Els valencians, poble d'Europa. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ href="#ulink_c8702414-6431-55a0-9398-47f169ff65c6">43 Miquel Adlert, Notes sobre els Furs de Valencia, op. cit., p. 32.

44 En realitat, Adlert reclama escriure Valéncia, amb accent tancat, ja que reivindica l’adequació de l’ortografia a la pronunciació històrica i actual dels valencians. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua prescriu com a normativa eixa pronunciació però, com a excepció, considera que l’accent gràfic del nostre topònim principal ha de ser obert.

45 «El valencianisme, es fonamentalment, essencialment, un patriotisme. Per aixo els valencianistes sempre hem usat preferentment la designació Patria Valenciana, per sobre les de Nació Valenciana, Nacionalitat Valenciana i Estat Valencià. Perque el patriotisme es una entitat d’orde natural; s’es valencià com s’es fill del pare i de la mare. Per aixo per a dir valencià es diu fill de Valencia; pero no fill de la Nacio, ni Nacionalitat, ni Estat de Valencia. Com es diu a Valencia Mare Patria i no Mare Nacio, ni Mare Nacionalitat, ni Pare Estat.» Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., p. 188.

46 Ibid., pp. 312-313.

47 «La valencianitat dels xurros», Las Provincias, 5 de maig de 1963. Reeditat a ibid., pp. 253-256.

48 Fins i tot en postures ben radicals, especialment de jove. Durant l’època d’Acció Nacionalista Valenciana Adlert defenia que el valencià fora llengua oficial en tot el territori. Alfons Cucó, El valencianisme polític 1874-1939, Afers, Catarroja/ Barcelona, 2ª ed., 1999, p. 237.

49 «Per la violencia es podra guanyar lo que es disputa, pero sempre es pert –inclus quan es tenia– la rao, que es la Justicia.» Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., p. 192.

50 «Per a mi totes les guerres son infames i detestables. I no veig que puguen coordinar-se én els principis cristians.» Ibid., p. 186.

51 «En la politica no es pot, ni es deu, descartar, i sobre tot en qüestions relacionades én el patriotisme, una certa dosis de moderada acció directa, com es diu en eufemisme. Perque no pot excloure’s mai la possibilitat de trobar-se forçat a ella. A l’atac d’una ametralladora no es pot respondre én un tiradoret.» Ibid., p. 189.

52 «En el patriotisme es, no ya llicita sino molt mes: imperativa, la reaccio contra les extrallimitacions dels correligionaris.» Ibid., p. 203.

53 Ibid., p. 193.

54 «Contra la mentira», Murta, nº 23, abril de 1980. Reproduït a ibid., pp. 273-275.

55 Ibid., p. 42.

56 «[…] en juny de 1951, en un viage que fiu én Xavier Casp a Barcelona, lo que viu i oi en aquells én els que parlàrem, començà a omplir-me d’estupor. I hem féu pensar si es pretenia la catalanisació total de Valéncia, per una integral absorció per Catalunya.» Ibid., pp. 43-44.

57 «Les comarques catalanes del País Valencià representen als propis ulls –i també als dels forasters, sigui dit de passada– l’autèntica identitat de la regió. Les zones “aragoneses”, “castellanes” i “murcianes”, inscrites en la seva òrbita per la fitació medieval, són com un annex d’escassa importància.» Joan Fuster, Nosaltres els valencians, Edicions 62, Barcelona, 8ª ed., 1989, p. 105. I, més avant: «[…] en una redistribució utòpica però racional dels pobles peninsulars, les contrades no catalanes del País Valencià tindrien el lloc just en les demarcacions limítrofes amb les quals conserven una profunda afinitat: Aragó, Castella, Múrcia.» Ibid., p. 110.

58 «El nacionalisme, ara», Murta, nº 8, desembre de 1978; reeditat a Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., pp. 267-270.

59 Este procés és comentat per l’autor en diverses obres. Entre elles destaca el primer capítol d’En defensa de la llengua valenciana, intencionadament titulat «Caic en l’engany de la catalanisació i me n’ixc», i l’article «La inerme fidelitat», publicat inicialment a Murta (nº 27, setembre de 1980) i posteriorment en el recull Del periodisme meu.

60 «Admire i estime als catalans[,] pero no puc identificar-me én ells fins a l’extrem de considerar-me i sentir-me catala.» Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., p. 188.

61 Ibid., p. 202.

       1976. L’exclusió valenciana de la reforma política espanyola

      Ramon Aznar i Garcia

      Universidad Internacional de Valencia-VIU

       Introducció

A la mort del general Franco tres opcions competien al tauler polític espanyol; a saber: continuïtat, reformisme i ruptura. Els esdeveniments ocorreguts l’any 1976 –en els quals es centra aquest article– van resultar decisius en la decantació de l’opció que acabaria sent hegemònica: el reformisme. Les forces polítiques de l’oposició democràtica valenciana tractaren d’influir, unitàriament, en aquella pugna d’interessos. Com veurem, el resultat fou decebedor.¹ S’iniciava així una convulsa transició política ordida amb sonores distincions constituents –les tres nacionalitats– i, més avant, amb sorolloses querelles estatutàries. A conseqüència d’aquelles decisions, la integració politicoconstitucional de l’autonomia valenciana va quedar lluny de resultar òptima.

       La coordinació dels demòcrates

El 25 de gener de 1976 es van celebrar a més de quatre mil municipis espanyols les primeres eleccions municipals –indirectes de segon grau– des de la II República.² Als pocs dies, el govern decretà la pròrroga de les corts franquistes, les quals anaven a continuar legislant fins l’estiu de l’any següent.³ En seu parlamentària, el president Arias Navarro propugnà una democràcia «española, no copiada, desarrollada por nosotros mismos, a partir de nuestras necesidades, experiencias y modo de ser»; és a dir, l’evolució reglada del règim i una via espanyola a la democràcia.⁴ També, la necessitat que «todas las regiones de España dispongan СКАЧАТЬ