Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ sovint a l’home que es deixa dominar per la dona. «–Si ell no fóra un calsonasos... / –Calsonasos. No diu mal! / Bolchaques de pa florit / li dihuen en lo veïnat» (Escalante, I, 211), «La veritat / és que són una treseta / que a mon tio el fan ballar, / pués com ell és un bolchaques...» (ibid., II, 424), «Per més que vullc fer-me l’home, / no hi a mans, sóc un bolchaques» (Arnal, 1877: 14), «Y què faràs, gran bolchaques? (...) / Pasa’m, pasa’m per a dins» (Fambuena, 1881: 11). Acc. NR. En el primer exemple intensificat pel complement de pa florit. En Esc. boljaques ‘vainazas’; en el Tresor de Griera (II, 339): butxaques id., a Vinaròs, Benassal i Sant Mateu. Als Serrans bolchacas id. (Llatas, 1959: I, 133). En una altra ocasió documentem pareix bolxaques, amb referència aparent, pel context, a una persona indolent, melsa freda (→): «Gaspar, / Tona, ixcau pronte! / (...) Afaña’t. Pareix bolchaques!» (Escalante i Feo, 1889b: 27). Potser té relació amb aquestes metàfores l’estereotip de l’individu indolent, negligent, sense caràcter, que es desentén de les seues obligacions, la qual cosa es pot expressar gràficament amb la imatge de qui es fica les mans en les butxaques, en comptes d’actuar, o bé fer referència a un individu malforjat, mal vestit, i la subsegüent associació d’aquest concepte amb el de ‘curt de coratge’, com ocorre amb baldragues (DCVB, II, 233). → balandran. 2 tenir en la bolxaca (algú) loc. ‘tenir-lo conquistat, seduït’. «–Con que quedem en que·l vols? / –No el tens tu ya en la bolchaca?» (Balader, 1871a: 12). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora.

      bolxacotes m. ‘home fluix de caràcter’. «el bolchacotes ahí dins / en la vieca tremolins» (Salvador, 1876: 23), «Perqu·eres un bolchacotes / tots mos puchen a caball» (Badia, s. a., 22v). Mot NR. Derivat intensiu de bolxaques.

      bomba 1 f. ‘ventositat sorollosa’. «“Cochina, poca vergoña” (...) / Y acabant soltà atra bomba / set o huit voltes més gran» (Martí, 1997: 345). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 567) es registra a Catalunya i a Menorca. Metàfora humorística fonamentada en el soroll de la ventositat. 2 f. ‘mentida grossa’. «–(Si és capàs de dir qu·ha mort / l’àguila del colomet!) / (...) –Ejem!... / –(Ejem!... Bomba va!)» (Escalante, II, 303). Metàfora que destaca l’espectacularitat de la mentida. 3 interj. «–Tin-te, que el que hu a de fer / ya els prepara un ambigú / en la taula de Luzbel. / –Yo ho volguera veure. / –Bomba! / De sent llehues, y algo més» (Roquet y Goriet, 2). Accs. NR (2, 3). En aquest context expressa una actitud de sorpresa o d’admiració.

      bombejar intr. ‘maldir, insultar’. «–Pentureros, pixavins; / ofisials de mala cava... / –Ya ve Toni bombechant...» (Salelles, 1864a: 26v). Acc. NR. Metàfora fonamentada en la capacitat ofensiva i feridora dels projectils.

      bombo 1 m. ‘panxa, ventre’. «El diner és ben gastat, / com siga en lo que s’engul. / (...) Pués rípio al bombo, y abant» (Sanchis, 1878: 21). Acc. NR. Metàfora formal. 2 tocar el bombo (a algú) loc. ‘pegar-li, colpejar-lo, apallissar-lo’. «Este tal va traduir / una pesa del fransés; / y fou tan insubstansial / que li tocaren el bombo» (Liern, 1859: 26), «en marcha, perquè si no, / és capàs que·ls sarrasenos / mos toquen el bombo» (Badia, 1886: 26). Loc. NR. Metàfora.

      bona de Déu, a la loc. ‘indolent, de qualsevol manera’. «Yo soy un hombre / metido siempre en su casa, / sin pensar en otra cosa / que en sus mulas y en sus barcas, / en tener limpias las tripas / y ben lluenta la pancha. / Algo... a la bona de Déu, / però a honrat ningú me guaña» (Miquel, 1888: 14). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 529): a la bona de Déu ‘de qualsevol manera, a l’abandó’.

