Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ i potser també agafar. La o pretònica podria explicar-se per analogia d’algun altre mot, com ara el substantiu agarró o el parònim agarrofar(-se), derivat de garrofa, popular en el valencià de l’època, com semblen provar-ho les accepcions que en dóna MGad.

      agavatxat -ada adj. ‘afrancesat’. «desfogar el seu cheni contra els francesos y agabachats» (Chusep el Bo, 1). Mot NR al DIEC i ND al DCVB ni al DECat. Derivat de gavatx.

      agilimógili / agilimógilis / agilismógilis 1 m. ‘embolic, confusió, desordre’. «cuant el cuadro de Europa estaba ya arregladet y cada nasió y reine en son lloc (...) li se’n va la mà a l’ofisial, y vate’m así el cuadro de Europa fet un pastís (...). Arreglà com pogué el cuadro empastisat (...) y a la prensa en ell. No sabent el prensiste el agilimógili (...), no se cuidà de comprobar la plana (...). Tot estaba confundit y arrebolicat» (Tabalet, 52). 2 m. ‘frau, afer brut, fraudulent’. «El article sobre la requisisió no és més que una crítica (...) de lo que sol susuir después de repartits els rosins a diferents escuadrons en los desechos (...). ¿És dir que s’ha comés algun delit?, què hagut algun agilimógilis? No siñor. És que pot haber-lo» (El Mole, 1837: II, 89), «Y torró d’a setse mil, / a on ha puchat des de cuatre, / carrera de agilismógilis, / per la adulació molt fàcil» (id., 1863-64: 123). Mot NR. Del castellà ajilimójili, compost d’ajo. Pròpiament és el nom d’una salsa feta amb all, a la qual s’afigen diversos ingredients (oli, vinagre, sal, tomàquet, etc.) (cf. DCECH, I, 90; Alcalá Venceslada, 1998: 27). Col·loquialment ‘aditamentos’ (Moliner, I, 106). Metàfores fonamentades en el sema ‘barreja’, ‘barbull’, d’una salsa amb tants ingredients. D’ací és senzill el pas a les idees d’‘ambigüitat’, d’‘imprecisió’, de ‘garbuix’, associades amb els assumptes fraudulents, foscos, poc clars.

      agitanat -ada adj. ‘indigne, vil’. «esta política achitanà no t’omplirà de honra les volchaques» (El Mole, 1840-41: I, 87). Acc. NR. La cultura popular sol mantenir bastants prejudicis sobre els gitanos, als quals hom associa sovint valors negatius, sobretot relacionats amb l’astúcia i les males arts.

      agrunsamenta f. ‘acte i efecte de gronxar, gronxament’. «Pepeta: –Pos si no·s vol dormir. / Maria: –Fes-li non...y non... / Visent: –Ya és tema / que sempre prop del meu cuarto / tinga yo l’agrunsamenta!» (Escalante, I, 132). NR. Derivat d’agrunsar, variant valenciana de gronxar, amb el sufix col·loquial i afectiu -menta (cf. Duarte, Alsina, 1986: 108-109).

      agrunsar prnl. ‘dilatar o retardar la resolució o execució d’un afer’. «–Home, això no·s veritat. / Ell fa lo que tu li manes. / –Yo hu crech; y a voltes no hu fa, / sempre que pot agrunsar-se...» (Palanca i Hueso, 1898: 12). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora fonamentada en el moviment de vaivé, amb extensió al plànol psicològic. En Esc. agrunsar-se en algun negoci. → engrunsar-se.

      aguaitacossos m. ‘tafaner, curiós, indiscret’. «l’atre era més guilopo que polit (...), gran escarbacalius y aguaytacosos (...), fisgó y gayta» (Rondalla, 12), «i atres tants que jo me calle, / com són los aguaitacossos» (Martí, 1996: 258). NR al DECat ni al DIEC. Sinècdoque. La persona indiscreta no únicament «aguaita els cossos», les persones, sinó també el seu comportament.

      agüelo -a 1 agüelo, -a cuc loc. ‘vell verd’. «L’agüelo cuc» (Escalante, II, 528), «–Hoy no puedo darle el si. / (...) –L’agüela cuc! / Pués ella va poc pintà! / (...) –Eixa agüela verda, llecha» (Escalante i Feo, 1889b: 11). 2 agüelo, -a verd, -a ‘persona vella que conserva inclinacions galants impròpies de la seua edat’. «Baix d’u dels farols, una agüela verda en gran moño y mocador de Manila» (Llombart, 1877: 138), «Qui (...) / no coneixerà entre mil / a nostre tipo don Chil, / o siga, l’agüelo vert?» (Tipos d’auca, 155), «(Agüelo vert, mamarracho!)» (Portolés, 1893: 26). Locs. NR. En el DCVB (X, 727) i el DIEC (1995: 1857) vell verd id. Metàfora burlesca basada en la contradicció entre la vellesa, i la conducta que se’n considera pròpia, i la joventut, simbolitzada pel color verd. En castellà l’expressió viejo verde ‘viejo que conserva inclinaciones galantes’ es documenta ja en Quevedo (Seco, 1970: 533).

