El món d'ahir de Joan Estelrich. Joan Estelrich

Чтение книги онлайн.

       Manuel Jorba

      Universitat Autònoma de Barcelona

       Els nous dietaris

Quatre nous dietaris s’incorporen al Fons Joan Estelrich de la Biblioteca de Catalunya. Havien estat al domicili familiar de Xavier Rotllant de Franch i Tina Estelrich i March, i darrerament al d’una de les seves filles, a Londres. Són escrits, el primer i el segon, en llibretes amb format de quartilla, com el ja publicat de l’any 1918;¹ el tercer, en fulls arrancats d’un bloc espiral de mida octaveta allargada, i, el quart, titulat «Diari de l’Horta», en fulls també arrancats d’un bloc de mida octaveta, i cobreixen les dates següents.

      1.De l’1 de gener al 5 de maig de 1918.

      2.Del 12 de novembre de 1918 al 18 juny de 1919. En aquesta data, l’autor indica que escriu a part el dietari corresponent al viatge a Portugal («Viatge a Portugal. Notes de viatge a part»). Continua el 7 de juliol de 1919 fins al 17 agost, i hi ha anotacions esparses del 2, 13, 21, 22 i 23 de novembre de 1919, del 15 de gener de 1920 i del 21 i del 24 de maig de 1920. El 2 de novembre de 1919 indicava que havia estat tres mesos sense escriure dietari i el 21 de maig de 1920 que n’havia estat cinc.

      3.Del 31 d’agost al 21 d’octubre de 1939.

      4.Del 14 al 30 de setembre de 1946; de l’1 al 10 de novembre del mateix 1946; del 20 de desembre de 1946 al 7 gener de 1947; del 28 de juliol al 4 d’agost de 1947; del 30 d’agost al 7 de setembre de 1947; del 16 al 24 d’octubre de 1947 i del 27 de desembre de 1947 al 4 de gener de 1948.

El dos primers nous dietaris, referència principal d’aquest article, juntament amb el publicat de 1918, que cobreix les dates intermèdies, del 6 de maig a l’11 de novembre, coincideixen en el temps amb els mítics dietaris de Josep Pla i de J. V. Foix i hi coincideixen també, si no en els resultats, en la intenció de donar testimoni del procés de formació i de l’accés a l’acció o a les accions professionals tot fent reflexió i confessió del propi caràcter, dels punts forts i dels febles que hi veu i tot donant testimoni interpretatiu del món en què es trobava immers. Havien de ser, raonablement, pedrera per a obres futures, més per a unes memòries, com ja he exposat en una altra ocasió,² que no, a diferència d’El quadern gris o del Diari de 1918, per esdevenir punt d’arrancada d’algun text dietarístic posterior sorgit de l’entramat del dietari primigeni.

A l’«Epíleg» de l’edició dels Dietaris, vaig indicar que el corresponent al que s’hi incloïa de 1918 tenia «referències als anys de formació escolar, sobretot a Maó, a lectures diverses (Kierkegaard, Leopardi, Nietzsche, Romain Rolland i molts altres) i a la primera relació amb Eugeni d’Ors», a la feina a l’editorial de Gustau Gili, a la precària situació econòmica i a la incompletable formació acadèmica.³ Tots aquests temes es troben complementàriament tractats en els altres dos quaderns retrobats, i se n’hi incorporen molts altres, per la natural successió dels esdeveniments socials i de les circumstàncies personals, i per la dels fenòmens socials i dels entorns immediats, i omplen més o menys satisfactòriament, des del nostre punt de vista, algunes de les llacunes allà mateix indicades, a què em referiré preferentment.⁴

