Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ ocorre amb el terme puta, el caràcter molt ofensiu del contingut del mot fa que passe a usar-se per extensió amb referència a altres defectes o vicis (cf. Luque et al., 1997: 27-29). Així, puta pot referir-se a una ‘persona astuta, malvada, malintencionada, egoista, etc.’ (Pomares, 1997: 276). El terme bagassa s’aplica també a una ‘dona deixada o malgirbada’ (cf. DCVB, II, 208; Pomares, 1997: 40). Cf. el derivat bagasut, -uda ‘desvergonzado i truhán, perdido’ (MGad.); «Barrabàs, y que parròquia més bagasuda!» (Hernández Casajuana, 1917: 8).

      bagasso m. ‘home malfeiner’. «No ensomies, / y treballa més a presa (...). / Bagaso!» (Asencio, Barona, 1906: 3). Mot NR. Masculinització de bagassa.

      bagassot m. ‘prostituta’. «Aqueixes eren les rates / –digues bagasot bollit– / que et rascaben les sabates /y et corrien per lo llit? / Mala hembra!» (Mulet, 288). Mot NR. En MGad. bagasot, -a ‘el hombre y la mujer sin pudor ni vergüenza’. El sufix pejoratiu -ot i la consegüent masculinització n’intensifiquen les connotacions degradants.

      baix 1 m. pl. ‘el sexe’. «Tu portes grans encaixos / y la roba és molt fina, / y lo que te dic, lechug[u]ina, / si són aixina els baixos» (Amades, 126). Acc. NR. Figura en Pomares (1997: 41); a Altea ‘órgano de las hembras’ (Llorens, 1983: 35). Hom juga humorísticament amb l’amfibologia d’aquest mot. Terme de caràcter eufemístic de base metonímica. 2 baix (-a) de davant loc. ‘babau, ximple; persona fàcil d’enganyar’. «els lliberals (...) són tan molls de morro y baixos de dabant com ells mateixos (...), els lliberals boquimolls, més bolònios que Pitòni i Bufalampolla» (El Mole, 1840-41: I, 127), «y els arrieros conegueren pronte que·l nou compañero era un poc baix de davant, perquè no parlaba més que tonteries y desficasis» (Donsaina, 117), «“Dóna’m eixa mà, chiqueta”, / li digué un nòvio a la nòvia. / Y ella, com no era baixeta / de davant, ni menys de Còria, / diu: “És de la monyiqueta”» (Troços, 43). NR. Figura en Labèrnia (1839: 217), MGad., en Raspall, Martí (1994: 227) i en Pomares (1997: 41). Altres locucions sinònimes són baix d’aigüera i baix de sostre (Pomares, ibid.; Verdaguer, 1999: 34). Cal entendre baix en el sentit ‘que no arriba al grau ordinari (d’alguna cosa)’, en aquest cas d’intel·ligència. Amb davant es deu fer referència al cap, seu del raciocini, ja que és la part superior del cos de l’home, i anterior i superior de molts animals.

      baixotet -eta adj. ‘molt baix’. «Ma mare no vol que·m case / perquè·l nòvio és baixotet» (Ensisam, 72), «o és el sobrenom o mot d’algun nano o liliputiens dels que solen haver com del colse a la mà de baixotets» (Tipos, 314), «Així ho solen respondre tots els nanos (...), quant algú els diu que són de la garra curta, baixotets o nanes» (ibid., 330). NR. Figura en Esc., EscLl. i MGad. Derivat diminutiu de baix, amb els sufixos apreciatius -ot- i -et.

      bajoc -a m. i f. ‘persona curta d’enteniment, beneit’. «Què dius, bachoca?» (El Mole, 1837: I, 42), «Mira, bachoca, no saps que tot és camí de tot lo món?» (El Mole, 1837: II, 122), «Que no seràs tu bachoca! / Pos mercolfa, a hon s’han ficat?» (Escalante, I, 299), «–Malaïts hasta·ls seus mostachos! / –Deixa-los... Pobres bachocs!» (Torromé, 1874: 7), «no·t quedes fet un badoc, / perquè (...) / la bochaca et buidaran, / en tes barbes se riuran / y et trataran de bachoc» (Ensisam, 168), «ell mateix se ria com un bajoch en grans carcallaes» (Tipos, 55). Acc. NR al DIEC (bajoca); 1a doc. de bajoc, forma masculina corresponent a bajoca, usada només com a insult. En l’ALPI fou recollit bajoco ‘papanatas’ al Pinós (Garcia Perales, 2001: IV, 2328); també a Villena bajoco ‘bobalicón, babieca’ (Soler García, 1993: 45). A Altea ser un bajoca, aplicat a homes, ‘ser cobarde, asustadizo; que se fia de todos, se lo cree todo’ (Llorens, 1983: 34). Bajoca és emprat també com a malnom (Tabalet, 30), com els derivats Bajoquí (Casanova, 1997: 259) i Bajocó (Garcia i Osuna, 2000: 191); Pasqual Tirado usa abajocat ‘bonàs, calçasses’ (1974: 141). En aragonés bachocas ‘hombre descuidado, llanote, buenazo y de genio contrario a toda preocupación’, ‘hombre mal vestido’ (Endize, 243-244; Castillo, 2001: 35); als Serrans bajoco, -ca ‘bonachón, crédulo’ (Llatas, 1959: I, 119); a Anna bachoca ‘persona tonta’ (Martí, Aparicio, 1983: 23) i a Énguera ‘persona calmosa’ (Martínez, 1947: 87); a Dosaigües bajoca ‘mentida’ (Garcia Perales, 2001: IV, 2329-30). Metàfora degradant que deu estar motivada, com en altres casos similars, per la consideració de baixa estima o de poca substància de l’hortalissa, i per la seua manca total d’intel·lecte, unida a la seua procedència rústica.

