El món d'ahir de Joan Estelrich. Joan Estelrich

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ coses, relacionada amb mossèn Alcover. Oliver és la intel·ligència més lúcida a l’hora d’entendre les paradoxes entre les fidelitats, els vincles i les opcions. Els homes de les converses del pedrís, fora mur, retornen a la ciutat. Murmuris de rosari; unes cosidores que canten una tonada del Barberillo. Els diaris publiquen «la relació dels set dies terribles, allà, lluny, a la capital del món, tota flames». És un Oliver més bucòlic i a la vegada més apocalíptic, l’enemic de Rousseau, el defensor d’un ordre civilitzador. Un Oliver d’abans dels anys trenta. Miquel dels Sants Oliver és l’escriptor burgès que no pogué ser-ho de veritat. Així també podríem considerar Joan Estelrich. Aconseguí viure com un burgès, fins i tot assumir la simulació burgesa, però sense ser veritablement un burgès.

      En la línia clàssica d’Oliver, Estelrich creu que l’esperit renaixentista ve amarat de tradició. Per ell, tradició no és l’adhesió passiva a fórmules mortes, ni menys l’enyorança elegíaca d’institucions mortes. Tradició és instint insubornable, voluntat de reviure, manament que ve dels segles, pensament per generacions, ultrapassant les fites individuals. Aquesta idea de tradició prové ben possiblement d’Oliver. Tradició i Renaixença. Si la decadència era anàrquica i coincideix amb una pèrdua del sentit d’autoritat, la Renaixença significa ordre cívic. Per a fer-ho curt: Tradició és legitimitat, passió constructiva, disciplina, acceptació d’una responsabilitat que ve dels avis i seguirà més enllà dels nostres néts. És a dir: continuïtat del present amb el passat. Estelrich ho formula amb èmfasi: «Passat, present i futur són temps d’una mateixa, indivisible, simfonia». En definitiva, Renaixença és esperit de grandesa.

      El Renaixement, la Il·lustració, van ser grans moments per a Europa, sense que deixés d’haver-hi conflictes i guerres. En el període d’entreguerres, la noció de Paneuropa encunyada per Coudenhove-Kalergi va cristal·litzar un procés intel·lectual que sedimentava des de segles abans, va sumar aspiracions de projecte polític i va tenir els seus fracassos estrepitosos. Existeix una identitat cultural d’Europa? Encara avui ens ho demanem.

      D’altra banda, és que Estelrich era un Ors en petit, una miniatura orsiana que pretenia substituir el Pantarca? Sabem que conspirava contra Xènius. Al seus dietaris, escriu: «L’Ors és un mistificador que s’esforça a passar per geni; prou sap que li endevinem el joc, però ell insisteix per veure si arriba a passar». Contra Ors va viure millor: per això, deia que «per a ésser responsable, cal ésser immodest». Estelrich tingué sempre –o gairebé sempre– l’empara de Cambó; a Ors, la mort se li endugué la protecció de Prat de la Riba. És Carner qui presenta Estelrich a Cambó. Tot gira, certament. Estelrich fins i tot feia imitacions de la manera de parlar d’Ors, una dicció que sorprenia molts dels seus interlocutors.

      A l’assaig Catalunya endins, l’any 1930, Estelrich torna a la figura d’Eugeni d’Ors. Passa comptes, però amb més matisos. Matisos i també malevolència. Per exemple: «Enmig de terrabastall de la fugida, l’Ors degué pensar que ens castigava privant-nos d’ell. Així, un adolescent és determinat pel suïcidi.» I encara més: diu que Ors no sabé retirar-se d’escena. Necessitava posar. Avui ens podríem demanar: quin odi havia provocat Ors i, d’altra banda, és que no tenia dret a posar, és que estava obligat a retirar-se de l’escena? Estelrich diu que la renúncia d’Ors justifica «a posteriori» els atacs dels adversaris. Vet aquí un argument barroc. Però, tot i així, algun dia caldria tornar a Ors, al cas Ors. També parla de crucifixió.

      L’aparició d’Eugeni d’Ors supera intel·lectualment tot allò que havia significat per a la llengua catalana l’aparició baronívola de Verdaguer als Jocs Floral, amb barretina. Les transicions generacionals solen ser injustes i, si Estelrich ho va ser amb Ors, Ors tampoc respectava gaire Maragall. Pla digué que dos grans errors de les classes dirigents de Catalunya eren l’error Verdaguer i l’error Ors. Si l’error Verdaguer «va contribuir a donar un gran impuls a l’anarquisme ingènit del país», l’error Ors contribuí, amb la ruptura de la unitat intel·lectual, «al retorn de l’amarg escepticisme de la decadència».

