Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ món» (Tipos, 406). ND. En Esc., en Pomares (1997: 17); en castellà acojonar (Sanmartín, 1998a: 13-14); en francés couillon, -onne ‘se disait d’un individu peureux’ (Colin, Mével, 1990: 167). Metàfora. El prefix privatiu a- indica manca dels òrgans sexuals masculins, considerats popularment com a símbols de força i vigor, i, consegüentment, l’absència d’aquests és senyal de covardia.

      acomodar intr. i prnl. ‘casar(-se), esposar’. «Desacomodat me trobe. / La que em vulla acomodar / faça’m de l’ull» (Romeu, 1979: 185), «un auditori real / de fadrins y de fadrines / que estan per a acomodar» (Martí, 1997: 341), «qui vol en mi acomodar-se?» (ibid., 247), «la volien / sos pares acomodar / en un fadrí que tinguera / a lo manco un bon pasar» (Branchat, 121). Acc. NR al DIEC, 1a doc. També en aragonés acomodarse ‘casarse’ i acomodo ‘casamiento en el sentido de si es conveniente, ventajoso o no’ (Pardo Asso, 1938: 16). Restricció semàntica del significat del verb.

      acomodo / comodo 1 m. ‘marit’. «buscantli yo un comodo que ens sabria a tots de perles» (Rondalla, 194), «La incomoda un campaner / cuant encomensa a tocar, / y com patix de migraña (...), / no volguera eixe acomodo» (La foquerera, 7). Mot NR al DIEC, acc. NR al DCVB; 1a doc. 2 m. ‘pretendent, festejant’. «Pués del modo / que li u diu, pot contestar / que eu vingué tart a pensar [casar-se amb ella], / perquè tinc atre acomodo» (Colom, 1874a: 8). Acc. NR. Amb la o oberta, com assenyala gràficament Colom.

      acoquinar tr. i prnl. ‘acovardir(-se), (fer) perdre el coratge’. «Estic pensant, Pelegrí, / que la pobra Catalina / deu estar de tu hasta así, / però ella no se acoquina / perquè a alborotar te guaña» (Escalante, 1855: 11), «Vosté de poc se acoquina» (id., I, 98), «fent-se la boca gran de contar per ahonsevol que les havia acoquinaes» (Ensisam, 252). 1a doc. respecte al DCVB. Derivat de coquí ‘murri’, ‘covard, roí’, possible gal·licisme (cf. DECat, II, 911).

      adam / adan 1 m. ‘persona desastrada, desordenada, bruta, que posa poc esment de la polidesa i la cura personal’. «Viu que s’anaba acostant / hacia el campo de batalla / un seguet fet un adan» (Civera, 1820: 61), «–En la chaqueta / vosté no ha vist que li falten / tres botons? / (...) –No sap que sóc yo un adan?» (Escalante, I, 440), «...que també ni hi a atres [dones] que·s pixen damunt y no s’heu senten, de cofafes, bledes y arreu en totes les sehues coses. És veritat que les dones, y sobretot les jóvens, s’han espavilat prou, y ya no són tan adans com en temps arrere» (Tipos, 303). Mot NR al DECat, acc. NR al DCVB. Cf. fet un adam ‘mal arreglat’ (Raspall, Martí, 1994: 129), va com un adan ‘brut’ (Quintana, 1976-80: 103); anar fet / paréixer un adan ‘descurat en el vestir, brut’ (Moret, 1996: 60); també en castellà (cf. Sanmartín, 1998a: 15-16; Besses, 1905: 18; Luque et al., 2000: 22; Carbonell Basset, 2000: 9). Deonomàstic fonamentat en la imatge habitual d’Adam com a home nu, o vestit només amb unes pells després de ser expulsat del Paradís. També s’aplica, per extensió, a les dones desendreçades. 2 m. ‘home nu’. «Van en punt de les dotse a péndrer el bañ, tal conforme ses mares els van parir. Allí es posen, adans desgalichats, sinse tindre vergonya de les mateixes ones, que són femelles y que denoten el seu rubor tirant esguits a dreta y esquerra» (Llombart, 1877: 122). Per referència a la nuesa del primer home, associada al desendreç personal. 3 m. ‘home feliç, afortunat’. «–Yo ací tinguí el paraiso / ficat en les borumballes: / Yo era un adan... (lamentant-se) / –I encà hu eres (burlant-se)» (Palanca, 1872a: 15). Accs. NR (2, 3). Hom juga amb el doble sentit del mot, el pejoratiu, que hem vist en la primera accepció, i el positiu (‘home feliç, afortunat’). Adam es pot considerar paradigma de l’home feliç i benaurat, abans de l’expulsió del Paradís. 4 fer lo Adam loc. ‘copular (l’home)’. «perquè dona Estefania / (...) de nit en casa / entra mussols. / De dia sols / lo barber i lo dotor, / lo sastre i procurador, / lo cosí i el confessor. / I en la seua rajoleta / tots jug[u]en a la xaldeta [jaldeta], / (...) i, fent tots lo Adam de la tal Eva, / vol donar-nos a entendre que s’eleva» (Morlà, 143). Loc. NR. Hom focalitza el paper d’Adam i d’Eva com a primer home i primera dona respectivament.

