Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ 1 tr. ‘detenir, atrapar algú que fuig o s’oculta’. «Puix si t’aganjen, digues la veritat, y voràs que festa et faran» (Leon, 1787c: 8), «Ya el tio Pepe marchà, / ya marchà la sehua tropa, / y Suchet també marchà, / fuchint com uns desertors, / o com lladres que han robat, / y per por que no els aganchen, / el refúgio van buscant» (Rafelo de Picasent, 6). 2 tr. ‘agafar o recaptar diners’. «aganxen tots els dinés» (Martí, 1996: 314), «I tirant a la bolsa mà, / li doní dotze doblons. / I ell la moneda aganxà» (ibid., 270), «Que les pesetes que agancha / de Catarrocha el portasgo» (Tabalet, 124). Mot NR al DIEC, accs. NR (1, 2). 3 tr. ‘atraure, convéncer (algú), amb enganys i interessadament, a fer una determinada acció’. «Ment; és un enemic vostre, que sols trata de aganchar-vos, per a aprofitar-se» (El Mole, 1837: I, 20). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. 4 tr. ‘seduir, conquistar’. «(Si la mehua chica agancha / a este agüelo, fa la sort)» (Ovara, 1877: 8). Mot NR al DIEC, acc. NR. Metàfora. 5 intr. ‘parlar animadament (amb algú)’. «Com l’ha d’encontrar son tio, / si està aganxat en Malena!» (Sainets il·licitans, 264). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. enganxar ‘detenir; aconseguir, atrapar’ (Vinyoles, 1978: 82; Pomares, 1997: 140). Metàfores construïdes sobre accions que recorden una mena de subjecció o unió ferma.

      agarrada f. ‘relació sexual’. «Y don Paco s’entusiasma / y es creu bou de veritat. / Me l’anfila per el sentro [a Catalina la Torera], / la tira per dalt del cap, / y allà van a revolcons..., / lo que es diu una agarrà» (Catalina la Torera, 7). Acc. NR. Metàfora que evoca les idees d’‘enganxada’, d’‘unió’, a més de la referència a la rebolcada suggerida pel toreig. Cf. enganxar(-se) ‘copular’ (Pomares, 1997: 140; Verdaguer, 1999: 211), revolcón ‘relación sexual’ (Sanmartín, 1998a: 733).

      agarrador m. ‘lladre’. «Tots volen ser senaors, / tots volen ser diputats, / tots ministres y empleats, / però tots agarraors» (El Mole, 1840-41: I, 380), «Hui entre tant d’agarraor, / sigau nostre defensor, / sacre apòstol valensià» (id., 1863-64: 367). Mot NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. També en la germania castellana (Hernández, Sanz, 2002: 36). Metonímia.

      agarrafaüt m. ‘rapinya, acció d’agafar el que no és seu’. «El Mole (...) no perteneix a ninguna pandilla d’empleistes, ni cascaanous, ni sampa bollos, perquè no ha vist enchamay, ni vorà, en elles més que egoisme y fam d’agarrafaüt y arrepuña a qui puga més» (El Mole, 1840-41: I, 213). NR. Sembla un creuament d’agarrar amb el popular gafaüt (→), vocable molt usat per Bernat i Baldoví, un dels creadors de la revista satírica El Mole. Tots dos mots fan referència a l’acció de robar o d’apoderar-se dels béns aliens sense escrúpols, valent-se de qualsevol mitjà.

      agarrafunyar tr. ‘furtar, robar’. «de lo que dien els papers públics que habia agarrafuñat de palàsio...?» (El Mole, 1840-41: I, 71), «y s’arrapaba el forro de les bolchaques enrecordan-se dels millos que habia agarrafuñat la Berònica real» (ibid., 93). NR. Mot format sobre el verb agarrar, figuradament ‘furtar, robar’. Probablement, cal veure-hi una confluència dels grups de garra ‘urpa’ (agarrar), garfi ‘ganxo de punta aguda’ (< GRAPHIUM) i garfa, més tenint en compte la influència i barreja que hi ha hagut històricament entre aquests grups (cf. DCECH, III, 103-107). Cf. esgarrafinyar ‘esgarrafar’, esgarrafinyada ‘esgarrapada’ (DCVB, V, 338; DECat, IV, 388), i els castellans garrafiñar ‘hurtar, robar’ i engarrafar ‘robar’ (Alonso Hernández, 1977: 317, 393; Chamorro, 2002: 361, 439). La terminació deu relacionar-se amb el sufix aspectiu verbal -uny- (cf. Duarte, Alsina, 1986: 71; Colomina, 1991: 52; 1995: 114).

