El món d'ahir de Joan Estelrich. Joan Estelrich

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ maig de 1918, el seu dietari,⁷ i a finals de 1919 d’instrument per al contrast «d’ambicions, projectes, desitjos, i camins per a realitzar-los» i per a la «revisió de necessitats momentànies o futures» (22 novembre 1919).

Encara molts anys després el veia com una ocasió «per entretenir-me jo mateix, per a fixar un estat d’ànim, per a servir el record futur…Tasca ben vana també».⁸ Són pròpies, doncs, d’un dietari, i sobretot dels anys de formació, les reflexions relatives a les ambicions personals i a la situació real de l’escriptor, als dubtes davant del futur personal, de les conviccions polítiques i religioses abandonades o vigents, dels estats d’ànim, dels referents intellectuals i, en relació directa amb això, davant dels principis guia adoptats que se li resisteixen i que influeixen els estats d’ànim, la capacitat d’escriure i expressar-se convenientment en qualsevol circumstància i per qualsevol mitjà, el context polític i les possibilitats d’actuar-hi, etc., i en l’etcètera reflexions relatives a la creació literària i a la literatura en general.

      En conjunt, el dietari aporta una mena d’«autobiografia interior» i dóna un quadre de la situació personal de Joan Estelrich en el seu temps i el seu medi, i de les ambicions personals, tant les professionals com les sentimentals.

      Al dietari de l’Horta, el 7 de gener de 1947, Joan Estelrich escriu:

      Em trobo físicament molt bé, però tinc depressions atuïdores; necessito companyia amorosa i comprensiva. Em sento abandonat i sense afectes. No puc comptar per res amb la família. Sóc un orfe (7 gener 1947).

      Trec a col·lació aquest apunt perquè casa encara amb els que el 1918 ens permeten ja d’aproximar-nos bé al perfil psicosomàtic o caracteriològic, si es pot dir així, i d’explicar-nos satisfactòriament algunes de les constants dels dietaris, tant pel que fa a la seva personalitat com a la seva activitat professional i a la que afecta persones i col·lectius diversos.

      L’atribola una mena d’inseguretat personal, que li fa ambicionar trobar una base «filosòfica» de referència com a fonament ideològic i ètic:

      Se’m fa cada dia més urgent la necessitat d’un principi al qual acomodar ma conducta; avui visc en un caos i cada cosa que pens, cada projecte que ideo, el deixo després pensant en la probable inutilitat de tot això. Tal volta fóra una solució, si no salvadora almenys orientadora, el pessimisme a lo Hartmann, emmotllat a mon temperament mediterrani com a camí per a arribar al major grau de felicitat (21 gener 1918).

      El desig de trobar una «finalitat» vital deriva del neguit persistent de viure condicionat per una «confusió d’idees» que afecta el seu ideari, fins al punt que manifesta que, «llevat de qualques conviccions polítiques i morals» (17 gener 1918), no en té d’altres:

      Avui en consciència jo no sabria dir el que sóc; només sabria dir lo que no sóc, lo que resoltament rebutjo: el catolicisme que es practica, el castellanisme social i patrioter, el romanticisme sentimental i qualque altra cosa: em cal bastir-me altres substitutius. Però ¿és que calen aqueixos altres substitutius? Sia el que sia, sento jo la necessitat o inclinació de buscar el meu jo, la meva personalitat. Veig que estic alliberat de totes mes idees i prejudicis d’adolescent; però em trobo ara desorientat i sense base. Penso en el pessimisme a lo Hartmann, que tal volta em suggeriria una solució; penso també en el pragmatisme de James com a fórmula –només com a fórmula…(30 gener 1918).

