El món d'ahir de Joan Estelrich. Joan Estelrich

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ de fer res excel·lent, com si en poc temps hagués caigut en la impotència espiritual o intel·lectual, sense fe en cap cosa, sense estímuls, sense ambicions. La fredor i acidesa d’aqueixa gent és capaç de gelar el més xardorós entusiasme (23 juliol 1918).

      Josep Maria de Sagarra li representava una certa dependència temàtica del passat modernista immediat –potser pensant en Víctor Català–, per tal com en El mal caçador, Rondalla d’esparvers i Dijous Sant «el fons és la mateixa cosa: una passió de faune exacerbat i groller» (25 abril 1919). Tanmateix, si Rondalla d’esparvers «com a obra teatral és molt deficient», Dijous Sant té «escenes a l’aiguafort, versos mascles, ben fets». Josep Millàs Raurell, que se li ha ofert per ser el seu «Eckermann», seria autor d’una poesia immadura:

      Reflexions sobre el llibre d’en Millàs: esquelet que li falta carn; la flonjor, la suavitat, la dolçor d’una carn que cobreix l’ossatura; també la manca de domini del llenguatge propi per a l’expressió poètica; no hi ha artificiositat, ni sentit musical intern. Però fortitud molta. De sentiment –el que se’n diu sentiment– escàs (12 juny 1919).

      Consolida la seva amistat amb Francesc Pujols, «aquest home ironista per excel·lència», amb qui tracta «sovint algun tema d’història de la filosofia, com també amb el pobre Cristòfol Domènech», que és «un exaltat, un vertader estrabul·lat» (26 gener 1919). L’any anterior deixava constància de la lectura de Concepte general de la ciència catalana, «que esperava amb impaciència» i que troba «interessantíssim» (21 juliol 1918), particularment, pel que explica uns mesos després, per les pàgines dedicades a Eugeni d’Ors:

L’Ors, en sa filosofia (prescindint de moltíssimes altres aspectes fecundíssims), serà infructuós a Catalunya. En Pujols, ben altrament, està orientat dins la tradició catalana i podrà reeixir.²¹

      També Josep Pla, col·laborador més esporàdic de La Revista, és una coneixença admirativa d’aquests anys. Amb ell i altres contertulians discuteixen «tots els problemes de l’estètica, la moral i la política social i catalana» (26 abril 1919):

      En Pla encara està ple de confusions (de la confusió en diem religió, nosaltres). No som valents fins que no hem arrencat de nosaltres la darrera fibra religiosa: Martí, Cambó, Pujols, etc. (3 maig 1919).

      Alexandre de Riquer encarnaria l’estètica del passat immediat, antítesi de l’art predicat des de les plataformes noucentistes, perquè fa «cromos de Blanco y Negro, figures horribles; en els paisatges no hi ha sol, i si n’hi ha no vibra; tons grisos, impressió total detestable» (16 abril 1918). En coherència amb aquesta valoració, lamenta que al Palau de la Música, «ple de filisteus» durant un concert, no hi hagués el Samsó corresponent, perquè «la música i l’arquitectura haurien tingut un jorn de joia» (17 febrer 1918). Els noucentistes, tanmateix, limitadament si més no als escriptors, no haurien assimilat el «classicisme» que pretenien, i relaciona directament «noucentisme» i «esnobisme»:

      Els nois que es diuen noucentistes (molts d’ells almenys) demanen classicisme, seny, límit; res més impur, ni foll, ni obscur, ni boirós que llurs obres. El classicisme som poquíssims qui el sentim; jo un dels poquíssims (20 febrer 1918).

      Moltes vegades l’esnobisme d’aquests nois que es diuen noucentistes i volen ésser tan primmirats en el vestir, per exemple, no és més que una superficialitat daurada, que una manca de vera espiritualitat íntima (2 febrer 1918).

