Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ cabo de potros negres / pareix que l’an feta d’ala» (Palanca, 1868: 18). 4 fer d’ala (algú), fer-se d’ala (algú) loc. ‘pegar, apallissar, malmetre (algú) a colps’. «M’ha desafiat... / (...) Si no ix vosté, el fas de l’ala» (Escalante, I, 527), «(A eixe andalús [que pretén la seua xicona] me’l fas d’ala / hui mateix). / (...) / So punyales, / del forro del seu llomello / vaig a ferme un ridoblante» (Palanca, 1872a: 14), «Tenint (...) enemics / que, a poder, mos faran d’ala» (Escalante i Feo, 1889a: 51). 5 ferir l’ala (a algú) loc. ‘afalagar amb paraules amoroses, amb llagoteries, fer l’aleta’. «Ella me mira, me popa / y em ve sempre ferint l’ala, / buscant en mi pa l’ivern / un abrigo en la casaca» (Palanca, 1884a: 5v). Locs. NR. Metàfores. Cf. ferir d’ala ‘ferir un ocell a una ala, amb un tret’ (DCVB, I, 393).

      alacrà m. ‘membre viril’. «Un llauraor de la Sarga / li dia a la sehua filla: / “Cuant vetjes un alacrà, / futj-li el bulto, per si et pica”, / Mes com ella cas no en fea, / li picà este bitjo un dia, / de tal modo qu·als nou mesos, / se li endeñà la ferida» (Niu, 79). Acc. NR. → picar.

      aladroc, peixcar loc. ‘copular (la dona)’. «Esta dona (...) / per capricho o per moïna / al dimoni li fa lloc, / y com si fora fadrina, / torna a peixcar aladroc. / Y de presa..., mich frechit, / abrasint y gotechant, / amagà del seu marit, / la infelís se’l va menchant» (Bellver, 1866: 61). Loc. NR. Metàfora. → peix 3.

      alarb 1 m. ‘persona salvatge, brutal; hostil’. «Allí dalt / vaig veure’m, y encara en por, / perquè a l’estar contemplant / al generalot dels moros, / que pareixia un alarp, / y tota aquella canalla, / me se va representar / que ya estava yo cautiu» (Leon, 1789c: 6), «caigué en mans de aquells alarbs» [els soldats francesos enemics] (Paper interesant, 3). 1a doc. En Guerau de Montmajor, alarbí ‘home de caràcter hostil’ (Casanova, 1987: 79). 2 m. ‘persona malintencionada i sense escrúpols’. «És lo cert que ni en Ginebra / es farien tals maldads / com les que assí mantenien / Florido, Pineda y Blai (...). / Pués què direm de Pineda? / Este no és tant de admirar, / perquè és de Orà descendent / y és forçós que siga alarp. / Este (...) / grans partides a huit lliures / de forment a fet portar, / y a tretse y micha el venia / als pobrets dels valencians» (Blasco, 1984: 152). Sembla que en un fragment de l’Espill de Jaume Roig citat per Coromines (DECat, I, 351) el femení alarbes té un sentit connex, si bé Coromines no el detalla. 3 m. ‘home de poc seny, ximple’. «Home, què fas? / Tens girat l’enteniment? (...) / Ya sé que eres un alarp, / y es predicar en desierto / buscar la formalitat» (Leon, 1789a: 7), «–Home, yo sense vergonya / te asegure que espasmat / hem quedí (...). / Y no parí fins a dalt del campanar, / y encara em pensí no estava / segur; puix de veritat / vaig creure de que eren moros. / –Home, si eres un alarp» (Leon, 1789c: 6). Accs. NR (2, 3). En Esc. i MGad. alarb ‘inculto, rústico y brutal’, fent una associació de la incultura i la ignorància amb la rusticitat i la brutalitat, com sovint sol produir-se en la mentalitat popular. Metàfores degradants de base xenòfoba. També anar com un alarb ‘anar mal vestit, descurat’ (Raspall, Martí, 1994: 224).

      albarda, plantar l’ (a algú) loc. ‘enganyar-lo amb bones paraules; escarnir-lo’. «Jo, que em tragaria un ast / o una ballena de punta, / ya se ve, m’ho vaig tragar [el purgant] (...) / Així me plantà l’albarda / i me féu tragar el ham» (Martí, 1996: 233). Loc. NR. Amb un sentit similar albardar (DCVB, I, 421). Metàfora degradant. L’albarda integra els arreus de les bèsties de càrrega, a algunes de les quals, com els rucs, hom els atribueix culturalment la qualitat de l’estupidesa. Cf. albarda ‘gandul’, ‘persona que no sirve para nada’, a Almeria (Escobedo, 2003: 21).

