Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ era una bleda, molt parà y molt sompa» (Espardenya, 52). Acc. ND al DCVB. 2 f. ‘dona deixada, apàtica, peresosa’. «també ni hi a atres que·s pixen damunt y no s’heu senten, de cofafes, bledes y arreu en totes les sehues coses. És veritat que les dones, y sobretot les jóvens, s’han espavilat prou, y ya no són tan adans com en temps arrere, mes aixina que prenen estat y tenen qui les mantinga, casi totes se tornen manteres y pereoses» (Tipos, 303). Acc. NR al DCVB. El mot bleda es coneix amb diferents matisos semàntics al·lusius a feblesa, delicadesa excessiva, deixadesa, insipidesa o poca intel·ligència (cf. DCVB, II, 522; DECat, I, 840; MGad.; Diccionari Aguiló, I, 245; Martí, Aparicio, 1983: 28; Pomares, 1997: 53); també com a malnom (Moreu-Rey, 1981: 103, Garcia Frasquet, 1991: 20). Els noms dels vegetals es converteixen sovint en el registre col·loquial en insults i veus pejoratives. En aquest cas es tracta de metàfores fonamentades en la idea de la bleda com a un vegetal de poca substància, insípid i poc consistent.

      bledota f. ‘dona babaia, totxa’. «y el tio Juan morí primer así, y ella en Gorga, en companyia de la filla, que, encara que algo bledota, volia molt a sa mare y era més guardosa y formal que sos germans» (Espardenya, 61). NR. Derivat intensiu de bleda. En lleidatà bledot ‘aplicat a un home: un poca substància’ (Massana, 2004: 30).

      bòbilis 1 de bòbilis (en) bòbilis loc. ‘de franc; sense treball ni esforç’. «buscant-li yo un comodo [a la neboda] que ens sabria a tots de perles, està erre que erre y efeta en que no s’ha de casar en qui yo vullch. Ella no té més que la sombra de sos pares y tal qual una robeta de ma sogra que li deixà en lo testament (...). Lo que mane s’ha de fer, y no res més, que ací no ham de viure de bòbilis en bòbilis y com si fórem d’enguany» (Rondalla, 16), «Molt me he alegrat yo de veure / que viviu de mogollón, / y així de bòbilis bòbilis, / ixca d’a hon ixca» (Un pillo, 37). NR al DIEC ni al DECat. En el DCVB (II, 532) es documenta precisament en aquest fragment de la Rondalla de rondalles. En castellà de bóbilis bóbilis id. es troba ja al segle XV (cf. DCECH, I, 602; Martín Alonso, 1986: 530; Carbonell Basset, 2000: 65). Pardo Asso (1938: 57) recull de bóbilis ‘gratuitamente, de mogollón’. Pellicer (1986: 172) pensa que Galiana prengué aquesta expressió del Cuento de cuentos de Quevedo, si bé no és l’únic text valencià on apareix. En Esc. de bòbilis bòbilis ‘de bóbilis bóbilis o de balde, sin trabajo, a la sopa boba, a espenssas de otro; bobamente’; MGad. afegeix la locució sinònima bobis-bobis. A Beneixama de bobis en bobis ‘de bades, sense pagar ni firmar res, sense esperart’ho ni costar-te res’ (Gascón, 1999: 245). També sense reduplicació: «Ma tia no se mencha més de bòbilis el meu chornal» (Hernández Casajuana, 1917: 14). És un dels diversos cultismes adoptats pel registre col·loquial, sovint alterats fonèticament i semànticament, amb una funció comico-irònica (cf. Seco, 1970: 145-167; Pérez Teijón, 1990: 23-31). Segurament es tracta d’una deformació del pronom llatí vobis. La terminació -ibilis és una mena d’hiperllatinisme humorístic (cf. DCECH, DCVB, II, 532; Buitrago, 2002: 197). 2 de bòbilis bòbilis loc. ‘admirat, embadalit’. «Però saps / que parles com qui predica! / Estic de bòbilis bòbilis. / De a hon has tret tanta doctrina?» (Milacre del taberner, 7). Loc. NR. Possiblement en aquest cas intervé una homosemització amb els parònims bovo i / o bovina (→ bovina). Cf. quedar-se en bobis ‘no enterarse de nada’ (Mercadal, 2004: 33).

      boboni m. ‘estúpid, babau’. «–Con que es quedà allí? / –Boboni, / que se havia de quedar!» (Leon, 1789a: 6). Mot NR. Possiblement relacionat amb bobo (bovo) ‘beneitot, curt d’enteniment’. La terminació. -oni recorda la del sinònim boloni (→). Cf. el castellà col·loquial i jocós bobón, augmentatiu de bobo (cf. Auto-ridades, I, 625; Luque et al., 2000: 66). Amb tot, és interessant la coincidència amb els següents sobrenoms de moriscos valencians: Baboni, Bobonet, Bobone i Boboni, formats, segons Labarta (1987: 126) amb l’àrab babūn ‘abejón, abispón’ (cf. Colomina, 1991: 129). → borinot, bumbotejar.

