Els valencians, poble d'Europa. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ la fidelitat –pròpia dels fidels catòlics–, l’amor –caritat– i el sentit de la justícia –en oposició a traïció–, que no ve només de la seua formació jurídica sinó també de la creença en la veritat absoluta en sentit cristià i en la justícia divina que modula i corregix la humana. Paral·lelament, troba una sèrie de vicis o pecats que critica durament des de la seua superioritat moral, com ara la mentira i l’orgull –vanitat–. Tota esta percepció de la realitat a través de la moralitat cristiana es transmetrà constantment a les obres d’Adlert.

       La teorització nacional valencianista de Miquel Adlert

Havent viscut –i patit– la Segona República, la Guerra Civil i la Postguerra, no pot estranyar que, per a Adlert, el nacionalisme valencià haja de ser contrari a la temptació totalitària i excloent. Esta posició és ben primerenca i ja critica la violència i el feixisme en un article escrit un any abans de l’esclat de la Guerra Civil, amerat, com no podia ser d’una altra manera en ell, d’un profund cristianisme.²⁶ Però esta postura de respecte als altres no vol dir de cap manera falta de convicció per a defendre les pròpies idees ni que estes no siguen elaborades i raonades. De fet, és el racionalisme de l’autor el que l’impulsa a documentar i teoritzar sobre els diversos aspectes que abraça la seua visió de València i el valencianisme.

      Patriotisme i nacionalisme

El patriotisme –la Pàtria– és el nucli bàsic del pensament adlertià i la raó de ser del seu valencianisme.²⁷ És –ha de ser– previ al nacionalisme. Si est últim naix de la ideologia, el patriotisme naix del sentiment d’amor a la Pàtria, a la pròpia terra.²⁸ El seu caràcter sentimental i emotiu permet considerar el patriotisme, quan és autèntic al màxim, una fe.²⁹ Recordem que la fe, des d’una perspectiva cristiana, és una gràcia que suposa el cim del compromís personal i que, establint el paral·lelisme, permet entendre l’esperit de sacrifici dels patriotes i la fidelitat que mantenen a la Pàtria per damunt de consideracions ideològiques.³⁰ No obstant, Adlert és realiste i sap que a sovint la gent renuncia al seu compromís per les circumstàncies adverses o, simplement per comoditat. Sap que la valencianitat no és una condició inamovible sinó més bé fràgil i trencadissa.³¹

      En tot cas, l’apel·lació al mòbil sentimental no ens ha de fer creure que l’autor es queda en l’aspecte més folklòric i superficial. Ell mateix critica el que podríem dir valencianisme de botifarreta en faves, de paella diumengera, de traca i fum, etc., expressions totes elles que al·ludixen a la trivialitat de certa emotivitat costumista valenciana. Per contra, a més de la identificació primària amb els costums populars –també important–, defén l’orgull de poble que els valencians poden retrobar en pouar en la seua història, la seua llengua i literatura i les gestes del seu passat.

      Si el patriotisme és el nucli, el nacionalisme és l’expressió que cal donar-li:

El nacionalisme es la proyeccio politica del patriotisme, el qual no es sino un sentiment d’amor a la Patria, la qual es la suma de tot allo que el patriota pot dir que es lo seu. Igualment que la Patria, te sa proyeccio politica en la nacio, la plenitut de la qual es la nacionalitat, que es constituix en subjecte del dret a l’estat. I, com tot subjecte assistit d’un dret, [la nacionalitat] està dotada de l’acció que pot eixercir en demanda de reclamació de l’efectivitat de son dret. Eixercici d’acció que constituix el nacionalisme.³²

Adlert no té cap dubte que València és una nacionalitat,³³ encara que defenga una adaptació del nacionalisme a la conjuntura del seu temps i modere en última instància les seues reivindicacions.³⁴ Com a juriste, distingix perfectament entre posseir un dret i renunciar al seu exercici.³⁵ Esta posició li permet no demanar un estat propi per a València circumstancialment sense renunciar per això al dret que esta té com a nacionalitat a decidir lliurement el seu futur polític.

      Valencianitat, dret i institucions forals

¿En què consistix la valencianitat? Com hem vist, Adlert va més allà de les manifestacions folklòriques més o menys superficials. De fet, poques vegades en parla. Ell va als trets definitoris del poble valencià com a nacionalitat històrica diferenciada amb set segles de vicissituds. Per a l’autor, el fet nuclear de la personalitat valenciana es la transformació o refundació del Regne de València com a estat diferenciat dins de la Corona d’Aragó, en rang igual al del propi Aragó i per davant del Comtat de Barcelona.³⁶ La base d’eixa diferència és un ordenament jurídic privatiu, els Furs de la Ciutat i Regne de València, distints dels Furs aragonesos o dels Usatges i Costums catalans. És per això que per a Adlert la llengua, sent molt important, no és el factor definitori primordial de la valencianitat: «La valencianitat te una determinació no filologica sino juridica: la constitucio, pel Rey [sic] Don Jaume, del Regne de Valencia independent d’Arago i de Catalunya, én llegislació i organisació pròpies.»³⁷

En efecte, Jaume I decidix que les noves terres conquistades constituïsquen un nou territori que mantinga l’equilibri dins de la seua Corona. En 1240 atorga el nucli d’uns Furs (els coneguts com a Furs Vells) creats ex-novo i inspirats en el Dret romà. En ells es delimita el Regne i es garantix la seua integritat territorial, constituint així l’acta fundacional del Regne de València cristià.³⁸ Per això Adlert considera que, quan els reis juraven els Furs, juraven respectar la integritat territorial de l’estat valencià, la qual cosa explicaria fetes com la de Vinatea que comentarem més avant. És important fer notar que els Furs Vells s’atorgaren inicialment a la Ciutat i algunes viles i llocs amb la intenció que es territorialitzaren, és a dir, per a que s’estengueren a tot el Regne. I com hi havia prou de viles que s’havien repoblat a Fur aragonés i alguna a Costum català i fins a Fur morisc, s’establí una pugna entre els nobles –que perdien privilegis amb els Furs de València– i el Rei i les autoritats de la Ciutat. En paraules d’Adlert, «La historia de la lluita del Dret valencià contra el Dret aragones, es la guerra de la independencia valenciana.»³⁹ En concloure l’extensió dels Furs, el Regne de València tindrà una unitat i una cohesió estatal que no tindrà, per exemple, Catalunya, així com una legislació pròpia i única, moneda pròpia, etc. Per altra banda, l’extensió progressiva dels Furs de la Ciutat al restant del Regne il·lustren un fet cabdal que s’oblida a sovint: que la València medieval s’organitzava com una ciutat-estat –d’ací la denominació clàssica Ciutat e Regne de València–, a semblança d’alguns estats italians com Gènova, Venècia, Florència, etc.

L’estructura de ciutat-estat es fa palesa en uns fets tan significatius com l’actuació de l’heroi civil valencià Francesc de Vinatea front a Alfons II (1333). Com és sabut, el rei volgué fer donació de diverses viles situades al llarg i ample del Regne al fill de la seua dona Elionor de Castella, cometent així un contrafur. Els representants de les viles afectades acudiren a les autoritats del cap i casal del Regne per tal que les defengueren de СКАЧАТЬ