Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ ulls rn un últim estrem de s·agonia» (Llàcer, 1919: 12). 14 parlar per boca de cànter loc. ‘parlar de forma desassenyada, sense saber què es diu’. «encara viuen molts que no·m dixaran mentir, que yo no parle per boca de cànter» (Rondalla, 21). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Cf. «–Per de pronte està contenta. / –Parles per boca de cànter» (Alberola, 1927). Metàfora. 15 pendre (algú) en la boca loc. ‘criticar-lo, censurar-lo’. «Parlem clars, so Satanàs (...). Quin·ànima condenada li ha posat entre els dos cuernos pendre en la boca al El Mole?» (El Mole, 1837: I, 125). 16 posar-se (algú) en boca loc. ‘criticarlo’. «y eixe remalfaener / de nóvio, que la té loca, / y a mi me se posa en boca» (Escalante, I, 216), «Alguns li acumulaven qu·era masa gomioset, que volia guanyar masa (...), però això només ho dien els que·l volien malament y li tenien enveja, que·ls atres no se’l posaven may en boca, perquè sabien qu·era prou just y no volia res de ningú» (Espardenya, 65). També posar-se a la boca (algú) ‘anomenar-lo’ (González i Felip, 2000: 86). Locs. NR. Metàfores.

      boçal m. ‘tosc; totxo; inculte, ignorant’. «perquè qualsevol bossal / ja sap del remei la senda» (Morlà, 75), «Home mostra ser boçal / i de poca discreció» (Mulet, 1987: 152), «Això no faràs, / no penses que siga / home tan bosal / que em deixes y te’n vaches / ya del meu costat» (Mulet, 272). Mot NR al DIEC, ND. En Esc. ‘boquiroto, parlanchín’; MGad. hi afegeix ‘senzillo, cándido’. En el Diccionari Aguiló (I, 26): ‘tosco, salvaje, bárbaro’. En el DCVB (II, 537), a més, ‘negre que fa poc que és arribat del seu país i encara no sap altra llengua que la seva’. És el sobrenom dels naturals de Pedreguer, aplicable «a la seua falta de cultura en lo tracte social y sobretot al llenguage que conserva moltes reminiscències del mallorquí» (Tipos, 29). D’ací que Monjo (ap. Beltran, 2002: 67) trobe en aquest sobrenom «una equivalència entre el fet de lladrar i el fet de pronunciar frases que són inintel·ligibles; d’aquí la necessitat metafòrica de dur boç». En castellà bozal ‘persona que no conoce bien una lengua románica. Generalmente se aplica a los negros’ i ‘persona ignorante, inculta, torpe, inexperta’ (Alonso Hernández, 1977: 126). Per a Luque et al. (2000: 73), bozal ‘negro’ en castellà és un derivat de bozo ‘corda per a subjectar els cavalls pel coll’, fent al·lusió «a las ligaduras de los esclavos durante el transporte». Per la seua part, en el DECat (II, 18) boçal s’inclou entre els derivats de boç ‘morrió’, com a mot valencià. Recorda una formació com la que tenim en collera ‘babau, ignorant’, és a dir, una metonímia per la qual hom fa referència a la bèstia que porta boçal per aquest objecte, sumada a una metàfora animal, amb connotacions degradants, per la qual s’identifica la persona curta d’enteniment, càndida, inexperta, ignorant, inculta, tosca o que no parla bé una determinada llengua, amb una bèstia amb boçal. Cf. cara de bos ‘enfadado, malcarado’, a Anna (Martí, Aparicio, 1989: 29), probablement per analogia a la cara seriosa d’un gos o d’una bèstia cavallina amb boç.

