Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ en cullera / les coses pa que·u comprengues» (Colom, 1918: 6). Acc. NR. En MGad. beco, -ca ‘bobo, -a’; en el DCVB (II, 404): beco ‘beneitot, curt d’enteniment’; en Verdaguer (1999: 37): becó, becona ‘beneit, curt d’enteniment’, ‘brut, bruta’. En occità bèco ‘enfant, gamin; niais, nigaud, pecque’, que per a Mistral, procedeix del grec βϵκκο∫ ‘imbécile’. Pràcticament sinònim de pèco, pègo, pè, pèc ‘hébété, idiot, niais, ignorant’ (català pec) (Mistral, II, 255, 510, 513). En grec βϵκκϵσϵληνο∫ ‘imbécile, niais’ (Magnien, Lacroix, 1969: 305). Vegeu també l’explicació de Coromines (DECat, I, 744) sobre beco.

      becada f. ‘error comés per distracció, per irreflexió, badada’. «Barón, no és una becà / que dóna lloc a la crítica / posar-se a tratar política / els que dehuen buscar pa?» (El tio Garrote, núm. 1, p. 3), «però sobre ser tan hàbil y tan llarc en lo seu ofisi, així mateix pegà una becà que li costà ben cara (...), el desacredità del tot» (Ensisam, 246). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Figura en Esc. Arriba a l’Alt Millars: becada ‘despiste’ (Alba, 1986: 111). Metàfora. El pas de ‘dormir’, ‘adormir-se’ a ‘distreure’s, equivocar-se’ és senzill.

      becar tr. i intr. ‘distreure’s, badar; equivocar-se’. «tenia en tot tan de pit / Boqueta de Benillup, / que, si becaves un dit, / ya t’havia ell fo...» (Ensisam, 107), «com beques un dit, ya t’ha boixat del tot» (Caps, 66). Acc. NR al DIEC.

      bècora → pècora.

      beduí m. ‘home vil, menyspreable’. «–Creume, y anem-se’n d’así / (...) –Ven pensat. Toca espayet / no mos vecha el veduí. / Com m’aplegue a conquistar / a Huisa en paraules tendres, / (...) li canten el soterrar» (Marçal, 1862: 11v). Acc. NR. Metàfora degradant que parteix de les connotacions negatives que tradicionalment desperten els àrabs. Cf. beduino ‘bárbaro’ (Luque et al., 2000: 60); en mallorquí beduí ‘persona excessivament ximple, fàcil d’enganyar’ (DCVB, II, 405).

      begut -uda adj. ‘embriac’. «me donen por / els hòmens beguts» (Escalante i Feo, 1888: 760). Mot NR al DECat, 1a doc.

      bé-ho-farem adj. i m. i f. ‘persona molt passiva i indolent’. «y en quant al tio Pep, les dos filles li semblaven a ell en lo de molles y bé-ho-farem» (Espardenya, 44), «honradot com son tio, molt alt y de prou quartos, però tarambana, bé-u-farem y poch afectat a acajar el llom» (ibid., 157). Mot NR. En Alberola (1928: 346) ser u un be-ho-farem. A l’Alfàs bo-ho-farem id. (Colomina, 1991: 119). Es fonamenta en una expressió posada en boca d’una persona molt tranquil·la, que no pateix de res, per a justificar la seua passivitat.

      belem → betlem.

      belitrada f. ‘acció pròpia de belitres’. «Estic amarg com la fel, / no per lo gasto, pollós, / que mon clero està aveat / de deu en deu los doblons / gastar i dar quant importa, / però en belitrades, no» (Martí, 1996: 262). ND. Derivat de belitre. El DCVB (II, 410) el recull actualment només a Mallorca.

      belitràs m. ‘belitre’. «com lo dit alcalde volia usar justícia seca y compondre el bulto als belitrasos que havien fet les morts» (Rondalla, 33). Mot NR. Derivat intensiu de belitre.

