El món d'ahir de Joan Estelrich. Joan Estelrich

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ dels Estats Units d’Europa com a necessària?»; «La creació dels Estats Units d’Europa li sembla possible?». Certament, la concepció paneuropeista i el realisme no eren, almenys aleshores, incompatibles. En donen prova els arguments que el comte Coudenhove-Kalergi mantingué tota la vida, però que Thomas Mann, exiliat als Estats Units, criticava. Escriu: «Notícies de Nova York sobre el moviment de Sforza, Maritain i d’altres contra el club capitalista de Coudenhove, la seva Paneuropa reaccionària, em feien reflexionar i m’exigien que assumís una posició». Abans, quan acaba la Gran Guerra que havia d’acabar amb totes les guerres, Robert Musil es demana què ha canviat: «Abans érem ciutadans laboriosos; després, ens convertírem en homicides, assassins, lladres, incendiaris i coses de mala mena; i, tot plegat, no hem viscut, de forma pròpia, res». Era la victòria del desassossec. Els catorze punts de Wilson liquiden la Monarquia Dual. La vella Europa esdevé una ziga-zaga de fronteres i comunitats desfetes. Tot això acaba sent part de l’experiència intellectual d’Estelrich.

      Cada vegada l’atreuen més les generalitats geopolítiques. Ho constatem a Las profecías se cumplen, l’any 1948. «Así se da el caso de que una invariable actitud antisoviética resulte antialemana en 1940, germanófila en 1942 y británico-americanófila en 1946». Potser això és una forma d’autojustificació. Cinisme o rectificació? Potser les dues coses. El professor Antoni Vilanova em va contar que, quan conegué Estelrich, s’adonà amb molta sorpresa que eren dos trens a punt de xocar: ell era un aliadòfil apassionat, com la majoria del grup de Destino, però Estelrich, de forma també barroca, desitjava la victòria d’Alemanya. Una carta de Gaziel tot just publicada fa explícit un judici molt sever sobre aquell Estelrich. Excepcionalment sever. Parla d’esperits tan «faisandés» i tèrbols com Manuel Brunet, Joan Estelrich i companyia.

      A La falsa paz, de 1949, Estelrich cita el cas de Pierre Drieu La Rochelle, escriptor col·laboracionista, que es va suïcidar amb la derrota d’Alemanya. Li diu «Le jeune Européen», pel títol d’una narració-assaig molt primerenca de Drieu, un llibre de 1927 que per força degué impressionar Estelrich. Per Drieu La Rochelle passen totes les contradiccions de l’Europa dels anys trenta. Totes. L’any 1927, creu en una Europa forta; després, arribà a dir que la salvació d’Europa era la victòria de Hitler. Estelrich considera que Drieu havia mort per Europa.

      Tot plegat, les circumstàncies són molt distintes. Estelrich no viu la Gran Guerra de forma directa. Drieu sí, certament. Tres vegades ferit, en parla en un dels seus millors llibres, La Comédie de Charleroi. Després, Estelrich és com una despulla de la guerra civil. Drieu la considera de prop, però la viu a molta distància. En general, és una característica de la vida intel·lectual hispànica. O sigui, quedar-se al marge de dues guerres mundials i, ja després, de la guerra freda.

      En tot cas, «Le jeune Européen» que cita Estelrich té una primera part que és fonamental i que descriu amb força una aventura d’Europa. Aleshores, ¿qui defensava la democràcia parlamentària, després de les desviacions del parlamentarisme i de l’aparició de la política de masses, que acabarien sent la brutalització de les masses? Una espècie de fatalitat intel·lectual duu als totalitarismes. Drieu enyora, sobretot, la força. Anys abans, a Le Jeune Européen, Estelrich hi troba la prova d’algunes de les seves intuïcions. Drieu escriu que l’honor de l’home és actuar o que no pots enfrontar-te a la vida com a espectador si no és com actor. Drieu: «La teva obra té necessitat de la vida; exigeix que visquis, tan bé com mal». Els dietaris d’Estelrich en van plens, d’aquesta exigència existencial.