      adobar tr. ‘fastiguejar, fer la guitza’. «–Porten un marech les festes... / –Y pa postres, la venguda / de la siñoreta acaba / de adobarmos» (Escalante i Feo, 1905: 370). Acc. NR. Metàfora irònica.

      afaitagats m. ‘mal barber’. «Vosté a mi, so afaitagats?» (Escalante, ap. Sirera, 1995: 310). Mot NR. Cf. afaitagossos ‘barber dolent, que afaita molt malament’ (DCVB, I, 229). Metàfores despectives.

      afaitar 1 tr. i intr. ‘furtar, robar; llevar diners o alguna cosa de valor’. «No ham estat ben divertits / en òperes, en tragèdies, / en títaros y arlequins / (...), marmotes y bons vestits, / afaitant-nos els quincets» (En obsequi, 5), «el Tort afaytà a l’hu, / yo a l’atre vaig despullar, / y un grapat de pelucons / vàrem als dos encontrar» (Civera, 1813a: 2-3), «Hu del que yo em resele / que m’afaità un mocador» (Un pillo, 67). Acc. NR al DECat i ND al DCVB. Cf. afaitar ‘guanyar els diners d’un altre’ (Sánchez et al., 1991: 12), afaitar a u lo que té (Alberola, 1928: 4). Igualment fer la barba ‘tallar-la, afaitarla’ i figuradament ‘robar’ (Raspall, Martí, 1994: 319). 2 tr. ‘guanyar diners en el joc’. «Lo que seria bo, / perquè s’assente el dinar, / juar unes guinoletes (...). / Com los afaitava els quartos, / ja s’anaven entregant» (Martí, 1996: 337). 3 tr. i intr. ‘apunyalar; matar’. «–Tu no afaites? / –Mira así (li amostra també un puñal) / (...) –Y a qui peguem? / –Lo qu·és hui, / la caritat per a tots (fent señal de pegar una puñalà)» (Boix, 1861a: 14), «Me disfrase de sereno, / vaig al fransés... y l’afaite» (Roig, 1884b: 38). 4 tr. ‘destruir, anihilar’. «Quant va saber per lo clar / que·ls traydors que·l feren vindre / ya estaben en lo fosar, / y el canó de a vint-i-quatre / dos rechimens li afaytà...» (Rafelo de Picasent, 2). 5 tr. ‘menjar’. «se li planta en casa el tal D. N. en punt de michdia, hora en què en los pobles tot lo món procura aventar-se les mosques de damunt, y anar afaitant l’olla en tota pau y armonia» (Sueco, 86). Accs. NR (2-5). A Anna afaitar ‘comerse una cosa’ (Martí, Aparicio, 1989: 13). Usos metafòrics. Per similitud amb l’acció de ‘raure’, ‘llevar el pèl’, afaitar s’utilitza de forma humorística, aplicat a altres activitats on es fa desaparéixer o s’elimina quelcom (els béns, el menjar, la vida...).

      afanar tr. ‘furtar, robar’. «Eu! Ya no me queden figues (...) / Pos avans que ningú em vecha, / afanaré les que puga, / que la fam ya m’atormenta» (Ovara, 1879a: 22). 1a doc. En Pomares (1997: 18); en castellà (Besses, 1905: 18; Seco, 1970: 273-274; Alonso Hernández, 1977: 11-12; León, 1996: 36; Sanmartín, 1998a: 17; Carbonell Basset, 2000: 10; Ruíz, 2001: 19). Del sentit de ‘treballar, guanyar treballant’ el verb afanar / afanyar ha passat a designar col·loquialment l’acció de ‘furtar, aconseguir il·lícitament’. Per als lladres, que inverteixen el sistema de valors socials establert d’acord amb els seus interessos, la seua activitat delictiva és un treball com un altre.

      afaram 1 m. ‘persona molt lletja, d’aspecte repel·lent’. «Luego, yo no só afaram; / luego yo só polidet, / y no só leig com Maciana» (Brown, Escartí, 1990: 95). 2 m. ‘persona d’aspecte ferotge, bestial’. «Què tinch de traure yo que siga un poch baixet, si per gich pilar no cau la casa? Els hòmens no s’han de medir a vares, sinó a pams. Yo no bullch badulaques ni afarams al meu costat, que més m’estime poch y bo СКАЧАТЬ