Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ «com no eren boquimolls (...), feen el non sabo, y no havia qui·ls traguera una paraula» (Rondalla, 34). 1a doc. Consta en Esc. i MGad. Pomares (1997: 54) i Verdaguer (1999: 40) recullen la variant bocamoll. També se’n diu moll de boca o de llengua (DCVB, VII, 519). Amb un sentit semblant fluix de boca ‘indiscret’ (Raspall, Martí, 1994: 131). En aragonés bocatoba id. (Pardo Asso, 1938: 57; Andolz, 1977: 43); en castellà boquiblando ‘que habla más de lo que debería’, boquiflojo ‘chivato’ (Luque et al., 2000: 70). Metàfora construïda possiblement sobre la imatge de la mollesa de la boca, la qual cosa fa que es puga obrir amb facilitat, que siga poc resistent a l’hora de mantenir secrets, i potser relacionada també amb l’accepció anterior, en la qual s’incideix en la candidesa i la ingenuïtat, que duu a parlar de forma indiscreta. 3 m. ‘habitant de la ciutat de València’, pejorativament. «puix sobre açò està València / en un llabirint molt gran, / fent los molls dos mil discursos / y rompent-se tots lo cap (...) / Y tot açò què vol dir? / Vocables amuntonats / per a deixar encantada / a la gent que no ha estudiat. / Què li pareix, so retor? / No estem ben aparellats? / Y els boquimolls a nosatros / nos tenen per ignorants!» (Ros, 1744: 2), «tot lo món se’n folgarà / de saber que a un boquimoll / cert llaurador ha enfrascat / en un porc» (Martí, 1997: 363), «els pifientes boquimolls» (Donsaina, 65). Acc. NR. El terme boquimoll s’aplica pejorativament, com moll, als habitants de la ciutat de València, per oposició als llauradors. El mot en aquest sentit fa referència, en to burleta, al capteniment aprensiu, escrupolós, excessivament delicat (‘moll’) i artificiós que hom atribueix als ciutadans, especialment als petimetres o pifientes.

      boquis 1 m. ‘fam’. «Ells que són tan penitens, / y sempre estan dechunant, / pense portaran un boquis / que ni tots los estudiants» (Milacres, 75), «Nosatros / tan famolencs, y ell [el pa] tan ros... / tan tentaor... Deixaríem / de caure en la tentasió? / Perquè el boquis no té lley» (Un pillo, 51). En un sainet d’Andreu Amat Voquis és el sobrenom d’un estudiant famolenc (Fàbregas, 1967: 103). Esc. n’assenyala el timbre obert de la o en valencià. Vinyoles (1978: 57) documenta en 1912 boquis ‘queviures’. En l’argot castellà boquí ‘hambre’ i boquinó ‘hambriento’ (Besses, 1905: 38). Mot procedent del caló boqui, boquis ‘fam’ (cf. Wagner, 1924: 39; Claveria, 1951: 198-199, 215). 2 m. ‘atenció, deler per escoltar i atendre’. «Li dic que em trove en brases, aguardant que escomence (...), perquè els fadrins de les barraques m’escoltaran a mi en més boquis que si fóra el pae pedricaor de la Cuaresma» (El Mole, 1837: II, 5). Mot NR. Extensió semàntica de l’anterior, com la que es produeix en el sinònim fam, que de ‘desig intens de menjar’ passa a designar altres desigs i anhels intensos.

      bord -a / bordet -a 1 adj. i m. i f. ‘fill o filla de pares desconeguts’. «Qui naix sens pares conéixer / és bort, y no ho pot negar» (Martí, 1997: 368), «Tu eres bordeta. / Te tragué de l’hospital ma chermana, que morí / molt pronte farà dos añs, / y m’encarreguí de tu» (Lladró, 1876: 6), «–És dir, que sóc borda? / –No. / Ton pare és este Oliviere / de París» (Fambuena, 1877: 26). Acc. NR al DECat, 1a doc. En Pomares (1997: 57) i Verdaguer (1999: 41). És una accepció secundària respecte a ‘bastard, nascut de pares no casats’, de la qual deu ser una extensió. 2 adj. i m. i f. ‘fals’. «–Veches si els durà poc toba / el dia del casament. / –Si foren borts [les arracades], m’ho creuria» (Balader, 1876: 17). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. 3 adj. i m. i f. ‘falsari, impostor’. «Con que vosté, so tunante, / té a nòstron pare [sant Vicent Ferrer] per bort? / Parle clar (...), / sinó yo faré que cante» (Miracles). La idea de ‘falsedat’, d’‘impropietat’, es troba en el sentit primari de bord ‘bastard’ i en el de ‘planta que no fa fruit o el fa dolent o petit’. D’ací es generalitza per extensió. 4 adj. i m. i f. ‘persona malvada, degenerada’. «Lladre! Bort! Solta!» (Sainets il·licitans, 223). Insult que també recullen Pomares (1997: 57) i Verdaguer (1999: 41). Amb aquest sentit també en castellà borde (León, 1996: 46; Sanmartín, 1998a: 123; Carbonell Basset, 2000: 73). Extensió dels sentits primaris de bord, per les connotacions negatives que impliquen. 5 adj. i m. i f. ‘dolent, enutjós’, aplicat a objectes, situacions o fenòmens atmosfèrics. «Tant así com en la Cort (...) / sopla un airet tan bort / que sinse alguns mils de lliures / ni es pot fer ni pot escriure’s / comentari a ningun texto» (Sueco, 1), «Déu que t’escolte (...) / y que milloren els temps / pa que no siguen tan borts» (Burrimàquia, 30). Accs. NR (3-5).