      Alain-Gérard Slama explica a Les écrivains qui ont fait la République, la idea que la identitat política de França, l’única definible, la trobem en la literatura. Una pàtria literària. L’empremta dels escriptors en la vida pública de França. De la mateixa manera, la crisi de referències de la nostra vida democràtica, la de França, té relació directa amb la lenta regressió de la cultura literària en la memòria col·lectiva, quan hauria de ser un patrimoni compartit. Així, les noves generacions no troben un mirall on tinguin la possibilitat de reconèixer-se. Estelrich diu, sobre la Renaixença, que la primera potència anímica que li calgué recobrar a Catalunya fou la memòria. I de forma encara més coincident amb Slama, Estelrich va escriure: «A França, per exemple, la literatura és producte de l’instint social. Tota la vida social francesa es tradueix en literatura; en aquest sentit, no hi ha potser cap literatura tan completament nacional com la francesa».

      És lògic que Estelrich fos del tot seduït per Paul Valéry, a qui visitava. Valéry li digué que aleshores el perill de la seducció per la Història era més gran que mai. És veritat que la política europea era inferior al pensament d’Europa? Estelrich ho va comentar a la revista Destino: «Si para practicar con éxito la política hay necesidad a menudo de perder totalmente la memoria, para juzgarla se exige mantener muy vivos los recuerdos».

      A París, tingué tractes amb un cert món col·laboracionista. I, sobre la guerra civil, Américo Castro li diu que no es pot fer res perquè ambdós bàndols no escolten ningú; volen destrucció. Tenim a mà notes d’Estelrich: «Els pocs patriotes espanyols són els que han viscut a l’estranger, com Pla. Per contrast, he recordat la definició de la pàtria per un diplomàtic sud-americà: “La patria es lo mejor que hay, a condición de vivir fuera de ella y de ella”; “O dolça Catalunya, oh entranyable Espanya! Com s’odien els teus fills!”»

      Reconsiderar la figura de Joan Estelrich involucra un fet comparatiu: dels anys vint i trenta del segle passat fins ara, la decadència de l’intel·lectual públic minva una millor consideració de la res publica i ha permès l’hegemonia de la banalitat. És clar que, amb la guerra civil, la segona Guerra Mundial i la guerra freda, la vida pública tingué una vessant brutalment cruenta. Però és que el segle XXI tampoc ha reincorporat l’esperit públic en la vida de tots.

      Aquestes consideracions sobre el capital intel·lectual de Joan Estelrich ens duen, gairebé de forma inevitable, a repensar quin és el paper de l’escriptor públic ara mateix, en el món de la tercera cultura, en la interacció entre humanisme i tecnologia, en el ciberespai. És una evidència que l’intel·lectual –diguem-ne l’intel·lectual mitjà– avui és valorat pel hit parade de l’audiència televisiva o per la capacitat radiofònica. És tot el contrari dels valors d’excel·lència que des de sempre eren un dels eixos de l’humanisme, de la mateixa manera que la meritocràcia és un estadi de la democràcia avançada. Què és l’humanisme?, es demanava Estelrich. I responia: voluntat de civilització. Vet aquí una afirmació que tot el postmodernisme ha pretès rebutjar. Però encara podríem pensar –con Estelrich– que la dinàmica del classicisme és el moviment de l’esperit anant del caos a la forma.

      Si acceptem que l’humanisme va sortir deteriorat del segle XX, el segle de les ideologies, ara veiem com la deterioració prové de la banalització que és pròpia dels mass media, d’una cultura oficialista de la transgressió. A l’hora de definir la cultura, Daniel Bell parlava de l’àmbit de les formes simbòliques, aquelles formes –pintura, poesia, novel·la, música– «que tracten d’explorar i expressar els sentits de l’existència humana en alguna forma imaginativa». És a dir, crear significats, donar i trobar sentit. La tecnociència pot ser lineal, però la cultura és recurrent, un retorn continu als conflictes existencials dels éssers humans.

      L’any 1964 Joan Pons i Marquès, un dels penúltims homes del mallorquinisme polític, conta la darrera vegada que va veure el seu bon amic Estelrich: «Havia engruixit, duia bastó i s’hi estintolava. Se’l veia físicament decaigut i donava la impressió d’una interna vitalitat sempre puixant en lluita amb una salut que flaquejava. La cabellera, esbullada com sempre, voleiava a l’airet corrent, i els ulls li brillaven encara, vius i curiosos».

      Tantes vegades sembla que no en queda res de l’home de lletres. I la destitució dels savis de la tribu és un fet consumat, qui sap si reversible. СКАЧАТЬ