Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ estafar; sostreure’ tenen poca tradició en la nostra llengua, mentre que en castellà formen ja part del llenguatge dels malfactors dels segles XVI i XVII, juntament amb altres derivats (birlado, birlador, birlesca, birlesco, birlo, birloche) (cf. Hidalgo, 1737: 279; Alonso Hernández, 1977: 111-112; DCECH, I, 588; Sanmartín, 1998a: 101; Carbonell Basset, 2000: 61-62; Hernández, Sanz, 2002: 82).

      bitzoc m. ‘ximple, curt d’enteniment’. «no és raó que vostés vixquen a la babalà y que·s queden dejuns com bitsochs» (Rondalla, 29), «Home, tu eres un bitsoch» (Rahonament entre Cosme y el oncle Nadal, 2), «–Pués que no dic bé? / Se acaben los provincials, / bé poden plorar los frares. / –Les Milícies Provincials / són les que extinguix, vitsoch» (Martí, 1991: 167), «Tornejar se diu, vitsoc, / y parla amb més propietat» (Leon, 1808: 2). Mot NR al DIEC. En el DCVB (II, 504) i en el DECat (III, 446) només es documenta en la Rondalla de rondalles de Galiana. Les fonts documentals, incloent-hi els diccionaris d’Esc., EscLl i MGad. confirmen la pronúncia amb [ò]. És sinònim de betzo, i de formació anàloga, si bé amb una terminació diferent.

      bitzocada f. ‘ximpleria, beneiteria’. «Uns vitsocades solten» (Valencia por su monarca, 1802: 15). Mot NR. Derivat de bitzoc.

      blanc -a / blanqueta 1 f. ‘tipus de moneda; pesseta; diners’. «Lo sotsprior dies ha / que va jugant a la piu, / i és cert de que no hi ha blanca, / segons pense, en Sent Paulí» (Morlà, 150), «Que està sens blanca lo poble» (ibid., 176), «em vaix quedar atollat, / sense tindre ni una blanca / per a poder-me tornar / chano chano cap así» (Branchat, 35), «Yo, yo mateix he segut u dels dichosos..., u dels que han soltat la blanqueta, redoneta, que per més señes era d’Isabeleta» (El Mole, 1837: I, 169). Acc. NR al DECat. En Vinyoles (1978: 54): blanca ‘pesseta’; en Pomares (1997: 52): ‘pesseta’, i, per extensió, ‘diners’. El terme blanca s’utilitza com a nom de moneda des de l’edat mitjana (cf. DCVB, II, 509; Diccionari Aguiló, I, 241). És també antic en castellà (Alonso Hernández, 1977: 113; Carbonell Basset, 2000: 63). En l’argot francés auber o aubert ‘argent monnayé’, del llatí ALBUS ‘blanc’, i blanche ‘pièce d’argent’, pel color de la moneda de plata (Colin, Mével, 1990: 20, 62). En el seu origen deu tractar-se, en efecte, d’una creació metonímica, fonamentada en el color de la moneda. Pel que fa a la pesseta, cf. «amollaren trenta-set y micha / d’eixes tan blanquetes / qu·en lo reine se digüen pesetes» (Chiste nou y divertit que susuí a unes llauraores, 3). 2 adj. i m. ‘reialista, absolutista, carlí’. «perquè sé que en este cos [dels voluntaris reialistes] / tots han de ser hòmens blancs, / sinse tindre res de negre» (Paper interesant, 7), «així se denominaben leurs partits en Espanya: blanchs els realistes, negres els lliberals» (Tipos d’auca, 261), «Sempre han de manar els negres? / Prou, prou, que ja estan ben farts / els pobres blancs d’habichueles» (Sainets il·licitans, 140). Acc. NR. Nom popular que rebien al segle XIX els reialistes. En el primer fragment es juga amb la polisèmia del terme blanc, oposat a negre, com a símbol de la rectitud i integritat dels absolutistes, partint del simbolisme del blanc com a color de la puresa. 3 adj. ‘home de poca empenta, covard’. «en últim cas tot seria cuestió de micha dotsena de sopapos més o manco, y això ningun home hu evita, a no ser més blanc qu·una cuallà» (El saltamartí, 2a època, núm. 2, p. 3). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En l’argot barceloní blanc ‘covard’ (Wagner, 1924: 38; Vinyoles, 1978: 54; DCVB, II, 508); també en castellà blanco ‘cobarde’ (Besses, 1905: 37; Luque et al., 2000: 64; Carbonell Basset, 2000: 63), i ‘bobo, necio’ (Salillas, 1896: 273; Chamorro, 2002: 154; Hernández, Sanz, 2002: 83). Cf. el derivat blanquívilis ‘covard’ (Pomares, 1997: 52; Verdaguer, 1999: 39). Metàfora. Per l’associació del color blanc amb la pal·lidesa i la candidesa, i per extensió, en sentit pejoratiu, amb la feblesa de caràcter i la manca de valor. Els covards empal·lideixen de por davant el perill. 4 deixar en blanc (algú) loc. ‘abandonar-lo’. «Bandidos! / Guilopos! Deixar-me en blanc...» (Escalante i Feo, 1889b: 32), «Calavera! / Cuant no tingues, ya vorem... / Tots te deixaran en blanc» (id., 1897: 42). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. El DCVB (II, 508) la recull al Maestrat i a Castelló. Metàfora.