      boca 1 f. ‘pistola’. «pistola, boca» (Casanova, Martínez, 1995: 203), en l’argot dels malfactors valencians del segle XIX. Acc. NR. Cf. boca de foc ‘arma que es carrega amb pólvora’ (EscLl.). El mot boca passa a designar, per sinècdoque, el tot (la pistola) per una de les seues parts (l’obertura per on surten els projectils o boca). Cf. «las bocas de los fusils» (DCVB, II, 533). A més, hi ha una especialització de la veu boca a un tipus concret d’arma. 2 boca de llobarro loc. ‘obertura externa de la vulva’. «s’ha arromangat les faldetes. / I a l’encendre jo un cigarro, / li he vist entre l’encisam / una boca de llobarro / que tirava més d’un pam» (Bernat i Baldoví, 1845a: 37). Metàfora formal amb connotacions humorístiques i degradants. Cf. «Alsant el got ple en la mà y obrint més boca que un llobarro» (El Mole, 1855: 270). 3 boca de lluç loc. ‘persona de boca gran’. «Mireu-la! Boca de llus! / Jaleate! Quin retrato!» (Escalante, I, 520). Metàfora animalitzadora seguida d’una sinècdoque per la qual s’identifica despectivament el tot (la persona) per una part (la boca). 4 boca de plata loc. ‘persona que parla grans veritats’. «–Veritat de a fólio! / –Que boca de plata!» (Sainets il·licitans, 163). Metàfora fonamentada en el valor de la plata. Per sinècdoque designa el conjunt de la persona. 5 boca de portal loc. ‘boca molt gran’. «Però a un nas de pam de vara / y a una boca de portal, / quin noble li pot posar bona cara?» (Milacres, 253). Locs. NR (2-5). Hipèrbole humorística. 6 boca de rap loc. ‘persona de boca gran’. «Se pot vore més descaro! / Un dia, boca de rap, / eixa llengua te l’arranque / en soca y tot» (Escalante i Feo, 1889b: 8). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. La recullen EscLl. i MGad. 7 boca infernal loc. ‘persona insolent, que parla malament de tothom’. «Santísima Trinitat, / y quin estropisi féu / aquella boca infernal! / Al pas que anaba llechint [les llistes], / s’encenia com un llamp. / La hu dia que era hereche, / l’atre que era afrancesat, / este que era fracmasó...» (Civera, 1820: 33). Amb un sentit bastant similar boca d’infern (DCVB, II, 533; DIEC, 1995: 1054; Tresor, II, 195; Pomares, 1997: 53). Metàfora fonamentada en la concepció cristiana de l’infern com a lloc de càstig etern. Hi ha també una relació de sinècdoque, per la qual hom designa tota una persona per la seua boca. 8 boca negra loc. ‘trabuc’. «Armen atra brega, a tan terrible que, si no hagueren fet figa alguns trabuchs, s’hagueren mort com a mosques (...). Poro com dich, en tot això amorraren una boca negra als bultos drets que no féu mala prova, perquè en l’arruixada que tirà, en bolcà asta uns tres o quatre, y al bordell!» (Rondalla, 32). Locució fonamentada en el color fosc, negre, de l’interior del canó del trabuc. 9 boqueta de cigró loc. ‘boca menuda i proporcionada’. «Cabells com a fils d’or, ulls inquietadors, boqueta de cigró» (Rondalla, 12), «Que boqueta de sigró!» (Poesías para el altar, 7). Locs. NR (7-9). Metàfora fonamentada en la petitesa. 10 cosir-se la boca loc. ‘callar, imposar-se silenci’. «Ara, pués, així com s’apaciguà la cosa y es cosiren tots la boca...» (Rondalla, 16). Loc. NR al DECat ni al DIEC. Figura en Raspall, Martí, 1994: 248). Metàfora gràfica de l’acció d’imposar-se el silenci. Cf. pegar-se un punt en la boca (EscLl.). 11 desplegar la boca loc. ‘parlar’. «la primera paraula en què desplegà la boca fonch que estava cansadeta» (Rondalla, 20). Metàfora. 12 fer boca de xut (a algú) loc. ‘matar-lo’. «Trabuch el més temerari / (...) En ell féu boca de jut / a un alcalde y un notari» (El Fénix, 1844: 47). Loc. NR. Cf. fer xut ‘callar’, no dir xut ‘no dir res’ (DCVB, X, 976). La mort representa el silenci definitiu. Metàfora jocosa. 13 girar la boca СКАЧАТЬ