Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ recordar!, / pués se atrevixen, canalla, / a un sacerdot maltratar» (Martí, 1997: 330), «Quant serà el dia que lliures / es vorem dels afarams!» (Llisensiado Tarròs, 6), «Ay afarams! / Ay manada de bandidos! / Ay lladres més consumats! / Estos eren els amics / que nos venien de pau!» (Civera, 1813a: 3). En els dos primers exemples, aplicat als enemics francesos durant la Guerra del Francés. 4 m. ‘persona ignorant, nècia’. «–Y qui els tocava [els instruments]? / –Afaram, / si vingueren tants de músics / de Sant Felip, de Alacant, / de Alcira y de Ontinient» (Gori, llaurador de Burjasot, 7). Mot NR al DIEC, accs. NR (1-4). 5 fer l’afaram loc. ‘fer bestieses, comportar-se irracionalment, sense judici’. «Lasereta del cabró!, / que tu en qui et pretens casar? / Tu em vols a mi o al rosí? / No vaches fent l’afaram» (Ros, s. a.², 6). Loc. NR. Variant formal de feram. Originàriament sembla tenir gènere femení, si bé en els exemples de més amunt, quan es pot discernir el gènere d’afaram, és masculí. Del sentit inicial de ‘conjunt de feres’ i d’‘animal salvatge o danyós’, el mot passa a designar metafòricament les persones amb un comportament o un aspecte equiparable al dels animals salvatges.

      afaramàs m. ‘persona sense judici, sense escrúpols’. «Què sap la mala ventura / per a que este afaramàs / s’enamorara del frare?» (Martí, 1996: 108). NR. Derivat d’afaram amb el sufix aspectiu -às, de caràcter despectiu i emfasitzador. Notem el manteniment del gènere masculí, com en afaram, a pesar que és aplicat a una dona, la qual cosa no deixa de contribuir a la connotació degradant de la metàfora.

      afinar prnl. ‘anar-se’n, marxar’. «Vach a enrollar-me un sigarro / y m’afine en seguideta, / que hui és gran dia» (Arnal, 1877: 9), «–El prínsip la solisita, / y francament, tio Nàsio, / si ell torna, vosté s’afina. / –Com se entiende! Si me feren / vostés tan llecha partida!...» (Escalante, III, 72), «Estàs ya solt. Ara afina’t / sense chistar, o baix terra / te colgue a la acsió més mínima» (ibid., 218). Acc. NR. En EscLl. és qualificat de vulgar. Pel sentit i la forma sembla un derivat del substantiu fi ‘acabament, final’ (‘posar fi a l’estada, anar-se’n’). Cf. afinar ‘consumar, acabar, dur a la fi’, i ‘morir, acabar-se’ (DCVB, I, 252-253). Aplicat als diners: «dinés (...), tots me s’han afinat!» (Gregori, 1900: 19). La relació metafòrica entre acabar, morir i anar-se’n, marxar és lògica i coneguda (cf. Seco, 1970: 134).

      afluixa! interj. «–Yo li pegue un tir. / –Afluixa!» (Palanca, 1925: 29). Acc. NR. Expressa sorpresa, admiració.

      afluixada f. ‘imposició econòmica, pagament obligatori’. «Tots ixqueren a vore qui era, y qui es pensen vostés que seria a aquell hora? Un menistre del tribunal en un ofisi a la redacsió intimant la afluixada dels trenta mil, u la parada del Mole» (El Mole, 1837: I, 314). Acc. NR.