      blau -va 1 adj. ‘enravenat, embalbit de fred’. «y els moñicots machors van de ses mares / agarrats a les faldes blaus de fret» (Melonar, 176). En MGad. estar u blau ‘tener uno el color encarnado del rostro muy subido, por efecto del calor u otra causa’, com ara de colps: «Che! Vine así / cap a fora. Yo el fas blau» (Escalante i Feo, 1891: 7). Un efecte similar pot deure’s al fred. Reig (1999: 109) recull a Alcoi estar blau de fred, com també de fam, de son i de bulla ‘badar-se de riure’; a Beneixama estar (algú) blau de fam ‘tenir molta fam’ i de son ‘tenir molta son’ (Gascón, 1999: 347). El color blau s’associa sovint amb el fred, amb la congelació, per oposició al roig, relacionat amb el foc i la calor. 2 adj. ‘molt fatigat, esllomat, capolat’. «después que en la serra / he pasat una vida tan perra, / blau de fer faena / y alguns ratos de parar l’asquena» (Chiste de un lleñeter, 2), «hasta que la saragata sivil de l’añ 43 mos posà més blaus qu·un lliri, y molt tranquils, a palo seco» (El Mole, 1870: 38). Cf. fer blau (algú) ‘donar-li una forta tupada, apallissar-lo’ (DCVB, II, 519; Monjo, 1994: 132): «Anit tropesà en la Rocha, / y después de dir-se totes / les picardies... / (...), la féu blava» (Escalante i Feo, 1900: 8), fer a u més blau que un lliri (a bastonaes) (Alberola, 1928: 114); a Alcoi blau de verga i sense milotxa (Reig, 1999: 109). Els colps produïts per una pallissa o l’endoloriment i macadures causades per un treball fatigós poden provocar una congestió sanguínia amb la consegüent coloració blavosa de la pell. Cf. fer-la blava ‘fer quelcom inconvenient’ (Raspall, Martí, 1994: 319). També per relació a l’estat d’embriaguesa: «Escolte, blavet, no me furgue» (a Ximo Carpanta, «que ve un poc tèrbol») (Hernández Casajuana, 1928: 7); en castellà azul ‘borracho’, per al·lusió a la cianosi que produeix l’alcoholèmia aguda (Luque et al., 2000: 49). 3 adj. ‘irritat, enrabiat per la gelosia, gelós’. «–Si vosté es vera tan blau... / –En los mateixos diners / busca-te’n atra i en pau. / –Aixina hu faré, que a soles / vengansa el meu pit resolla» (Escalante, ap. Sirera, 1995: 307). Accs. NR (1-3). En EscLl. i MGad blau, -va ‘celoso, -a’. 4 adj. ‘arruïnat, empobrit, sense diners’. «només ha vengut a que·m deixe cuatre duros per a el camí, perquè estic més blau que un hàbit de sen Fransés» (Donsaina, 102), «–Si això és, també dirà / que Tomàs no tindrà un clau? / –Podria també estar blau...» (Salelles, 1864c: 4), «Tengo la bolchaca huida. / M’han dejado escorreguda! / Més blaba qu·una sardina» (Liern, 1873). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 519) es registra només en català central. En Pomares (1997: 52): deixar blau (algú) ‘sobretot en el joc, guanyar els diners del contrincant’; en Raspall, Martí (1994: 223) anar blau ‘no tenir ni un cèntim’. Deixar (o quedar) blau té també el sentit de ‘deixar (o quedar) (algú) estupefacte, sorprendre’l, deixar-lo parat d’admiració’ (DCVB, II, 519; DECat, I, 835). Un blau és dialectalment una ‘impressió violenta o fonda’ (DCVB). El color blau s’associa, doncs, amb la congestió sanguínia, amb l’embriaguesa, amb el fred, amb la congelació, i per extensió amb una forta impressió provocadora d’uns efectes relacionables.

      blec 1 m. ‘beneit, curt d’enteniment’. «Te conec, te conec, grasiosa... (...) Sí, guilopa, tu eres la dona de don Seledonio, que t’as disfrasat de blec per a que ell no te conega» (El blua, núm. 1, p. 2). Acc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Salvador (1943: 244) el recull a Benassal: blec, -a ‘encantat, embadalit, atordit, beneit, curt d’intel·ligència’, СКАЧАТЬ