      bordell 1 m. ‘desordre, confusió, desori o lloc on regna el desordre i la confusió’. «Pobre Miñana, si alçares / el cap en aquell bordell! / Allí entre soldats y cajes, / barateros... y algo més. / Quant no criden a la guàrdia, / hi a un soroll, hi a un desgabell, / hi a uns quedirs (...), / uns cuadros tan violents» (Lo romancer, 139). 1a doc. Figura en Pomares (1997: 57); a Gandesa bordell ‘lloc de desordre i perdició’ (Tresor, II, 228), a Alacant ‘desordre i confusió de moltes persones que no s’avenen, o conjunt de moltes coses desordenades i difícils d’aclarir’ (Segura, 1996: 135). En l’argot francés bordel ‘lieu où règne le désordre et la saleté’, ‘situation confuse et desordonnée’ (Colin, Mével, 1990: 70-71). 2 m. ‘embrolla’. «–Cuant s’aclarixca el enredro / sabe Dios com quedarem! / –Serà capàs? / –És molt churro. / (...) –Quin bordell!» (Palanca, 1872a: 23). Acc. NR. Accepcions metafòriques derivades del desordre, de la confusió i de la immoralitat que hom suposa regnen en un prostíbul. 3 m. ‘terme pejoratiu aplicat a alguna persona, objecte o situació desagradable o inconvenient’. «bon bordell és ser casat!» (Martí, 1996: 101), «I aquell que caiga que unfle. / Ai! Bordell de campanar! / Tot infàmies, picardies, / guilopades i maldats» (ibid., 300), «Si tu demanes limosna (...), / si puches a alguna casa (...), / abaixes del mateix modo / que te n’abies puchat (...). / Atres dihuen que no tenen / y que encara no han dinat. / Y per rematar el cuento, / te’n béns en les mans al cap. / ¿No és asò un bordell de calses / per a aquell que patix fam?» (Branchat, 82), «–Si van de capa caiguda. / –Y tu no? Vacha un bordell / de chiqueta, que tu vas / cap amunt?» (Vives, 1877a: 9), «Ay, chiqueta del bordell!» (Vives, 1877b: 20), «En este món del bordell / al qu·està en prosperitat / tot lo món li fa costat» (Ensisam, 43). Acc. NR al DCVB ni al DIEC. De vegades amb complements (bordell de campanar, bordell de calces). El segon figura ja en un proverbi recollit per Carles Ros (1736: 45). En el DECat (II, 108) aplicat només a objectes. 4 bordell de murs y valls! interj. «Ay! bordell de murs y valls! / No dig[u]eu que tens vergonyes, / ma filla, no digues tal» (Mulet, 294). Loc. NR. Expressa disgust, contrarietat. 5 ni quins bordells! loc. «Quines lleis ni quins bordells / donen per just i assentat / que el qui té dinés no pensa / en favorir a l’estrany?» (Martí, 1996: 301). Acc. NR. Expressió intensificadora de la negació. Cf. Què... ni què collons! ‘expressió de rebuig, contrarietat o negació del que s’acaba d’afirmar’ (Pomares, 1997: 105). → cafall, haca. 6 quins aquells ni quins bordells? loc. ‘què’. «Quins aquells ni quins bordells / em tenen de esta manera?» (Martí, 1996: 241). Loc. NR. Expressió de mal humor, de contrarietat, intensificadora de la interrogació. 7 que bordell! loc. «–Con que si et vols quedar tu... / –Quin foll, ya m’ha desedit. / Sí que·m quede, que bordell!» (Colom, 1875: 20). NR. Expressió intensificadora per a indicar que no existeix cap inconvenient suficient per a fer alguna cosa. Cf. que collons! ‘expressió que reforça el que s’acaba de dir, o amb què es nega alguna cosa’ (Pomares, 1997: 104), i en castellà ¿qué cojones? ‘expresión de enojo para indicar que no existe ningún inconveniente para hacer algo’ (Sanmartín, 1998a: 253). 8 anar СКАЧАТЬ