      bonjuan m. ‘bonifaci, bonàs’. «A este bonjuan (...), que, com dich, pareixia dels que ballaren en Belem» (Rondalla, 12). NR. Correspon al català general bonjan; amb reducció popular de Joan a Jan. En castellà buen Juan i juanazo ‘hombre sencillo y fácil de engañar’ (García Gallarín, 1997: 40). Deonomàstic usat com a classificador d’un determinat tipus humà.

      bony m. ‘deute’. «–Tots mos tiren al carrer. / –En més boñs qu·una caldera» (Vives, 1877a: 8), «Morí de una edad regular, y havera pogut viure encara alguns anys més, a no tindre en los darrers tants desgusts de família, que li feren fer un gran bony en casa Ferri, qu·en un poch més l’haguera tirat a pique» (Espardenya, 129). Acc. NR. Figura en Esc., MGad., Llorens (1983: 42) i Pomares (1997: 57). Cf. fer o tindre un gran bony ‘molts deutes’ (Alberola, 1928: 118), a la mort deixà un gran bony (Anguiz Pajarón, 1984: 274). Un deute implica un inconvenient per al deutor, com el bony, a més de ser un accident que trenca la linealitat, la «normalitat», que representa no tenir cap compromís econòmic per satisfer.

      boquejar 1 tr. ‘criticar, reprovar’. «Siga esta la primera y la darrer volta que·s fiquen en mi... Ara els ha descarregat a les dos per lo qu·estaven parlant de mi, però a l’atra vegà que sàpia que·m boquechen y em roseguen darrere, les agarre del coll y les aufegue» (Ensisam, 252). 2 intr. ‘replicar, contradir’. «Ella manava en casa y portava els saragüells, y ell molt gustós de que·ls portara, puix li donava la vaya en tot y en res li boquejava» (Espardenya, 102). 3 intr. ‘menjar’. «Y abans encara boquejaben, perquè de la amortisasió bé que mal ya tenien de cuant en cuant algun piscolabis» (El Mole, 1837: II, 6). El verb boquejar pròpiament s’aplica a l’acció de moure la boca i d’espirar (DIEC). En el DCVB (II, 580) consta també amb el sentit de ‘parlar un poc’. Per extensió s’aplica, doncs, a altres accions que es fan obrint i tancant la boca (‘criticar’, ‘replicar’, ‘menjar’). 4 intr. ‘estar (algun objecte) quasi buit, esgotat’. «Yo buscaba acomodar-me / sense tindre que rascar / lo bolsillo, que ya el pobre / es trobaba boquejant» (Leon, 1789d: 2). Accs. NR (1, 2, 3, 4). Extensió, aplicada a objectes, de l’accepció de ‘fer les bocades de l’agonia, morir-se’ (cf. DCVB, II, 580). En l’argot castellà popular estar dando las boqueadas ‘estar una cosa a punto de terminarse’ (Besses, 1905: 38), dar las boqueadas ‘estar en extrema necesidad’, boquear ‘estar una cosa acabándose y en los últimos términos’ (Seco, 1970: 303-304).

      boquimoll 1 m. ‘persona càndida, innocent, ximple, fàcil d’enganyar o convéncer’. «pués, simples, tot és postís / lo que en ella contemplau, / y per açò tant de gasto? / Aurà boquimolls més grans?» (Ros, 1733a: 4), «Boquimoll, tu saps què fan / eixos fadrins o butonis?» (Flores poéticas, 1789), «Jo dic que esta es pensarà / que jo só algun boquimoll (...), / que en dir-los “Fill del meu cor (...), / per tu pedria la vida”, / ja els han encarabassat» (Martí, 1996: 84), «Desgraciat l’home que es casa / en dona que tira un pam, / pués si l’home és boquimoll, / el vol fényer y pastar» (Martí, 1997: 294). Acc. NR. Consta en Griera (Tresor, II, 224); en Labèrnia (1839: 274) bocamoll id.; en Pla i Costa boquimoll, per fàcil de engañar (Martines, 1998: 121); també es coneix a la Plana Baixa (González i Felip, 2000: 92), en tortosí (Mestre, 1916: 88), i a la Canal de Navarrés (Martí, Aparicio, 1989: 29). En castellà boquimuelle id. (DRAE, Luque et al., 2000: 70). Els de Teulada són boquimolls per llur senzillesa (Tipos, 28). Segurament té a veure amb la idea de la mollesa de la boca o del bec associada a la immaduresa, a la falta d’un desenvolupament ple. Cf. bocamoll ‘jovenet amb pretensions d’home fet’, a Barcelona; caragol boquimoll (o bocamoll) ‘caragol immadur, que té molt blana la vorera de la closca’, bec-moll ‘incaut, qui fàcilment es deixa enganyar o declara allò que hauria СКАЧАТЬ