      àguila / aguileta 1 f. ‘moneda de cinc cèntims’. «Mire, hui fan correguda; / sinc aguiletes que tinc / li les done y paca·ls bous» (Máñez, 1888: 11), «Esta chent no vol deixar-mos ni un àguila, y se emportarà hasta la suor» (El frare, núm. 12, p. 1). Acc. NR al DIEC, 1a doc. MGad. el qualifica de terme vulgar. Sinècdoque, segurament pel gravat de la moneda. També s’aplica a la pesseta (Sánchez et al., 1991: 12). 2 f. pl. ‘diners’. «Les dos causes prinsipals són: el temps y les aguiletes. Tot lo cual a mosatros mos ha faltat» (Sen Fransés 1893, 2), «la cartera de les àguiles» (Ballà 1899, 3), «(Yo em case en esta agüela. Encara està fresca, y té aguiletes...)» (Colom, 1909b: 11). Sinècdoque, a partir de la primera significació. 3 f. ‘ració de beguda per valor d’una aguileta’. «Pa que no te’n vens en nosatros a que·t vechen els amics y es farem un·àguila?» (Máñez, 1888: 9), «–Tu estàs hui algo marechat. Alguna aguileta de més. –Més valguera haber-me estat fent-me aguiletes, y no haber anat a Cadis...» (Asencio, de Hoyos, 1896: 28), «–Volen fer-se una aguileta? / (...) –S’agraïx» (Escalante i Feo, 1900: 31). Accs. NR (2, 3). Metonímia. 4 fer l’àguila / l’aguileta loc. ‘fer el betzol, fer beneitures’. «S’enamora asta les gajes de Gimo del Portal, l’atre germà, que també estava fet grulla per ella y anava com un llam, fent l’aguileta, per a veure d’emportarse-la» (Rondalla, 14), «Se n’anem. No·m fasa l’àguila, / y sobretot mucho ojo! / M’antén?» (Ovara, 1879b: 15). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. MGad. relaciona aquesta locució amb l’expressió sinònima fer l’àngel bobo, personatge amb ales i rostre candorós que figura en la processó del Corpus de València, com també hi figuren les àguiles, símbol dels evangelistes. Fer l’àguila és sinònim de fer l’àngel, fer lo bambau, fer lo Quelo i fer lo Tòfol (EscLl.). Cf. «Como aquí hay tanto que ver, / amigo, per lo carrer / hu pareix l’àguila bova!» (Escalante, I, 293); aguilot ‘beneit, ximple’ (Marian, Sanchis, 1994: 107), fer-se el aguiló o el tòfol (Alberola, 1928: 119).

      aguilutx m. ‘poca-solta’. «–Nem-se’n a casa, / ya tornarem el dilluns. / –Com tornar! Si este dumenche / és el sorteo, aguiluch» (Escalante i Feo, 1889a: 24), «–No coneixes la vergoña / (...). Aguiluch. / –Que ya no me vols?» (id., 1905: 377). Mot NR. Del castellà aguilucho. Metàfora animalitzadora amb connotacions degradants. En murcià abilucho ‘persona desvaída’ (García Soriano, 1932: 1).

      agulla 1 f. ‘penis’. «“Per a tretze portals hi ha trenta agulles”. / I respon don Orinal: / “Ma muller ne té cent en un portal”. / Responen dos estudiants: / “Los portals de les dones són tan grans / que han menester agulles de jagants”» (Morlà, 125). Acc. NR. En l’Espill de Jaume Roig agullada ‘membre viril’ (Vila, 1990: 152). Metàfora formal i funcional (per la funció penetrant de l’agulla). En l’exemple de Morlà es juga humorísticament amb l’equívoc provocat per la polisèmia del mot agulla. Recordem que l’agulla de portal era, a València, el ‘dependent encarregat de cobrar l’arbitri de portes’ (DCVB, I, 324). 2 caure les agulles del canut loc. ‘ejacular l’home’. «luego que ella СКАЧАТЬ