      albardar intr. ‘dominar, tiranitzar’. «–Digues, qu·has fet estos dies? / Pedre treball y esposar-te / a qu·una bala et matara / (...) / –Això és sert, però també / si nos deixem albardar... / –Tu deixa fulla pelar / al que té cucs...» (Essenes del bombardeo, 1869: 18), «mentres que a la mala hembra / que los albarda en un trono / la ponen» (Escalante, II, 213). Acc. NR al DECat ni al DIEC. També en aragonés albardar ‘imponerse a otro’ (Pardo Asso, 1938: 24), no dejarse albardar ‘no dejarse imponer’ (Torres Fornés, 1903: 253). Metàfora animalitzadora i degradant.

      albardó, posar un (a algú) loc. ‘entabanarlo, ensarronar-lo’. «Ton pare és només un burro. / Cregues-o. Eixe bona pesa / de Manco, astut, li ha posat / un albardó, y se l’arrea / per a hon vol» (Lladró, 1858c: 9). Loc. NR. Metàfora animalitzadora i degradant.

      albargina f. ‘nas unflat’. «–y va... y m’arrima / dos trompis tals en la nàpia. / (...) Encara em cou si me’l toque. / –Y el té unflat. / –Una albarchina» (Balader, 1874: 6). Acc. NR. Metàfora formal.

      albercoc 1 m. ‘ximple’. «Yo em ric com un albercoc / de vore qu·estos gabachos / són tan burros y tan machos / que no saben lo que és foc» (Donsaina, 113), «Que no seràs albercoc?... / No estàs mirant tan patent / qu·en tu pren el casament / així... a manera de choc?» (Salelles, 1864b: 23). 1a doc. Cf. estar fet un bercoc ‘dícese de quien es blando de espíritu, parco de palabras y acciones, que se fia y se lo cree todo’ (Llorens, 1983: 41), eres un albercoc (Anguiz Pajarón, 1984: 290). En Cañís y cañisaes (127): abercoc ‘estúpido’; albercoch de marge ‘patán, el sujeto sencillo e ignorante’ (MGad.); Ambercoc, sobrenom d’una persona que mostra poca vitalitat (Juan, Pasqual, 1991: 179). A Aiora albercoque ‘persona ignorante o necia’ (Martínez Sevilla, 1976: 19); a Níjar (Almeria) abercoque ‘persona poco lista’ (Escobedo, 2003: 15). És relativament corrent l’ús de metàfores vegetals per a qüestionar les facultats intel·lectuals, amb la consegüent degradació i humor. El símil vegetal suggereix absència total de cervell. Les fruites i hortalises remeten a allò inert, passiu i agafat a la terra (cf. Luque et al., 1997: 105-107). Coromines (DECat, I, 146) explica aquesta metàfora en concret basant-se «en el gust bajà i sovint insípid del fruit». 2 m. ‘testicle’. «Ella li fa la enuchada, / en melindres y postures. / Ell li amostra els albercocs, / per a que se li desenuche, / dient-li (...): / “Mira que albercocs que et porte. / Tasta’n, que són com lo sucre (...). / Pren este rabe que et done, / mes no el prengues per les fulles”» (Martí, 1997: 242-243). Acc. NR. En Pomares (1997: 22) i Verdaguer (1999: 181, 195): albercoc ‘testicle’, ‘vulva’. Metàfora formal. → pruna.

      albis, estar in loc. ‘estar dejú’. «si vol ya pot / la mantellina llevar-se / y fer-mos el almorsar, / perquè encara estem in albis» (Escalante, II, 648). Loc. NR. En MGad. estar o quedar-se in albis ‘estar o quedarse asperges, sin percibir o comprender una cosa’, ‘quedarse en ayunas o sin comer’; en Alberola (1928: 109) estar o quedarse in albis; en Gascón (1999: 367) estar (algú) in albis ‘no saber una cosa’. Deu ser un dels diversos llatinismes popularitzats, passats al registre col·loquial, amb canvis semàntics. → asperges.

      albufera f. ‘acció de beure alcohol, de bufar(-se)’. «Yo sóc pla, no gaste tufos, / la albufera no·m fa choc (Acsió de beure)» (Garcia Capilla, 1893: 14). Acc. NR. Homonimització formal de caràcter jocós de bufar amb el parònim albufera, que evoca la famosa Albufera de València.

      alça! 1 interj. «So Mariana: –Oy, la padrina! (Al verla todos se levantan) / Intendent: –(Que guapa) / A los pies de usted, señora. / Madrina: –Beso a usted la mano. / So Mariana: –(Alsa! / Aneu-li a eixa en СКАЧАТЬ