      Esmentarà Josep M. Junoy, «l’eternal esnob» que «no veu que per a la nostra escola [mallorquina] de puritat i pulcritud, l’inimic no és precisament l’Ors, ni la Lliga com a entitat influenciadora d’una cultura, sinó precisament l’esnobisme inquiet, desorientat i sec dels joves postsimbolistes o futuristes com el mateix Junoy» (9 març 1918). Entre el mes de gener i el de març, s’havia ja referit a l’esnobisme, que vinculava d’alguna manera al Noucentisme, i, amb aquest motiu, a Foix (que alguna vegada, en el futur, es mostrarà «discret» però «encara insuportable»):

      En Foix, el de l’aimant de tota novetat, no està exempt de talent, sent deler de gustar exquisideses, però és esnob de cap a peus; no hi ha serenitat a la seva ànima, ni gust depurat, ni sentiment estètic pregon. En Poal dóna l’efecte de l’home constantment excitat, pateix de segur d’alguna malaltia mental (7 gener 1918).

      Cada dia m’empipa més l’insuportable esnobisme d’en Foix; aquest nois no discuteixen ni parlen; m’informen mutualment de noms d’autors joveníssims estrangers i títols de llibres. I amb això ja es creuen superiors a tothom. Al seu costat, l’Unamuno, o l’Ortega Gasset, o l’Alcover o en Carner són uns ignorants estúpids. Un dia faré un tro i ne’ls hi diré quatre de fresques! (7 febrer 1918).

      Lo que me turba més dels esnobistes d’avui és la foscor de ses imatges i de son estil; jo vull escrits clars, transparents, que les idees es dibuixin tan clares com la silueta d’una estàtua dins la llum de les illes nostres. No és sensibilitat lo d’aqueixos poetes a l’hora; la més estranya sensibilitat és comprensible, sinó confusió conscient, que esdevé inconscient, hipersensibilitat, o cerebralisme malaltís (18 febrer 1918).

      A Barcelona, freqüentava els concerts del Palau i dels Amics de la Música, en els quals pogué afegir als compositors ja coneguts d’altres com Rameau, Haydn, Chopin, Frank i Debussy, i hi fou testimoni de les primeres estrenes en públic de Robert Gerhard:

      Estrena de les cançons d’en Gerhard; les millors no són les que més arriben al públic; aquest, sobtat i fred de tot d’una, ha reaccionat després. En Gerhard té emprament de músic i té serenitat, a vegades s’abandona al romanticisme, però, i recorda als lieder alemanys; sap fer ús també d’una joia simpàtica, ben de casta francesa. Es presenta ara amb gran virior; i malgrat son apassionament resta quasi clàssic (22 gener 1918).

La relació amb Josep Carner inclou temes i interessos literaris i professionals. El considera un poeta d’alta qualitat que «ha donat sonoritats novelles a la llengua catalana» (10 maig 1918), les «belles finors» de Bella terra, bella gent (9 novembre 1918) del qual, «entre els lírics mundial», Shelley el més semblant (4 març 1918). En canvi, Estelrich no donava «cap valor a prosa literària, com la d’en Carner, dedicada a glosar l’actualitat política» perquè «l’estil poètic no escau al realisme polític» (7 gener 1918). Abordaren també la relació de catalans i mallorquins, els quals, segons Carner, si no es feien «copartíceps en la glòria de la resurrecció d’un Estat novell, el català», s’haurien de resignar «a ésser uns provincians de l’Estat espanyol o castellà» (3 febrer 1918). També amb relació a Mallorca, Carner li parlava «de la fantasia» de fer-li dirigir un diari nacionalista promogut per Editorial Catalana (15 agost 1918).²² Fou un projecte real, exposat l’any següent, el de la creació d’una nova editorial, amb la participació directa de Rovira i Virgili, Bofill i Mates «i alguns altres»,²³ per a la qual Estelrich buscaria, al seu moment, la complicitat dels mallorquins Cristòfol Magraner i Guillem Colom:

      Conversa llarga i important amb en Carner. M’ha exposat el projecte d’una societat d’escriptors catalans perquè li’n donés opinió i després un altre projecte de formació d’una casa editorial de potència, en la qual jo hi tindria part directiva. Això m’interessa moltíssim; només així veig la possibilitat de guanyar diners que em calen i atendre ensems a les meves aspiracions espirituals (27 març 1919).

      S’hi referiria encara alguna vegada, malgrat que considera que Carner «no és gaire de fiar a causa del seu caràcter СКАЧАТЬ