El tercer dietari, el del 1939, és datat bàsicament a Madrid, on es veu obligat a estar-se per poder vetllar pels seus interessos politicoculturals a París, i per tenir a prop els interlocutors adients per gestionar l’indult o la commutació de la pena de mort del seu germà.⁵ Hi ha moltes referències a les gestions d’aquest afer, per bé que diu que en fa un dietari especial, que no s’ha conservat o no s’ha localitzat. Hi són de destacar les referències crítiques o reticents, pròpies o recollides d’altri, al militarisme, el clericalisme i la burocràcia, «les tres plagues d’Espanya», totes elles guanyadores de la guerra; a la mala gestió política dels vencedors, a la marxa de la segona guerra i al hitlerisme, a la «persecució de la llengua i l’esperit», a les seqüeles repressives sofertes pels signants del manifest dels mallorquins als catalans, el 1936, a la «reconstrucció catalana» en què el voldrien i es voldria implicar, a la feina per a Ufilms (Agustina de Aragón i altres projectes de films), als nous projectes editorials, a la possible destinació com a agregat cultural a París, i a la seva trajectòria personal i professional; un tema que vull destacar perquè és recurrent i lliga amb reflexions dels dietaris anteriors:

      L’únic problema meu, potser, radica en trobar el mitjà de treure’m del damunt la peresa. Si bé aquesta peresa, prou me n’adono, és conseqüència de la nova i immensa decepció portada a la vora del més profund escepticisme. Ploro tot el que hauria pogut ésser i no sóc, tot el que podria fer encara i no podré fer. Tot un pla de vida i les seves realitzacions en marxa, esmicolat el 18 de juliol del 36; una destrucció fins a l’arrel de la fe, de l’entusiasme, de la idea i de la seva expressió. Recomençar, després, gairebé a les palpentes! I, novament, tres anys després, la guerra europea tira per terra el pla novell, de treball a Espanya, […] a Europa, llibres per a Amèrica. I la biblioteca, els papers, les lletres, tot el meu cabal, en perill de perdre’s al meu apartament de París. I jo, aquí, presoner atuït de l’afer del meu germà, que no puc deixar perquè la injustícia és massa atroç, massa enorme! Tota la vida he fet els possibles per a no tornar-me un personatge tràgic, ni dramàtic; he volgut somriure a tot i a tothom; encara ara dissimulo…Serenitat, serenitat m’aguantes. Però algun dia tanta paciència pot esclatar com un Vesubi! El que sé d’aquesta Espanya, de la seva societat, dels escalafonats és tan purulent i espantós que l’infern dantesc resulta, en comparació, un ramat de bones persones (13 setembre 1939).

El quart dietari, el que titula «Diari de l’Horta», es correspon amb les successives estades a la casa que va llogar a l’Horta de Pollença, la qual cosa el porta a parar atenció molt especialment en el paisatge pollencí, en el de Formentor i en el d’alguns altres indrets de l’illa, i en llur descripció, a manera d’exercici literari, més esporàdic als altres dietaris, però no insòlit, i relacionat a vegades amb sentiments o sensacions del moment.⁶ Són rellevants d’aquest exercici literari els apunts darrers del 1919, però poso com a mostra d’aquests primers dietaris els apunts consecutius, breus, dels dies 28 i 29 de març de 1918, significativament també datats a Mallorca, concretament a Montuïri:

      L’hora més bella del dia és la que he passada allà a les vuit del vespre tot sol enmig del camp; la terra era tota en sombres; els arbres prenien formes de bruixes escabuixades; i –oh visió corprenedora i fantàstica!– la lluna eixia sangonenta darrere les suaus comes llunyanes. Era un paisatge leopardià. Un estrany sentiment religiós m’ha pres l’esperit i m’he posat a recitar en veu alta versos de Dante, de Carducci, de Verlaine, de Maragall i de n’Alcover. Arribava del poble el brogit i la música planyívola de la professó de dijous sant (28 març 1918).

      Dia esplèndid de primavera […]. Malgrat ésser el divendres sant, tan sols no he anat al poble; ha estat una joia passetjar-me pel camp, hora foscant, mentres cantussejava СКАЧАТЬ