Els valencians, poble d'Europa. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ tractar «la posible elaboración de un Estatuto Regional».⁶ Aquella iniciativa ben prompte es traslladà al plànol institucional i així, l’1 d’abril, diversos procuradors en corts valencians sol·licitaren formalment al govern l’«autonomía económica, administrativa y cultural de la región valenciana».⁷ Per descomptat, també l’oposició es movia en un sentit autonomista i la Junta Democràtica del País Valencià i el Consell Democràtic del País Valencià iniciaren una campanya en favor de l’estatut d’autonomia, en el context de la qual es redactaren els avantprojectes d’estatut d’Elx i del Consell.⁸ Aleshores, el govern designà Mariano Nicolás García governador civil de València.⁹ Mentrestant, la Junta Democrática de España i la Plataforma de Convergencia Democrática –els principals organismes unitaris d’oposició d’àmbit estatal– acordaren constituir Coordinación Democrática.¹⁰ Sorgia així la idea de ruptura pactada.¹¹

Quan les incipients organitzacions polítiques valencianes cooperaven per tal d’influir en l’escenari estatal, Joan Fuster, que havia esdevingut un intel·lectual de referència per a bona part de l’esquerra local, publicava Un país sense política (reflexions valencianes). L’assagista –fent ús d’una hermenèutica marcadament iconoclasta– considerava palmària la despersonalització col·lectiva dels valencians, als quals ridiculitzava considerant-los «una societat arcaica amb televisors». Des del seu punt de vista, l’únic referent vàlid s’hi trobava a Catalunya.¹² Amadeu Fabregat, qui ressenyà el llibre i estava al corrent del conflicte que originà l’àcida crítica fusteriana, es va referir a la «processó de les frustracions col·lectives», destacadament «la catalanitat discutida i indiscutible dels valencians».¹³ Una altra novetat editorial –La via valenciana d’Ernest Lluch– sostenia, en canvi, que «aquest ha estat un país amb política, política d’una burgesia sòlida i coherent». La discrepància entre ambdós autors coexistia, això sí, amb una coincidència fonamental: la comparació dels processos sociohistòrics valencià i català, i l’accentuació de les carències valencianes –reals o suposades–.¹⁴ Fruit d’aquesta òptica foren certes consideracions que Lluch realitzà arran de la presentació del seu llibre: «sí, aquí la gent és menys seriosa que a d’altres bandes. No diguem ja al Principat! També crida més i es vesteix fins i tot d’una altra manera. Àdhuc els polítics són diferents, com bé dius: són més joves i no tenen al darrera una gran tradició política, malgrat que en un any s’ha fet un gran avenç en aquesta qüestió».¹⁵

La col·laboració entre les organitzacions de l’oposició democràtica valenciana es va concretar en la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià.¹⁶ L’organisme «unitari, autònom i independent de qualsevol altre» exigia participar en l’apertura del procés constituent de l’Estat espanyol, el reconeixement de la personalitat política diferenciada del País Valencià, la immediata cooficialitat del valencià i la creació d’una Generalitat provisional.¹⁷ També es proposava la constitució de l’Assemblea del País Valencià, organisme al qual haurien de sumar-se les forces polítiques, sindicals, socials, i les individualitats amb significació democràtica.¹⁸ Al temps que sorgia la Taula, Coordinación Democrática assumia la reivindicació de l’oposició democràtica catalana de restablir un govern provisional.¹⁹

La presentació pública de la Taula va coincidir amb la I Reunió d’Escriptors dels Països Catalans, la visita dels ministres d’Educació i Ciència –Carlos Robles Piquer– i de Relacions Sindicals –Rodolfo Martín Villa–, i la conferència de Jordi Pujol, organitzada per l’Instituto Social Empresarial –molt vinculat al PDLPV–. La trobada dels escriptors es va caracteritzar per la seua intensa politització. Per als assistents, els Països Catalans constituïen una comunitat nacional.²⁰ El ministre d’Educació anuncià que en determinades regions l’educació dels xiquets seria no solament bilingüe sinó també bicultural.²¹ Per la seua banda, Pujol reivindicà l’especificitat catalana en dos qüestions cabdals: la unitat de l’oposició i el pactisme polític.²² I en matèria autonòmica demanà per a Catalunya i el País Valencià el «dret a protagonitzar una nova política dins un Estat lliure i democràtic».²³ El polític català no entrà en precisions sobre l’oposició democràtica valenciana –amb representants de la qual va sopar en acabar la seua conferència–, però sí sobre la situació de les entitats financeres catalanes presents a la regió valenciana.²⁴ Eixa mateixa nit, el ministre Martín Villa clausurava a València l’assemblea nacional de la Unió d’Empresaris de Banca, Borsa i Estalvi.²⁵

La visita del líder de Convergència Democràtica de Catalunya es va realitzar la vespra de la primera cimera entre la Taula i Coordinación Democrática.²⁶ La Taula reclamava la instauració d’una Generalitat provisional des del moment de la ruptura democràtica. Però la declaració comuna feta pública en acabar l’encontre es va limitar a incloure –en el punt sisé– «el reconocimiento del derecho del pueblo valenciano a su autonomía y a estructurarla mediante un Estatuto de Autonomía, con el alcance y el contenido que el pueblo libremente decida, dotándose de la organización política correspondiente dentro del propio proceso constituyente».²⁷ L’ens estatal qüestionava la solvència de la reivindicació valenciana, a la qual no li atribuïa ni l’evidència, ni la historicitat dels processos català, basc i gallec.²⁸

El mes de juliol s’inicià amb una reunió entre Coordinación Democrática i les distintes instàncies opositores –entre elles la Taula– en la qual s’acordà celebrar la Setmana de l’Amnistia. El PSPV organitzava a València el seu primer míting, en el qual van intervindre Alfons Cucó, Joan Garcés –que acabaven de publicar Valencianismo y estatutismo, i Allende y la experiencia chilena–, Joan Reventós i Antonio Rojas Marcos. En el llibre de Cucó s’analitzaven els diversos projectes d’estatut d’autonomia elaborats durant la Guerra Civil. El interessos historiogràfics i polítics de l’autor convergien, i aquest tractava d’assentar en el passat la reivindicació estatutària del present. Front a l’argument historicista de la tramitació parlamentària pretèrita, Cucó proposava el contra-argument –també de base historicista– de l’existència, en 1936, d’un principi d’acord entre els representants polítics de les tres províncies valencianes.²⁹ Per la seua banda, СКАЧАТЬ