El món d'ahir de Joan Estelrich. Joan Estelrich

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ l’any 1916, suggerí a Francesc Cambó de fer venir Joan Estelrich a Barcelona, però va ser Gustau Gili qui, ja passat l’estiu de 1917, el féu entrar a la seva empresa editorial i a la Cambra del Llibre,²⁴ li proporcionà els recursos per alliberar-lo del servei militar, que havia hagut d’anar a complir a Mallorca quan ja era a Barcelona, amb el fi d’estalviar-li el «tedio de las interminables horas del servicio militar» i de tornar-li a ell «el colaborador inteligente y dúctil al que me había ya acostumbrado».²⁵

La feina a l’editorial de Gustau Gili va ser la primera sortida professional estable, poc satisfactòria per les «brusquetats gilesques», per la feina mateixa («m’empipa llegir llibres que no m’interessen») i per la impossibilitat de compaginar-la amb activitats més atractives com la secretaria de l’Institut d’Estudis Catalans, per a la qual havia estat proposat per Eugeni d’Ors.²⁶

L’atreia i l’interessava, des que Joan Estelrich en va tenir esment, la figura del Cambó orador polític,²⁷ i ja de Mallorca estant hi havia estat en relació per a la implantació de relacions estables amb els nuclis regionalistes i nacionalistes de l’illa.

      El mes de març de 1917, Cambó li comunicava que preparava una expedició nombrosa i representativa «de gent de Catalunya i de València a Mallorca»», i que abans ell hi aniria «com a turista», per tal de preparar el terreny per a la creació d’«un moviment i una organització nacionalista a Mallorca». El calendari de les Corts no permeté que es fes ni viatge ni expedició. Poc després, el mes de juny, Cambó veia la utilitat que Estelrich passés un temps a Barcelona «per perfeccionar la tècnica política» i seguir-hi estudis, però com una activitat transitòria, perquè el situava, en un futur pròxim, a Mallorca:

Comprenc la utilitat personal que pot tenir per vostè una residència d’alguns anys a Barcelona i crec que això serà sens cap dany per al moviment nacionalista mallorquí, si vostè manté el contacte i si vostè torna després a Mallorca amb una tècnica política perfeccionada i una personalitat consagrada aquí.²⁸

      I per això no creu convenient de fer-lo redactor de La Veu de Catalunya com a modus vivendi:

      Me sembla que no és la redacció de La Veu allí a on millor pot trobar-se solució al seu problema econòmic. Crec que vostè pot ser col·laborador, però no pot ni deu ser redactor. ¿No li sembla que podria anar-li millor i ser-li de més profit tenir encarregada la secretaria de les nostres relacions amb els altres moviments regionalistes i nacionalistes d’Espanya?

      Estelrich era d’entrada reticent amb la Lliga perquè no la veia com a partit modern amb possibilitats d’àmplia implantació, en part per l’orientació excessivament conservadora del programa social i el cultural, segons que es desprèn del programa de treball concebut després d’una conversa amb Joan Crexells, en el qual contemplava

      la publicació d’una sèrie d’assatjos fonamentals fent revisió dels valors del catalanisme després de la Guerra, contra el capitalisme de la Lliga, contra l’aplicació estreta d’alguns principis pràctics d’en Prat, contra l’organització de la cultura feta per l’Ors, contra la pobresa de l’ideal de cultura (amb això tenc dubtes i potser sóc injust) que oposem a Espanya, contra el descuit (no d’en Cambó; aquest patí de manca de tacte) d’un sentit internacional i un programa d’expansió i orientació colonial per al futur (18 abril 1919).

      Uns dies abans, tot fent referència a un projecte de manifest fabianista de Manuel Raventós, «en el fons contra la Lliga», considerava que la situació del partit «no era désirable ni recomanable»:

      Manquen, però, els homes que puguin marcar i realitzar una derivació del nacionalisme català. Partir les forces nacionalistes fóra un suïcidi. Tal volta d’aquí a dos o tres anys podrem començar a fer obres de crítica i de reorientació eficient (6 abril 1919).

