar. / –Lluch, tu saps qui és este? [l’algutzir Alguer] / El alcabot de don Blas» (Blasco, 1984: 144), «Ell era delator, alguacil, “gos de pressa”, com ell mateix se dia, y lo més indesent tiramànegues y alcabot del corregidor [de València]» (Tipos d’auca, 240). Acc. NR. En castellà col·loquial també es coneix alcahuete ‘persona chismosa’ (Seco et al., 1991: 191), ‘correveidile’ (DRAE).

      alcides m. ‘home de gran força muscular’. «Un alsides / que, perquè·n los entaulats / fa dels hòmens de la forsa / la pantomima, no hi a / qui el mire» (Escalante, I, 94). Mot NR al DECat ni al DIEC i ND. Usat amb un cert to despectiu. Antonomàsia, procedent d’Alcides, sobrenom d’Hèrcules, per la seua força extraordinària.

      Alcora, ser de (l’) loc. ‘ser ximple, beneit’. «Si hu de quan en quan no llançara alguns rejius y no·s donara ayre, em pareix a mi que li pujarien a cavall y que·l tindrien per un escurapous o com si fóra de l’Alcora» (Rondalla, 39), «Pués se n’ha empuchat poc allà, / en gràsia de Déu, la polla! (...) / La castellana de Silla!, / que es crehuen que som d’Alcora!» (Colom, 1872: 21). Loc. NR. No està clar per què s’associa la vila de l’Alcalatén amb aquesta locució. Martí Gadea (Tipos, I, 10) recull la dita paréixer de l’Alcora ‘afectar ser bovo, simple o beneit, siguent en realitat astut y molt espavilat’. En La infanta Tellina y el rey Matarot figura l’expressió lo bobalar de la Alcora i en un altre manuscrit lo gran babós de la Alcora (Mulet, 248). En les cites de més amunt no s’aprecia el matís de fingiment interessat de la ximpleria del qual parla MGad., i és repetit en el DCVB (I, 458), per tant, veiem que també s’aplica a la persona ximple, no sols a la que ho fingeix. Igualment a Canals paréixer que siga d’Alcora ‘no adonar-se del que s’està dient; ser babau’ (Sancho Cremades, 1995: 214). No és descartable que darrere d’aquesta locució hi haja alguna relació amb el nom de la població parònima de Coria, el qual s’associa ja des d’antic amb els mateixos tòpics atribuïts a l’Alcora. De fet, en la nostra terra, als segles XVIII i XIX, era molt popular el personatge del bobo de Cória (→), recollit, entre altres, per Martí Gadea en els seus Tipos (58, 254-255). A Beneixama paréixer (algú) d’Aiora o d’Otos «eufemisme per estupidesa. Semblar que una persona no és del lloc on viu perquè tot el que li passa, veu o sent li sembla nou o estrany» (Gascón, 1999: 511, 512).

      alducar m. ‘testicles’. «Però, solta’m l’alducar / abans que me’l descadarses» (Bernat i Baldoví, 1845a: 24). Mot NR al DIEC. Acc. NR. Metàfora formal.

      alefant → elefant.

      alelat -ada adj. ‘babau, ximple’. «Veu un agüelo alelat / a una chiqueta molt fina, / y en Bocairent desatina, / com chaval enamorat» (Llombart, 1878: 45). Mot NR al DIEC i ND al DECat, 1a doc. En castellà alelado (Carbonell Basset, 2000: 18; Luque et al., 2000: 28). Mot de creació expressiva.

      alel·luia f. ‘turma’. «–So Vicent, fasa’m mercé / de portar dos aleluyes / (...). –Cert, señora, no la entenc. / Diga’m, que són aleluyes? / –Turmes» (Martí, 1997: 324). Acc. NR. Sembla un terme col·loquial de caràcter eufemístic.

      alfals m. ‘genitals femenins’. «Que és just quan entra la cuca / en l’alfals d’una donzella, / que el que primer magre suca / vinga a escurar la paella» (Bernat i Baldoví, 1845a: 42). Acc. NR. Metàfora dels pèls del pubis (Cf. Vila, 1990: 153). A més, hi ha una associació amb la cuca ‘membre viril’.

      alforja, xafar l’ (a algú) loc. ‘contradir, fer la contra’. «–Señores, (...) és menester nomenar vicari y guardià per a... –Per a res. Así no ham de menester guardians ni vicaris. Yo conec les intensions de vostres paternitats, y a mi ningú em chafa l’alforcha» (El Mole, 1840-41: I, 52). Loc. NR. Metàfora.

      algaravia f. ‘assumpte o situació intricada, difícil d’entendre’. «–No hau notat que al nom de Déu / (...), fa unes carases estrañes? / –Té raó. (...) / –Y mireu, mireu, com bota. / –Pués yo no entenc una jota / de tota esta algaravia» (Milacres, 216). Acc. NR. Metàfora que evoca la dificultat per entendre la llengua aràbiga.

      alitrencat -ada m. i f. ‘persona de poques forces, fluix, de poca energia’. «Era un pobrús (...), fluix com una estopa, revellit y alitrencat, que a la primera ya no estaria per a festes» (Rondalla, 25), «ni m’encontre alitrencat, / ni rebellit ni pobrús» (Milacre del taberner, 26). Mot NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Metàfora. Hom compara la persona malaltissa o mancada de forces per a dur una vida normal amb un ocell amb les ales trencades, incapacitat per a volar. Cf. ésser un alatrencat ‘veure’s frustrat en els intents’ (Raspall, Martí, 1994: 288).

      aljub m. ‘cel·la’. «Per tant, m’estic en ma celda, / ficada en aquest aljub, / divertint-me ja en filar» (Morlà, 47). Acc. NR. Metàfora que evoca la petitesa i l’estretor de la cel·la conventual.

      all 1 m. ‘flastomia, paraula obscena o grossera’. «Doctrinar, dius, la família? / Alls y sebes a grapats» (Leon, 1787b: III, 1), «Ya no els voràs raonar / com ans, sempre a la orelleta, / sinó poc, cridant y mal (...) / Y asò sempre acompañat / o de fosques, alls y pilotetes» (Martí, 1997: 281), «A qué tanto capellán!, / tirant un gran all, digué» (Civera, 1820: 33), «tirar tota clase de alls, / blasfèmies y maldisions» (Un pillo, 58). Acc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Sovint amb els verbs tirar o llançar. En ocasions va acompanyat d’un altre o uns altres substantius sinònims (cebes, fosques). En castellà ajo ‘palabrota’ (Seco, 1970: 276). Metàfora fonamentada en l’olor molt forta i desagradable de l’all, o de la ceba, associada a la impressió, igualment desagradable i violenta, que provoquen en l’oient els mots obscens i grossers. 2 m. ‘colp’. «Al pasar un cheperut / per un carrer o plaseta, / uns chiquets en la pilota / d’un all li afonen la chepa» (La degolla, núm. 8, p. 7). Acc. NR. Metàfora. Com en la primera accepció, però amb un СКАЧАТЬ