      belitre m. ‘home vil, sense escrúpols; brètol’. «És ell de millor llinatge, / el belitre desbragat?» (Mulet, 246), «Ell se figurava, el molt belitre (...), que m’havia de traure de casetes y que yo callaria com en missa? (Rondalla, 17), «Com fugien los belitres!» (Leon, 1808: 2), «Y no dich res de son pare, el tio Paco, qu·arrancava els ceps de les vinyes pa fer foch, dient-los als que·l reprenien per això: En mi tierra todo es franco. El tio belitre!» (Espardenya, 53). Segons Coromines (DECat, I, 750), era un mot freqüent en la literatura catalana folklòrica i popular dels segles XVI-XIX. En castellà belitre es documenta també des del segle XVI, com a mot de la murriesca, amb el sentit de ‘pícaro, sinvergüenza, mendigo’ (Hidalgo, 1737: 259; Alonso Hernández, 1977: 106; DECat, I, 750; Luque et al., 2000: 60; Hernández, Sanz, 2002: 79). Avui dia l’ús de belitre ha decaigut bastant, si bé el continuen recollint Pomares (1997: 49) i Verdaguer (1999: 38).

      belitrot m. ‘pocavergonya; bergant’. «És ell de millor llinatge, / el belitrot desbragat» (Mulet, 1987: 150), «“Tu, Pepe, veches si pots donar-me algun dineret, que ya saps que·l nesesite”. (...) “Vosté, padre, se piensa que yo tinc molts dinés... Pos si no mos paguen!” (...) “Anem, belitrot, veches si tens per ahí algun tros de chaca”» (Ensisam, 262). NR. Derivat de belitre, amb el sufix aspectiu -ot, que ací no té un caràcter francament pejoratiu o menyspreador, sinó més aviat afectiu i jocós. En el diccionari de MGad. es recull només com a augmentatiu: belitrot ‘grande belitre’.

      Bellús, anar cap a loc. ‘envellir’. «Si no mirara / que vas ya cap a Bellús, / (...) churaba / qu·eres tu la que·l festeches, / y no ta filla» (Balader, 1876: 10). Loc. NR. Homosemització entre els parònims vell i el topònim Bellús.

      bemols, tindre (alguna cosa) ‘collons’ amb matisos semàntics diferents. «Pos est·atre troset també té cuatre bemols. Oixquen vostés (...): Los ampleados de todas categolías que se les costifique haber metido nomás un poco la mano en las cosas de la patria, por la primera ves serán afusilados públicamente» (Sueco, 85), «Fasen rogle, caballers, / y oixquen si volen un poc, / que vullc contar-los un chiste / que té un parell de bemols» (Solemne chasco, 1), «Que no tindrà..., repalleta!, / vemols lo que·m pasa a mi? / Treballan més qu·n rosí, / may puch tindre una peseta?» (Barreda, 1870: 3), «Això té cuatre bemols, / y confirma més el fet / de que tots els españols (...) / van darrere els caragols» (Ensisam, 124). Acc. NR al DCVB ni al DECat. Pomares (1997: 49) registra bemolls ‘testicles’, en frases com tenir (algú) bemolls ‘ser molt valent’, ‘ser un penques’ i tenir (alguna cosa) bemolls ‘situació poc corrent, o curiosa, etc.’ En MGad. tindre una cosa bemols ‘ser difícil’. En castellà col·loquial bemoles ‘testículos’ (Carbonell Basset, 2000: 56), usat sobretot en la locució tener bemoles ‘tener valentía’ (Sanmartín, 1998a: 93). Els testicles, com a atribut masculí, són concebuts popularment com a símbol de força, d’audàcia i de vigor. La substitució eufemística de collons per bemols segurament està motivada per la semblança fonètica entre tots dos mots, a més de la dificultat que suposa el bemoll en la interpretació d’una nota musical (cf. Buitrago, 2002: 746).

      bengala f. ‘membre viril’. «Y una qu·estaba en la sala / en l’alcalde disputant, / anaba palpan-li en tant / les borles de la vengala» (Bellver, 1866: 47). Acc. NR. Metàfora formal.

      berenar¹ 1 ajuntar / juntar els berenars loc. ‘casar-se, unir-se sentimentalment’. «Quant serà el dia (...) / que achuntem los berenars?, / que es lo mismo que decirte: / quant nos podrem desposar?» (Ros, 1748: 6), «encara que se li féu la pasta agra morint-se-li el seu Gimo, no per això volia (...) juntar los berenars en Pep de Quelo» (Rondalla, 37). 2 arreglar els berenars loc. ‘casar-se’.«La que me vullga qu·ho diga, / y pasarem a la part / d’arreglar-o com se puga / y arreglar els berenars» (El fadrí, 96). 3 no entendre (el) berenar loc. ‘no entendre la situació, l’assumpte’. «però en València, yo estic / СКАЧАТЬ