Els valencians, poble d'Europa. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ la falta d’autoritat o el pas a la demagògia la fracturen. Ibid., pp. 305-306. Resulten molt il·lustratives de la posició d’Adlert les cites que trau de Francesc Cambó: «El ataque más fuerte y más eficaz a la democracia, no viene de los tiranos futuros, sino de los demagogos presentes. Y el aspecto más funesto de la demagogia es la continua exaltación de la democracia-derecho sin hablar nunca de la democracia-deber.» Las dictaduras, Espasa Calpe, Bilbao, 3ª ed., 1929, p.136, 184; citat a M. Adlert, ibid., pp. 307-308.

19 «[…] orde, pau, justicia, dret, llibertat i democracia formen un encadenament que els condiciona mutuament, per lo que se precisa de l’existencia de tots ells.» Ibid., p. 289.

20 Ibid., p. 185.

21 «Una negacio, un “anti”, no es una ideologia, tan clarament com destruir no es construir.» Miquel Adlert, ibid., p. 179.

22 «Una multitut, per molt que brame, aixi com no constituïx un eixercit, tampoc no significa la puixança d’un ideari politic.» Ibid., p. 192.

23 L’ideari es simplificava popularment en la trilogia Reial Senyera, Regne de València, Llengua Valenciana, la qual trobava en una trilogia oposada i complementària la seua raó més immediata –Penó de la Conquesta, País Valencià/Països Catalans, Llengua Catalana.

24 «¡Que absurda i ridicula seria la posició d’un “anti” que, vencedor, no sabera qué fer!» Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., pp. 205-206.

25 Com a mostra poden bastar estes dos cites: «Quan es nega alguna cosa sense afirmar-ne una atra, s’acaba per afirmar la negada.» Ibid., p. 162. I «[…] més que refutar les idees del contrari en un temps en que la discussio no es lliure, interessa afirmar nostres propies idees.» Ibid., p. 248.

26 Miquel Adlert, «¿Forjadors de pobles?», Acció, nº67, 7-9-1935.

27 «El valencianisme, es fonamentalment, essencialment, un patriotisme.» Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., p. 188. «Quan en el valencianisme no hi ha patriotisme, el valencianisme acaba per ser antipatriota.» Ibid., p. 157.

28 «Tres forces, principalment, mouen a l’home; el sentiment, la idea i l’interes. […] Davant del valencianisme el predomini de l’interes quallarà en la politica; el de la idea en el nacionalisme i el del sentiment en el patriotisme.» Ibid., pp. 183-184.

29 «Les grans coses han d’iniciar-se en el cor per a passar al cervell. O siga: amar abans de pensar. Per aço m’atreviria a dir que es inclus “contra natura” el nacionalisme que naix en la idea politica i no en el sentiment d’amor a la terra propia que se sent com a Patria, Mare Patria, que es el sentiment del patriotisme el qual constituïx l’amor a la Patria. O no s’ha d’oblidar que el patriotisme, quan es autentic al maxim, es tambe una fe.» Ibid., p. 195.

30 «Es mes conseqüent un amor que una ideologia. Per aixo es mes facil la fidelitat a un amor que a una idea. Com a l’amor a la Patria que a la idea de sa nacionalitat.» Ibid., p. 181.

31 «Hi ha qui creu que la valencianitat es una condició inamovible, una vegada adquirida; un atribut immutable, com si s’haguera adquirit en escriptura i que, registrada, no prescriu. I la valencianitat ¡es tan fragil! Un simple ale pot trencar-la. ¡I quantes se’n trenquen! I ara mes; cada dia mes.» Ibid., p. 155.

32 Ibid., p. 268.

33 «Valencia es i ha segut una perfecta nacionalitat.» Ibid., p. 269.

34 «En les circumstancies actuals el nacionalisme valencià ha de suspendre l’exercici de l’acció de sa ultima reivindicació [la consecució d’un estat propi].» Ibid., p. 270.

35 «Tot posseïdor d’un dret, salvo els irrenunciables –i no estem en dit cas– pot renunciar a l’eixercici de l’accio –entenga’s, no a l’accio– i suspendre’l, i, insistixc, sense renuncia a l’accio i manco al dret que la dona.» Ibid., p. 268.

36 Miquel Adlert, Valencia i Aragó i Catalunya, edició de l’autor, València, 1986, p. 26. Efectivament, més que de la creació d’un nou Regne es tracta d’una transformació i refundació de l’antic. El mateix rei Jaume I parla en la seua Crònica de la conquesta del Regne –moro– de València encara que la revolució institucional i jurídica que comporten els Furs (per a Adlert quedaria per demostrar si també hi hagué una revolució demogràfica real abans de la de 1609) justifica parlar de la refundació del Regne i del naiximent de la personalitat valenciana com l’entenem actualment.

37 Miquel Adlert, El pensament valencianiste, op. cit., p. 253.

38 Miquel Adlert, Notes sobre els Furs de Valencia, Círcul Aparisi i Guijarro, València, 1980, p. 15. Posteriorment, en 1305, Jaume II eixamplarà cap al sud les fronteres fins a fer-les coincidir bàsicament amb les actuals. València és una de les escasses nacionalitats europees que han mostrat una envejable estabilitat fronterera al llarg dels segles, facilitant també així la consciència de poble per damunt de consideracions lingüístiques. Adlert fa notar com Villena fon inicialment una vila del Regne que posteriorment passà a sobirania castellana per la confusió feudal entre imperium i dominium. Açò li permet considerar la seua incorporació a la província d’Alacant en el segle XIX com una restitució. Ibid., p. 13.

39 Miquel Adlert, El pensament valencianiste…, op. cit., p. 176.

40 Ibid., pp. 257, 261.

41 «El Compromis de Casp es una qüestio juridica: un pleit de successio intestada. I com a tal qüestio juridica es com es considerà en la seua epoca; i com a tal pleit successori ab intestato es resolgue.» Miquel Adlert, El compromis de Casp, qüestio juridica, edició de l’autor, València, 1984, p. 25. El motiu pel qual només participaren jutges d’Aragó, València i Catalunya el trobem en el Privilegi de Jaume II que establix estos tres estats com a nucli bàsic de la Corona, amb rang superior al dels altres regnes –Mallorca, Sardenya i Sicília. Miquel Adlert, Valencia i Arago i Catalunya, op. cit., p. 19.

СКАЧАТЬ