Simultàniament, era convidat a participar en l’alternativa a la Lliga imaginada per Joan Ors, cosí germà d’Eugeni d’Ors,²⁹ que li proposava entrar «en la comunitat d’intel·lectuals que formin les bases d’un partit polític que pugui salvar el catalanisme de les mans de la Lliga» (17 abril 1919). Uns mesos més tard, el 9 d’octubre, Joan Ors li puntualitzava per carta «que no és pas de cap acció partidista que jo us havia parlat». Estelrich, coherent amb l’estratègia de no prendre posició en política catalana «mentre sigui tan indecisa la situació de la Lliga» (17 gener 1919), manifestaria que

      és convenient formar una pinya d’homes de lletres, dotats d’esperit polític, per quan calgui rellevar els leaders actuals. Jo per ara no puc donar la meva adhesió a cap campanya sorollosa; però sí, gustós, volonter, col·laboraré en una revista» (19 maig 1919).

      Pocs dies abans, però, havia iniciat els contactes definitius amb l’entorn polític de Cambó, i amb Cambó mateix, que el portarien, abandonat el lloc de treball de la casa Gili, a incorporar-se a l’entramat institucional i empresarial cambonià. Tanmateix, no va ser immediata aquesta incorporació, perquè no el convencia entomar un paper que si més no d’entrada hauria hagut de ser molt subaltern i d’escassa projecció:

      Visita a Cambó i Duran i Ventosa. Resum: el que em proposen no em convé; confeccionar materialment un diari no m’interessa; confeccionar-lo espiritualment, sí. No trobaran una persona intel·ligent que els faci ambdues coses. Jo m’ofereixo per la segona i per a una altra feina en l’Editorial Catalana, de conformitat amb les meves disposicions i coneixements. M’he oblidat de di’ls-hi que podria –i m’agradaria moltíssim– organitzar una oficina d’expansió i propaganda catalana a l’estranger. No trigaré gaire a fe’ls-hi aqueixa proposta (7 maig 1919).

Dos mesos després els feia la proposta de crear Expansió Catalana,³⁰ orientada a l’estranger, comptant amb els catalans residents, que el tindria ocupat preferentment, si més no fins al moment que haurà de destinar temps, entre 1921 i 1923, a la planificació i arrancada de la Fundació Bernat Metge: el dia 5 de juliol, en proposar-li, Francesc Cambó, treballar en una revista a editar a París, Estelrich li suggereix la «creació d’una oficina de propaganda a l’estranger», a la qual dedicaria la meitat de la jornada laboral; l’altra meitat seria esmerçada en la subdirecció de La Veu de Catalunya; el dia 21, però, Cambó li comunica, a través de Joan Pérez-Jorba, la decisió, que Puig i Cadafalch també abonava, que es dediqués a «centralitzar a Barcelona la propaganda catalanista a l’estranger»:

      Conferència llarga amb en Ventosa. Encisat dels projectes d’oficines de relacions exteriors. En Vehils se n’emporta a Madrid un extracte. Després, en Pérez-Jorba i l’Ors han conversat. L’Ors el vol captar i l’ha convidat a un dinar, on assistirà en Maseras, per a tractar-ne. Sembla que l’Ors pensava amb una revista semblant, sense tanta extensió i empenta, i en Maseras en unes oficines de finalitat també semblant a les meves (7 agost 1919).

L’endemà, la nova institució tenia assignat un pressupost i Estelrich deixa constància que està posant per escrit el seu «projecte d’oficines de relacions estrangeres», i, uns mesos després, que «les Oficines d’Expansió marxen normalment, sense cap acció extraordinària encara, però creant-me infinites amistats estrangeres» (15 gener 1920). Mentrestant, i abans i després de la publicació de l’opuscle més amunt esmentat,³¹ СКАЧАТЬ