Els valencians, poble d'Europa. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ volen impedir la consecució dels objectius valencianistes. L’acció adlertiana es basa en el diàleg i el respecte als altres des de la fermesa en les pròpies conviccions. L’autor rebutja la violència per ser contrària al seu sincer sentit de la justícia⁴⁹ i de l’ètica cristiana,⁵⁰ encara que sense renunciar al dret a la llegítima defensa.⁵¹ És per això que critica a qui es comporta agressivament en el camp de la política i, a més, considera ineludible evitar els excessos dels correligionaris massa exaltats i corregir-los quan calga.⁵²

      Cientifisme i intel·lectualitat

En els últims anys de sa vida Adlert es veu decebut per la utilització de l’autoritat moral que la ciència i els científics –els universitaris–tenen en la societat per a justificar posicions ideològiques que, per ser-ho, són científicament discutibles: «Es una perversio insolita i contra natura servir-se de la ciencia i de la cultura en contra de la Patria.»⁵³ Per a l’autor, durant la «Batalla de València» es donen casos d’intel·lectuals que, bé per deficiències metodològiques, bé per raons doctrinàries, amaguen o deformen fets i dades històrics. En un article publicat en la revista Murta, Adlert s’erigix com a autoritat de referència.⁵⁴ Ací es nota la ingenuïtat epistemològica adlertiana, que creu en una veritat única i completa i que la ciència ha de descriure fidedignament, quan la sociologia i la filosofia de la ciència han assumit de fa temps l’enorme importància que els factors extracientífics –socials, culturals, econòmics, polítics, religiosos, i un llarg etc.– tenen en la producció científica, per no parlar de l’evidència que la pàtria no és un fet natural, sinó un constructe social i, en conseqüència, subjecte al canvi. En tot cas, Adlert no desconfia de la ciència o de la intellectualitat en general, sinó que rebutja les pràctiques vicioses que les aparten de l’objectivitat. Ben al contrari, l’autor insistix repetidament en la necessitat de difondre la memòria històrica i en la lluita contra la incultura en el si del valencianisme.

      Les relacions entre València i Catalunya

      i el gir a l’antipancatalanisme

Com hem dit adés, en els anys quaranta i primers cinquanta del segle XX el cercle d’Adlert inclou jóvens valencianistes que posteriorment seran grans referents del valencianisme catalanòfil quan no obertament pancatalanista (el mateix Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Alfons Cucó, Francesc de P. Burguera, Enric Valor, etc.). Per a Adlert, llengua i política van unides i, junt al seu amic Xavier Casp, manté uns vincles estrets amb els intel·lectuals compromesos de Catalunya i les Illes Balears. De fet, des de l’Editorial Torre usa i propugna una llengua de compromís que evita les formes patrimonials del valencià, català i balear donant preferència a aquelles formes lingüístiques comunes encara que puguen semblar arcaïtzants o alienes en algun dels territoris. És tracta d’una admirable aposta federal per a refer l’antiga koiné literària amb un model lingüístic que siga de tots sense ser de ningú, que resulta inviable per la negativa dels escriptors catalans a fer les concessions que els corresponen.⁵⁵ En un viatge a Barcelona amb Casp en juny de 1951 Adlert s’esglaia de l’evolució que està experimentant el catalanisme.⁵⁶ Durant el franquisme el catalanisme somnia el futur, i en eixe futur ideal les fronteres entre catalanisme estricte i pancatalanisme es fan difuses. El nacionalisme català adopta el model del nacionalisme alemany en què la llengua és l’expressió de la nació subjacent, i abraça una visió cada vegada més centralista i uniformista a imitació dels nacionalismes espanyol i francés, en els quals les diferències regionals són percebudes com una amenaça potencial al projecte nacional. En conseqüència, esta ideologia propugnarà una llengua nacional catalana, desitjablement uniforme que, encara que partix de la llengua medieval –i, per tant, dels clàssics valencians–, es basa en el català central, modalitat lingüística a què les altres s’haurien de subordinar per a quedar relegades al que, eufemísticament, es dirà àmbit restringit.

En els anys posteriors Adlert observa de la mà de Joan Fuster els postulats i les estratègies del pancatalanisme vist des de València. Per a aconseguir l’assimilació cultural i la integració política en Catalunya, Fuster adopta una postura hipercrítica i iconoclasta que ataca les bases de la identitat «regional» valenciana que s’havia anat conformant des de la Renaixença, critica la presumpta incapacitat de la ciutat de València per a exercir de capital del país –paper que, en conseqüència, li pertocaria assumir a Barcelona–, qualifica de rural i endarrerit el territori valencià, desacredita les elits valencianes i, en resum, tracta d’argumentar que la valencianitat com s’havia entés anteriorment era inviable i que, en tot cas, només podria arribar a la plenitud a través de la catalanitat. Per a arribar a eixe objectiu caldria promoure una erosió permanent dels elements onomàstics i simbòlics que reforcen la percepció dels valencians com a poble diferenciat respecte als catalans. La radicalitat de les propostes de Fuster origina com a primera resposta col·lectiva la carta «Sobre el fet diferencial valencià» (Serra d’Or, 6, Barcelona, juny de 1961) firmada, entre altres, per Vicent i Xavier Casp, Jaume Bru i Vidal, Alfons Cucó i el mateix Miquel Adlert. En l’article es reclama l’ús de «Comunitat Catalànica» front a «Països Catalans», «València» front a «País Valencià», i es protesta per la tendència de Fuster a minimitzar la personalitat històrica valenciana i tractar-la com una mera regió dins de l’espai català. La polèmica continua dos anys més tard en ocasió de la publicació del llibre El País Valenciano en què Adlert i altres escriptors del grup de Torre senten la necessitat de desmarcar-se de la ideologia que Fuster «representa y defiende en Valencia» («Para evitar confusiones», Las Provincias, València, 6-2-1963, p. 11). A més, en el llibre Nosaltres, els valencians (1962), la identificació que fa Fuster entre catalanitat i llengua el du a afirmar que hi ha una dualitat insoluble amb les comarques castellanoparlants.⁵⁷ Adlert l’acusa de pretendre fragmentar València i assimilar el territori valencianòfon a Catalunya o, en el millor dels casos, convertir els habitants de les zones castellanòfones en ciutadans de segona, i denuncia la inviabilitat geopolítica dels postulats pancatalanistes que, senso estricto, impliquen deixar València reduïda a una estreta franja de 20 km a l’altura de Morvedre (Sagunt) i perdre vora el 40 per cent del territori.⁵⁸

A pesar d’esta divisió en el valencianisme, el fusterianisme s’expandix i triomfa entre els jóvens universitaris progressistes antifranquistes. Amb l’arribada dels primers aires de llibertat política, es fan públics i notoris els plantejaments d’eixe valencianisme fortament catalaniste, que trenca amb el valencianisme anterior i que acaba provocant una forta contestació social. És en esta època quan Adlert consuma el trencament amb la seua trajectòria prèvia, que passa a considerar un error.⁵⁹ La mobilització popular i populista que té lloc en els anys primerencs de la Transició política espanyola té molt de reaccionària, en el sentit que s’oposa a allò que interpreta com a amenaça contra la cosmovisió del valencianisme tradicional regionaliste que és el que la societat valenciana de l’època troba natural –principalment el nom i model de la llengua, la bandera, el nom del territori i germanor però distinció amb Catalunya. Els interessos polítics i els mitjans de comunicació contribuïren a engrandir el conflicte i a presentar una societat dividida per qüestions identitàries, amb conseqüències directes sobre el procés autonòmic valencià, la pèrdua de pes polític relatiu dels СКАЧАТЬ