      bajocada f. ‘bajanada’. «No comencem ja, Badoro, / les bajocades tan prest; / si no has d’oir y callar, / espera’ns en lo carrer» (Ros, 1758: 2). Acc. NR al DCVB, 1a doc.

      bajocó m. ‘persona rústica i de poc seny’. «Té algun hijo qu·entre en quinta, / bachocón?» (Escalante i Feo, 1889a: 13). Acc. NR. → bajoca.

      baladró m. ‘bravejador; persona que braveja exageradament, però que en el fons és un covard’. «Els nostres varen entrar, / y per salons y chardins, / com la rata fux del gat, / els invensibles [francesos] fuchien. / Digau-me ara, vergants; / vingau así, valadrons (...) / Com no reñiu bras a bras? / No fuxcau, vingau así» (Civera, 1813a: 4). NR al DIEC, 1a doc. respecte al DCVB. Figura en Sanelo (Gulsoy, 1964: 78) i Esc. EscLl. i MGad. en concreten més el significat: ‘vocinglero, algarero o gritón’ i ‘fanfarrón, jactancioso, que blasona de valiente sin serlo. A Benilloba el baladró és el ‘charlatán’, segons l’ALPI (Garcia Perales, 2001: IV, 2321). Variant de baladrer, mot més estés en català, si bé sembla que en valencià s’usa més baladró (cf. DECat, I, 565). En castellà baladrón ‘fanfarrón que blasona de valiente’ es documenta ja al segle XIII (DCECH, I, 563), i és freqüent en l’antiga germania (Alonso Hernández, 1977: 89). En llatí era popular balatro, -onis, emprat sovint com a terme injuriós (Ernout, Meillet, 1959: 64).

      baladronada f. ‘jactància exagerada, bravejament’. «Pos ells diu que s[a]’alabaren / de que habien de tornar / dins dos mesos. Y, per cert, / de que un gavach capità / esta gran baladronada / al seu patró li tirà» (Tio Bernat, 3), «y no chistar / ni tirar baladronades» (Civera, 1820: 34), «Baladronaes de què·m ric, / promeses que a totes fas» (Campos, 1896: 8). Mot NR al DIEC ni al DECat i ND.

      balandran adj. i m. ‘gamarús, poca-solta’. «Llaurador: –Lo que fa Déu! Puix destina / als hòmens que vol fer grans / des de el ventre de sa mare. / Per això yo un balandran / me he quedat tota ma vida» (Relació de un llaurador, 5), «pués sols a l’oir “tin-te al rey”, / mes que ho diga un balandran / de ministril, atorrulla / a un llop» (Enhorabuenas, plácemes y regocijos, 1802: 7). Acc. NR. Cf. les variants balandram, balandrà, balendrà, balindranys i balindrancs (cf. DECat, I, 570; DCVB, II, 225, 238). Originàriament, ja a l’època medieval, designa una peça de vestir llarga fins als peus, usada pels eclesiàstics. Amb posterioritat s’aplica igualment a altres peces de roba, que d’alguna manera devien recordar la primera (cf. Quintana, 1976-80: 96; Blanc, Martí, 1994: 34; Martí, 1996: 271; Verdaguer, 2002: 65). Cf. desdichat balandrà que may ix d’empenyat (Alberola, 1928: 60). També es coneix en altres llengües, en occità (Alibèrt, 1966: 141; Mistral, I, 213; DCECH, I, 469), en castellà (DCECH; Chamorro, 2002: 131), en terres aragoneses: balandrán (Quintana, 1976: 68; Garcés, 2002: 61), en italià (Migliorini, 1965: 955). Per a Coromines (DECat, I, 570), procedeix de l’arrel expressiva de balandrejar(-se) ‘gronxar-se, oscil·lar’, a causa del СКАЧАТЬ