En un apunt del 14 de maig de 1919 es qualifica de «psicastènic», un terme no insòlit aquells temps,⁹ complementat o precisat al llarg dels dietaris amb referències a depressió, misogínia, obsessió, ansietat, fòbia, inconstància, indecisió, por i abúlia. I feia arrancar la problemàtica personal al punt i moment de la ruptura traumàtica amb els vel·leïtosos cercles polítics de Menorca, la tardor del 1914, després d’haver vist frustrades les il·lusions de poder anar a fer estudis superiors a Madrid i, amb això, d’haver perdut «l’esperança segura i apacible d’un esdevenidor ple de joia» (25 abril 1918), i d’haver-se hagut de refugiar, amb el futur insegur, a Alcúdia, a Mallorca:

      Sóc un psicastènic…¿De quant temps em dura? 5 anys. Ara els fa; unes eleccions; i després temporada tristíssima, acerbíssima, a Alcúdia. Aquelles vistes al mar; aquelles excursions cap a l’Albufera, atravessant núvols de moscards, aquella anada a Inca amb ma mare per a ferme un trajo que em servís per a Madrid! Oh déus, oh déus! Tota la tragèdia dels meus divuit anys! D’allavors ençà, ¿què? Cinc anys. Vida, lluita, treball, diversió i sobretot preocupació íntima. Però, ¿què? ¿Sóc un geni? I…doncs!!? (14 maig 1919).

      En un extens apunt del 25 d’abril de 1918, traçava, partint de les notes preses del Giacomo Leopardi (1913) de Paul Hazard, unes «vides paral·leles» en les quals hi ha preocupacions recurrents d’aquests primers anys del dietari. Per això remarcarà que, si tot el que Leopardi sap «ho ha hagut d’aprendre per ell mateix, en perill d’haver pres un mal camí», era més probable un mal camí semblant per a ell, que no havia disposat de tots els llibres moderns que hauria necessitat els anys de formació a Menorca. L’exercici de paral·lelisme responia al que havia escrit unes setmanes abans, just quan estava llegint l’obra de Paul Hazard:

      Com em plau trobar, en les vides dels grans homes, fets, característiques molt semblants en els de la meva vida! És que els genis són els homes més humans, més amples i més fondos, més universals; els que tenen intensificades totes les facultats humanals (2 març 1918).

      Hazard el portava a especular sobre les condicions de la genialitat, i a concloure que ésser un geni era «ésser superior als altres», i, per tant, que consisteix a «posseir facultats més desenrotllades i més actives que els altres; és viure més»; i, consegüentment, per situar-se en el camí del geni addueix la «vida múltiple» que el caracteritza, i considera que viu «més que la vulgaritat» perquè sent «més que la vulgaritat».

      La necessitat de guanyar-se la vida i la consegüent dedicació a feines que no l’interessen (tema recurrent els primers anys) li limiten la possibilitat d’una acció professional més lliure, la de tenir una vida sentimental estable, per impossibilitat de formar una família, i li impedeixen disposar de temps per ampliar i consolidar la seva formació, perquè «les necessitats creades, reals o fictícies, ben reals» per a ell (22 novembre 1919), no li permeten de poder prescindir de cap part dels seus ingressos. Tanmateix, no hi havia només entrebancs econòmics en el camí de l’estabilitat sentimental i en el dels estudis necessaris o desitjats. La «gelosia», la dificultat de trobar «dona totalment amable» (que en la societat actual considera en general limitada intel·lectualment), que no sigui «tot lo més una concubina o una dona per als afers materials de la casa», feien que veiés «el casament com una nosa pels meus desitjos de fer» (9 gener i 4 abril 1918). Pel que fa a la decisió d’iniciar estudis superiors, sovint deixa testimoni de la inconstància, com aquest de quan deixava de treballar a l’editorial Gili:

      He perduda la fe en quasi tot; últimament tenia ocupacions i ara, sense res que m’obligui a treballar, romanc descentrat. Cal carrera, canviar de vida. ¿On trobaria, no la força de voluntat, sinó la consciència que a cada moment em recordàs els deures envers mi, envers la meva glòria i la satisfacció dels que esperen en mi, i em privés de distreure’m en l’espectacle de la vida moguda i sense sentit? […]. Pens tot això verament agitat, emocionat, amb llàgrimes als ulls, amb les dents contretes, els ulls cansats de no dormir però febrosos, de dret escrivint. Amb mi mateix faig prometença de canviar la ruta, d’intensificar el meu estudi, d’acabar una carrera, d’aprendre les llengües que em manquen per al meu perfeccionament. ¿Què s’han fet de les antigues esperances de lluita i victòria? Tornem СКАЧАТЬ