Els valencians, poble d'Europa. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ València, demanda que fon sàviament atesa. Per a Adlert, els valencians comptem amb un heroi civil i civilitzat que protagonitza un dels primers triomfs a Europa del constitucionalisme, sense escampament de sang ni ús de la violència, amb la força de la raó –i de la intimidació.⁴⁰ L’autor relativitza les amenaces al rei, que no deixà d’actuar coaccionat, un fet que matisa la idealització que es fa a sovint del pactisme en la nostra historiografia.

El fet de Vinatea permet a Adlert reivindicar la tradició política valenciana de caràcter pactiste i basat en el respecte al Dret, tan diferent de la vigent a Castella. La importància del dret torna a manifestar-se en un esdeveniment de tanta transcendència com va ser el compromís de Casp (1412). En el llibre El compromis de Casp, qüestio juridica Adlert argumenta que l’elecció de l’hereu de Martí l’Humà es féu per criteris estrictament jurídics i no polítics⁴¹ –com apunta generalment la historiografia catalana, que veu en la decisió dels jutges un intent conscient d’emparentar les monarquies hispàniques– i és a més una de les mostres més clares de la personalitat nacional pròpia de València com a membre entre iguals dins de la Corona d’Aragó. De fet, un conflicte que afectava tots els estats de la Corona es resolgué entre ells «segons normes i procediments del Dret Internacional d’aquella epoca.»⁴² També en este cas Adlert «oblida» –o desconeix– que hi havia tropes castellanes en la frontera que reforçaren la posició del pretendent de la casa d’Antequera. El pactisme, matisat pels fets una vegada més.

En la mateixa línia es troba la reivindicació del Dret Civil valencià per ser, com diu, el que més respon a les característiques pròpies de cada poble. La importància que Adlert dona al Dret Civil és tal que, en Notes sobre els Furs de Valencia, li dedica dos capítols a sengles temes característics del nostre antic i derogat codi: la llibertat per a testar i l’afillament. Com diu l’autor: «Si el Dret Civil es el que més respòn a les característiques pròpies de cada poble, dins del Dret Civil es el dret de família, pot ser, el que més vinculàt està a la idiosincràsia del país respectiu. Per això les grans diferències que en l’afillament es troben entre el Dret castellà, contingut en el Codic Civil, i el Dret valencià, segóns nos ho mostren els Furs.»⁴³

      Cal tindre present que Adlert reivindica les institucions forals més com a font de memòria històrica i com a motiu d’orgull nacional que com a elements que es puguen incorporar tal com eren a la legislació actual. És conscient que l’evolució dels temps n’ha fet moltes obsoletes. La seua importància, en realitat, radica en el fet que, gràcies a eixes institucions i als Furs que les fonamentaven, el Regne de València gojà d’una autonomia política sobre la qual es basaren la prosperitat dels seus habitants i la creació de la consciència de poble. D’ací els reiterats intents que haurien fet aquells que no volen una València forta en fer oblidar o menysprear les referides institucions.

En consonància amb la reivindicació de les institucions forals està la defensa del nom València⁴⁴ com el que correspon a la nostra nacionalitat, si bé reclama també l’ús potestatiu de Regne de València per la necessitat de reafirmar la consciència històrica a la qual l’autor dóna tanta transcendència. La qüestió del nom de la Pàtria és tan rellevant per a Adlert que li dedica un capítol sencer dins del llibre En defensa de la llengua valenciana. Cal fer notar que l’autor preferix les denominacions anteriors en compte de les de Nació, Nacionalitat o Estat⁴⁵ i que, en tot cas, rebutja País Valencià per considerar-la despersonalitzadora i políticament malintencionada. Per a Adlert, la denominació País Valencià relega a l’oblit les institucions antigues i el passat com a regne independent, a més d’afeblir la percepció de la capitalitat del cap i casal, dos punts que l’autor considera fonamental reivindicar per a aconseguir la recuperació de la consciència nacional valenciana. Per altra banda, Adlert estima que si el catalanisme aposta decididament per País Valencià és perquè així «rebaixa» l’estatus de València entre els altres pretesos Països Catalans i aconseguix invertir l’orde jeràrquic tradicional atés que, protocol·làriament, un regne te preeminència front a un principat o a un comtat, com queda palés en l’enumeració tradicional dels títols dels reis de les Espanyes en la qual el regne de València (i els d’Aragó, Nàpols, Sicília, Mallorques, etc…) apareix primer que el comtat de Barcelona, sense que es faça cap menció al principat de Catalunya.

      A més de la qüestió onomàstica, l’autor reclama uns altres símbols referencials per als valencians. D’acord amb la fórmula històrica ciutat e regne considera que la senyera coronada és pròpia de tot el territori valencià, no sols del cap i casal. També li dóna rellevància simbòlica al Monestir del Puig o, si encara existira, al Palau Reial de València.

       Llengua

No és este el lloc per a analitzar els aspectes més purament lingüístics i filològics –molt rellevants– de l’obra adlertiana, sinó per a explicar la gran importància que la llengua té per a l’autor com a tret característic però no definitori de la valencianitat. Adlert seguix una tradició valenciana, que, a pesar d’identificar-se majoritàriament amb la llengua pròpia privativa dels valencians, ha sabut conjugar tres llengües principals en una sola cultura: «En la cultura del poble valencià es dona, en l’aspecte llingüistic, una tricotomia dels idiomes valencià, llati i castellà. […] la llengua castellana en la que han escrit [Guillem de Castro, Azorín, Miró, Blasco Ibáñez] si no es “la” llengua valenciana, si que es “una” llengua valenciana tambe, perque es la llengua dels valencians de quasi el quaranta per cent del territori valencià.»⁴⁶

Així, en un article publicat en 1963 critica, sense nomenar-les, les naixents tesis fusterianes que a partir de consideracions lingüístiques pretenen l’exclusió de les àrees valencianes castellanòfones, defenent la valencianitat dels «xurros».⁴⁷ Adlert no dubta, per tant, de la legitimitat de l’ús del castellà entre valencians encara que haja sigut sempre defensor de l’oficialització i normalització social del valencià.⁴⁸

      Per altra banda, no deixa de ser contradictori que accepte que dos llengües siguen compatibles amb una sola identitat nacional –és a dir, rebutge l’equivalència essencialista entre llengua i nació– mentres que, com analitzarem més avant, sent la necessitat de proclamar una llengua valenciana diferent de la catalana per a preservar la identitat dels valencians.

       L’acció i l’actitud valencianistes

      Actitud política del patriota

      Encara que és possible rastrejar l’actitud del nostre autor per tota la seua obra, sens dubte és en el llibre De la meua Catacumba (1984), recull de pensaments breus que anava arreplegant de tant en tant, la font més rica per a acostar-nos a la manera d’actuar que proposa, els vicis del valencianisme que critica i les possibles solucions a estratègies provadament incorrectes. Sense ser exhaustius, seguixen algunes d’estes consideracions.

Per a Adlert el valencianisme –patriotisme– és acció. No concep una altra possibilitat. Rebutja que siga vàlid quedar-se en casa repetint-se que s’és valencianiste sense fer res més que exaltar-se i plorar quan toca anar a un acte més o menys festiu o emotiu. Afirma que no es pot guanyar res estant a la defensiva, però sap que tal compromís СКАЧАТЬ