      agarrapunyer -era adj. ‘polític corrupte, lladre’. «invadí l’España una rasa de chent desengañà, descreguda, sinse idees ni prinsipis polítics (...), que (...) procurà nugar-mos a tots ben curts y amarrats per a despullar-mos, traure-mos els cuartos (...). Una vegà tirada tota eixa rasa agarrapuñera en lo camí de la Calderona» (El Mole, 1864-65: 404). Mot NR. Cf. a l’agarrapunya ‘a aferrapilla’ (Diccionari Aguiló, I, 42; DCVB, I, 279). Relacionat amb agarrar i arrepunyar, repunyar. → arrepunya.

      agarrar 1 intr. ‘agafar algú alló que no és seu, furtar; obtenir fraudulentament un benefici’. «Tans compadres y comadres / per agarrar veig armats, / que pareix que estem ficats / en una cova de lladres» (El Mole, 1840-41: I, 380), «D’ells, com si foren pardals, / trac plomes de cada u... / Ay! Nelo, qui et guanya a tu / en falòries inmortals? / (...), que al cap y al fi és segur / que no seràs home oscur / mentres pugues agarrar» (Milacre del taberner, 4). Acc. NR. Amb les urpes o garres s’agafen els objectes i béns robats, igual com les feres capturen i subjecten les seues preses. 2 prnl. ‘renyir, barallar-se dues persones’. «perquè, així que s’agarraven, / ella solia armar / en la senyora filosa, / i començava a pegar / hasta que la hi fea trossos» (Martí, 1996: 122), «Sentiria que me vera / la de dalt, pués com me guipe, / s’agarrarà en Barbereta, / y yo em quedaré fent riure» (Escalante, II, 45). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Amb un sentit similar agafar-se (DCVB, I, 273). 3 prnl. ‘parlar, conversar animadament i sense preocupar-se pel temps; festejar’. «Tornaré un rato de espay. / Nosatros quant s’agarrem / pareyxem dos festechans, / que may l’arròs se’ls socarra» (Civera, 1813a: 12), «–Pués ya voràs, Ramonet, / cuant felisos som així. / –Ya esteu agarrats? / (...) No te tinc dit que no vullc / festechos dins de ma casa, / y menos en un gandul?» (Essenes del bombardeo, 1869: 18). Acc. NR. En aquest cas el contacte ja no és físic, com en l’anterior, sinó verbal, el qual fa que els participants en una conversa animada es troben com «enganxats» per les paraules, units per la interacció verbal. 4 prnl. ‘festejar, tenir relacions amoroses’. «Com la saó se n’empasa, / a una no li dien chut, / veent que pasaben dies, / s’agarrà en un cheperut» (Maldonado 1887, 5). Acc. NR. En aquest cas no està present la idea de ‘conversa’, entre enamorats o entre altres persones que parlen animadament com si ho fossen, com en 3, però sí la d’‘unió’, ‘ajuntament’, pròpia d’aquest verb. 5 agarrar-la loc. ‘embriagar-se’. «qu·a d’eixe, cuant l’agarra de veres, sempre li pega per fer el valent» (Caps, 67). Loc. NR. Expressió elusiva de caràcter encobridor. Cf. agafar-la [ben agafada] id. (Pomares, 1997: 19). 6 agarrar-se a braç partit loc. ‘renyir dues persones’. «Però ves-li dient pobre al que té pretencions de rich, si vols qu·en seguida et tire als gosos (...); això si no s’agarra en tu a braç partit o se trau el jafarot per a pegar-te dos furgaes» (Tipos, 161). Acc. NR.

      agarrat -ada adj. i m. i f. ‘avariciós, gasiu’. «És molt agarrat; / en demanar-li el més mínim / favor, s’allarga a l’instant» (Escalante, II, 465). ND al DCVB. Cf. el malnom lo Agarrat, documentat en 1734 (Muntanya, 2000: 3); al Puig ser garrotero ‘avar’ (Luís, 2000: 274); en castellà agarrado (Besses, 1905: 18; Sanmartín, 1998a: 19; Carbonell Basset, 1000: 11; Luque et al., 2000: 24-25). Restricció del significat de l’acció d’agafar fort alguna cosa a una aplicació concretada en els diners i els béns materials en general, als quals s’aferra, i agarra amb força, la persona avariciosa. D’una manera semblant, s’explica enganxat ‘avar’, recollit a Canals (Sancho Cremades, 1995: 136), i el mot de l’argot francés arpinche ‘homme très avare’, derivat d’arpionner ‘saisir’ (Colin, Mével, 1990: 15).

      agarrofant m. i f. ‘lladre’. «La pandilla de agarrofant que ha perdut a on ficar la ungla al soltar el trono» (El Mole, 1840-41: I, 95). Mot NR. Deu estar format СКАЧАТЬ