      afluixar 1 tr. i intr. ‘pagar, donar o deixar diners’. «Si han de pagar algo, [diuen] afluixa» (Leon, 1787b: III, 3), «En cinc duros drets u torts / que els afluixares allí, / ya seguies ton camí» (Clérigues: 1820: 3), «–Quina és la condisió sine qua non [per a ser periodista]? –Depositar trenta mil reals en el banc de San Fernando (...). –De modo y manera que (...) seran periodistes en regla si afluixen» (El Mole, 1837: I, 217), «Els fumaors / de lo puro afluixar solen / tal qual gratificasió» (Un pillo, 25). Acc. NR al DECat i ND. Cf. les expressions afluixar la mosca (la bossa, els cordons, l’armilla o lo bolsillo) (Pomares, 1997: 19; DCVB, I, 259; Raspall, Martí, 1994: 213; MGad.). En el seu origen aquest ús d’afluixar deu tenir relació amb l’acció de descordar, d’afluixar, la bossa on es guardaven els diners, com mostra la cita següent: «Tòfol la bolsa afluixà / y els pinos de ella tragué / per a pagar l’almorsar» (Martí, 1997: 305), «per a fer-li afluixar els lligams de l’apretada bossa» (Pasqual Tirado, 1974: 57). El DCVB i Sanmartín (1998: 18) veuen en l’acció d’afluixar diners una acció sempre forçada o feta a desgana, però sembla no ser així en tots els casos, i que el pagament també pot fer-se de bona gana, com a agraïment per una acció rebuda, com en el darrer dels exemples transcrits més amunt. 2 tr. i prnl. ‘deixar anar una ventositat’. «Y en asò, tornà a afluixar / un·atra llima més grosa» (Martí, 1997: 345), «soltant rots i afluixant flatos» (Martí, 1996: 100), «Així que chafà els polvos, / el vicari s’afluixà / una bomba tan terrible / que la casa tremolà» (Martí, 1997: 347). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB es recull només a Catalunya i com a reflexiu. 3 tr. ‘pegar un colp (a algú)’. «–A vore, guapo. / –T’afluixe un lapo. / –Ya pots pegar» (Milacres, 203). 4 tr. ‘disparar’. «Ahí té vosté la orde per a que els periodistes afluixen chano chano trenta mil reals, que a molts és lo mateix que si els afluixaren cuatre tirs» (El Mole, 1837: I, 331), «Si et fan una mala feta, / no digues res a ningú. / Afluixalos l’escopeta» (Ensisam, 203). 5 tr. ‘dir’. «Hi a allí deputat que afluixa / tan pronte un no com un sí» (Castillo, 1870: 6). Accs. NR (3, 4, 5). Aquestes accepcions segurament tenen a veure amb l’acció de relaxar (afluixar) la tensió, la tibantor, que suposa contenir l’acció de colpejar algú que resulta enutjós, de disparar un arma de foc, de retenir una ventositat o de contenir la paraula. També s’aplica a l’acció de deixar anar renecs (Pomares, 1997: 19).

      aforragaites m. i f. ‘persona avariciosa, gasiva’. «Temporal. –Yo me obliguí a mantindre a cost y costes a una ninfa de quince a veinte, la veritat. (...). Parranda: –Ellas te darán el pago. Charpeta: –La perdició nostra són tots eixos embelecos. Bufalampolla: –Majaeros, en un joc de mans ben fet cada semana sobra per a mantindre eixes ninyeries. Temporal: –Sagrat, asò és home, y no vosatros, aforragaytes, que sempre os giteu a fosques» (Leon, 1787c: 5). Mot NR al DECat ni al DIEC; acc. NR. Pomares (1997: 175) arreplega gaita ‘diners’, ‘cartera, moneder’; també en l’argot castellà gaita ‘cartera’ (León, 1996: 90). Vinyoles (1978: 94) documenta gaita l’any 1914, amb un sentit poc definit, sobre el qual pensa que «podria significar carta de jugar, a través de la idea de so, relacionada sempre en argot amb els diners». També en la germania castellana gaita ‘baraja de cartas’, «a cuyo son todos bailan», i ‘dinero que el jugador paga al dueño del garito y a los mirones’ (Chamorro, 2002: 421; Hernández, Sanz, 2002: 230-231). A Cardona i Solsona gaita ‘persona avara’ (DCVB, VI, 123). Si bé Coromines (DECat, IV, 267) dubtava d’aquesta interpretació perquè no veia la relació entre la cornamusa i la persona gasiva, la connexió és possible a través de les accepcions pecuniàries.

      afufar / aufar / fofar / fufar 1 intr. i prnl. ‘anar-se’n, fugir’. «Per això s’ausenta Cento... / Mira si fa bé d’aufar-se» (Leon, 1811: 6), «–Pos entonces, lo millor / és que fofe de ma casa. / –Se n’anirem, tio gañat» (Mentres pasa, 15), «–A hon estan els que cridaben / per els atres pretenents? / (...) –Se fufaren. Y a mi què?» (Boix, 1861a: 24), «Però, Siñor, què serà / que tots d’así s’afufaren / y en silenci se n’anaren?...» (Milacres, 299). aufar-se: mot NR; afufar: mot NR al DCVB ni al DIEC i ND; fofar, fufar-se: mots NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. Reig (1999: 348) recull a Alcoi amb aquest sentit fofar, d’ús habitual fa trenta o quaranta anys, però actualment poc utilitzada. Cf. Que no fofes? Che, fofa! (Alberola, 1928: 341). 2 tr. ‘prendre enganyosament o per sorpresa, furtar’. «Pos bueno, no et queixes, / i si els qüens te fufen, / calla» (a. 1855) (Blasco, 1979: 131). Acc. ND. Deu ser un manlleu del castellà col·loquial afufar, afufarse id. (Besses, 1905: 18; Salinas, 1896: 266; DCECH, III, 422-423; Sanmartín, 1998a: 19; Ruíz, 2001: 20), que ja formava part del lèxic germanesc (Alonso СКАЧАТЬ