      boçar 1 intr. ‘vomitar’. «la plometa els fa boçar / un piló macarroner» (Morlà, 242), «picoreta per así, / mal de ventre per allà, / suant com un carreter, / ple de ganes de bosar» (Coloqui nou del poticari, 3). 1a doc. Mot valencià i tortosí (cf. DECat, II, 18; DCVB, II, 537; Mestre, 1916: 89; Llorens, 1983: 43; González i Felip, 1991: 58; Reig, 1999: 111; Casanova, 2001). També a la Canal de Navarrés (Martí, Aparicio, 1989: 29), a Villena (Soler García, 1993: 53) i als Serrans (Llatas, 1959: I, 136). Arriba a terres aragoneses: bosar ‘vomitar los niños de pecho’ (Andolz, 1977: 46), ‘vomitar los niños pequeños’ (Negredo, 2001-2002: 99), bosada ‘vomitina’ (a Fuenferrada) (ibid.), bosadina ‘vómito grande por exceso de comer o beber’ (a Mora de Rubielos) (Moneva, 2004: 105). Derivat de boç ‘morrió’. Metàfora. 2 tr. i intr. ‘dir, declarar quelcom amb paraules, confessar’. «–Fray Martí, no prenga nosa, / que Toni és un home honrat; / sols que està preocupat / per no sé què mala cosa. / –Pués eixa cosa (...) / yo li faré que la bose» (Milacres, 209), «–Tindràs que bosar? / –A muntó» (Merelo, 1864: 13v), «–Ya m’estàs bosant / tot lo que m’aneu a fer. / (...) –Pos no-res, que m’han manat / que cuant puches, els avise» (Fe, 1900: 50). Acc. NR al DCVB ni al DECat. En Esc. ‘descubrir lo que estaba secreto’. Figura en Pascual Garcia (Montoya, 1997: 234, 276) i en Reig (1999: 111). 3 tr. ‘sortir, manifestar-se (un sentiment, una qualitat)’. «Qui s’habia de pensar que hòmens a qui se veu en públic tan graves, tan estirats y erts, que·ls bosa la serietat per les cames, habien de fer-se pichor que·ls moñicots?» (El Mole, 1837: I, 108). Acc. NR. L’acció de sortir, de deixar anar, en principi per la boca, passa a aplicar-se figuradament a la manifestació de sentiments i qualitats.

      bodegó 1 m. ‘lloc on regna la confusió, el desori’. «Asò és nasió o bodegó?» (El Mole, 1870: 99), «Des de avans d’eixir el primer número d’esta Donsaina (...), ya comensà a susuir-nos lo que susuïx en este bodegó en totes les coses. Y més en lo que perteneix a eixa anarquia mental, a eixa confusió dels enteniments, a eixe llaorinto tan gran en què se viu o se desviu en lo dia» (Donsaina, 45). Acc. NR. 2 bodegó d’estudiants loc. ‘lloc on regna la confusió, el desori’. «Este món és una embrolla, / un llaorinto confús. / És una escola a on el mestre / chua en los chics a la cuc; / galliner a on vint gallines / canten a pondre en un punt, / o bodegó d’estudiants / (...) És una gàbia de locos» (El Mole, 1840-41: II, 124). Loc. NR. Metàfora. La reunió en els bodegons de gent popular diversa i d’estudiants pobres per a menjar devia convertir aquests establiments en llocs tumultuosos i caòtics.

      boira 1 f. ‘vanitat, presumpció’. «–perquè no só bufalaga, / ni só grave, ni tinc boira. / –Alguns ho tenen a menys. / –Eixa vanitat los postra» (Morlà, 185), «Per a què tanta boyra, / gica del Coro, / si menjaves huitenes, / y ara vols bollo?» (Tipos, 100). Acc. NR. En MGad. tindre algú molta boira ‘tener mucha vanidad, estar muy enfatuado’. En Alberola (1928: 285) tindre molta boira en los ulls. Metàfora. La vanitat és blasmada pels moralistes com un sentiment fonamentat en valors inestables, inconsistents i fugaços, comparable, per tant, a la boira, un vapor visible però sense consistència, immaterial i fugisser. 2 f. ‘diversió, tabola’. «ademés del dumenche, [els sabaters], / el dilluns sempre fan festa; / hasta el dimats o el dimecres / hi a molts que·ls dura la gresca. / Cada dia van de boira / y de fartera en fartera» (Diàlogo entre Pauleta y son tio, 2). Acc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. En el DCVB (II, 548) es registra només en català central. Metàfora.

      boixar tr. ‘molestar, fastiguejar, xeringar, enutjar; afligir’. «M’ha boixat!» (Arnal, 1877: 34), «Me s’antoixa / qu·estic més sa qu·ha stat may. / Però ma muller me boixa, / pos me s’ha quedat mig coixa / des de el dia de Sen Blay» (Tabal, 193), «–haré que lo tiren! / –Ca! / Que a mi em tenen de favor? / Que a mi no em costa pagar / tots els mesos huit pesetes / del patiet? Mos ha boixat!» (Colom, 1881: 13), «–Roseta, me creus honrat? / –Home, vacha una pregunta! / –Que tu creus que no té punta? / –Crec que vosté està boixat!» (Thous, 1896: 29). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Figura en Esc., MGad., Fullana (Casanova, 1989: 433) i Pomares (1997: 55). De l’ús sexual del verb boixar ‘copular’, procedent de boix ‘mà de morter’, i metafòricament ‘penis’ (cf. Rossich, 1985: 7), prové el sentit que ens ocupa, per un desplaçament semàntic anàleg al de fotre, per al qual vegeu DECat (IV, 151-152).

      bola 1 f. ‘mentida’. «–Era de bronce. / –Que bola!» (Coloqui nou entre el so Masià, 2), «A tot asò cada bola que arredola per eixes plases y carrers és com la micha taroncha de la Escola Pia» (Tabalet, СКАЧАТЬ