      La vida i l’obra de Joan Estelrich formulen un realisme humanista que va sentir-se del tot confortable en la idea de Paneuropa. Acaba sent un home d’estratègies internacionalistes, poliglota sempre exuberant, membre eminent d’aquella elit cosmopolita d’entreguerres que avui no existeix. I, a la vegada, gosa invocar el paradigma de les aristocràcies antigues. Un gran vitalista i a la vegada espiritualista. Seduir intel·lectualment, imposar-se per la conversa: dominar. És un intel·lectual amb glamour. Vegem les notes tan vitalistes dels seus dietaris: «La vida, la vida; ah, com menyspreo les doctrines negadores de la vida!»; «Cal viure, i posseir, i dominar, sia com sia, en l’ordre que sia, material o espiritual, però dominar»; «Tothom té dret a viure la vida que és capaç de viure»; «Decididament, vull coses contradictòries»…Enamoradís, sensual, pantagruèlic: d’una banda, erotisme dannnunzià, «en pleine nature»; per l’altra, amors secrets per evitar que li perjudiquin la imatge d’home públic conservador.

      Cambó li retreia una «exuberància dispersiva». Pla va parlar de la dispersió d’Estelrich. Però seria un error caure una vegada més en la crítica asimètrica i jutjar l’obra d’Estelrich pel que no va fer en comptes de valorar els llibres que escrigué. Té una obra dispersa, sí, però intensa i consistent. Ara, també és cert que alguna vegada Estelrich sembla posar-se en evidència parlant de tants projectes intel·lectuals o literaris que no dugué a terme. Ens hauria de sorprendre que fos un lector tan persistent dels dietaris d’Stendhal, tot plens de projectes sense realitat? L’any 1949, constata que només produeix «fragments acaramullats».

      La publicació pels Dietaris (Quaderns Crema, 2012) ha fet que les noves generacions –i d’altres no tan noves– tinguéssim coneixement d’una figura que és –i ho dic sense ironia– un maître à penser «interruptus». Els buits fonamentals dels dietaris publicats corresponen als anys vint, la primera meitat dels trenta, la franja central dels quaranta i, pràcticament, tota la dècada dels cinquanta, fins que mor a París, l’any 1958. Són buits categòrics i en bona part corresponen a etapes substantives d’Estelrich, com eren la plenitud de la dedicació editorial, l’accés als circuits de la cultura europea, la Segona República, la vida parlamentària, la Fundació Bernat Metge, el desenllaç tràgic de la guerra civil, les ambivalències de la postguerra immediata i l’etapa de la Unesco. En realitat, eren dietaris que volien ser el repeu de transició per unes memòries que havien de culminar tota una voluntat existencial i estètica. Una vegada més, l’Estelrich dels projectes sense conclusió.

      Al anys trenta, Ors escriu Aldeamediana, que tan bé coneix el professor Xavier Pla, que la va reeditar al volum Historias lúcidas (Fundación Banco Santander, 2011). És l’Ors més ombrívol, gloses escrites el 1932 i publicades com a llibre deu anys després, en plena dictadura, i amb dedicatòria ni més ni menys que a Pétain. Temps desencisat per a Europa en els anys trenta i catastròfics els quaranta. Ors escriu les gloses d’Aldeamediana en un petit poble francès. És el to de la «Marsellesa» de l’autoritat. Ors diagnostica els mals de la civilització a l’ombra d’una església de granit davant l’alcaldia amb la inscripció obligada: «Llibertat, Igualtat, Fraternitat». És la crisi d’una civilització ferida en la qual, malgrat tot, «els vells arbres viuen envoltats d’un respecte que es regateja als vells temples i a les persones velles». Després, diu que el benefici d’una civilització no es rep per sempre: «És necessari que es mereixi, que es guanyi també cada dia. Una distracció, un idil·li, i ja està de nou la barbàrie allà». Comparem-ho amb un comentari d’Estelrich, quan diu que el respecte als antecessors és una de les primeres virtuts del renaixentista. Una restauració renaixentista ha de millorar el model que restaura. No pot conformar-se a restablir una forma passada. Ha d’anar més enllà, en intensitat i en extensió.

      A Ors, li devem molt i li donem molt poc. Estelrich inclòs. Això sí, ambdós volien el retorn d’una intel·ligència amb majúscula; però СКАЧАТЬ