Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ (Anglés, 1840: 5). Metàfora, per l’olor dels excrements i la idea de ‘descarregar’. 3 fer el (lo) bou 1 loc. ‘divertir-se sorollosament, fer animalades, comportar-se irracionalment’. «Demprés de dormits y farts, / (...) a la volta, que el busilis / de la festa en ella està. / (...) Y demprés que anem dos hores / fent lo bou embahucats, / (...) a casa» (Cosme Nespla, 3), «Com y a qui en poc [de vi] ne té prou, / y sens consènsia ne beu, / escomensàrem arreu / a fer casi tots el bou. / Quins cuhets, y que cansons!» (Fambuena, 1877: 6). 2 loc. ‘contradir, fer la contra’. «–Tio Lluc, no mos fasa el bou. / –Com el bou? / –Bull... dir..., la contra. / Els chics se volen casar, / y yo aprobe el matrimoni» (Alapont, 1869: 13). 4 soltar el bou (a algú) loc. ‘escridassar, renyar’. «–Vosté és un brivó, un malvat! / (...) –No vinc d’humor (...), / con que no me soltes el bou, / perquè en poquet ne tinc prou» (Escalante, II, 388). Locs. NR (3, 4). Metàfores fonamentades en el caràcter irracional i poc amistós dels bous. Cf. ser un bou ‘ser de genio fuerte e irascible’ (MGad.).

      bovalia m. i f. ‘persona ximple; babau’. «–Tu vols casar-te? / –Yo? Sí. / –Pués bobalia, yo també...» (Guzman, 1900: 20). Mot NR. En castellà bobalías ‘tonto’, derivat de bobo (cf. Luque et al., 2000: 65). Cf. ¡mucho bobal! ‘ganancia inútil’ (Martínez Sevilla, 1976: 114).

      bovina 1 f. ‘estupidesa, neciesa’. «El siñor conde ya coneix la bobina dels españols, per a riure’s com un bachoca de la mochiganga de setembre. Ya sap el siñor de la cara forta que els lliberals la tenen fluixa, y són tan molls de morro y tan baixos de dabant com ells mateixos» (El Mole, 1840-41: I, 127), «Y al veure estes bovines, / aturdit es quedà Pere Martines, / que, vent-lo en aquell sable, / es pensà que el Calbet era el diable» (Gatomàquia, 17). 2 f. ‘embadaliment, encantament’. «les chens animoses / feren llums a millanars / de infinites diferències, / que em teniem ambobat. / (...) Y fon tanta la bobina / per a mi que, sens pensar, / me se va pedre el meu Sento. / (...) Com poguí pasí la nit, / (...) però a l’esclafar de l’alva, / comencí tot atontat / a pasechar per València» (Leon, 1784d: 2). Accs. NR. Cf. la locució menjar bovina ‘ésser molt estúpid’ (Rondalla, 16; El Mole, 1855: 5; Monsiur Laroà, 7; DCVB II, 639), ‘hacer el bobo o el simple’ (Caps, 116). Cf. «lliberals bolònios, que mencheu més bobina que rollos» (El Mole, 1855: 5). En El Mole, mantindre’s de bobina té un sentit similar: «Que hi acha lliberals doctes y empeltats de tontos que·s chuplen estes ñesples y es mantenen de bobina!» (1840, I, 360). En Esc. beure algú aigua de bobina ‘tener buenas tragaderas, ser un papanatas’. Deu tractar-se d’usos metafòrics de bovina ‘planta de la família de les borraginàcies’, identificada amb la borratja (EscLl.; MGad.). Els brots joves i la part dental de les fulles de la bovina, bullides, es poden consumir com a verdura. Es tractaria, doncs, d’un menjar considerat de poca substància, insuls. D’ací el sentit pejoratiu que adquireixen les expressions anteriors, i per extensió el mateix substantiu bovina, que formalment també podria fer referència a l’‘excrement de bou’. Es veuria com un signe de niciesa, de poc de seny, el fet de mantenir-se de bovina. Les fulles i les flors de la borratja s’usen també per a preparar infusions de propietats diürètiques i sudorífiques, cosa que explica les expressions beure aigua de bovina i suc de bovina: «com si els españols no foren tontos y no els hagueren empeltat a tots la pallola en suc de bobina» (El Mole, 1840-41: I, 68). A això cal sumar la més que probable influència addicional del parònim bovo i de l’arrel expressiva bobi-, que trobem en mots com bobià i bòbila (cf. DCECH, I, 603; DCVB, II, 531).

      bovo de Còria loc. ‘ximple, babau, pocasolta’. «perquè (...) sempre se li antoixà un bovo de Còria y un ase dret y fet» (Rondalla, 37), «Però als qui els trencaria yo una estaca en les costelles és a tots aquells bobos de Còria que (...) tenen el cos ple d’alifacs y mataüres, y en tota la fe de la dotrina cristiana, crehuen que·l bañ d’esta nit els ha de llevar tota la roña y tots els mals esperits que·ls atormenten» (Llombart, 1877: 122). Loc. NR. El personatge del bovo de Còria era molt popular en terres valencianes als segles XVIII i XIX. Martí Gadea li va dedicar un parell d’articles dels seus Tipos, «per ser tan popular en lo nostre reyne», a pesar de no ser valencià (pp. 58, 254-255). En el setmanari El Mole fins i tot se li canviava satíricament el nom a València: «...esta València dels bobos, que, segons els bobos que hi a en ella, y lo que conten del bobo de Còria, a conte de dir-li Valènsia del Sit, debia dir-se Valènsia de Còria» (1840 I, 227). Sobre els hipotètics orígens d’aquesta locució, vegeu Buitrago (2002: 252).

      braç 1 alçar el braç loc. ‘pegar, colpejar’. «–Dizpenzeu la granerà. / No anaba per a vozté, / era pa un pillet (...). / –Cuant alse el bras atra volta, / diga vosté pa qui és» (Millàs, 1914: 44). → mà 4. 2 allargar el braç loc. ‘pagar’. «–Com has trencat els cordons? / –Que com? Allargant el bras. / –No caic. / –Afluixant la mosca» (Millàs, 1884a: 19). Locs. NR. Imatge metonímica en la qual s’expressa l’acció de pagar per l’acció física que típicament l’acompanya d’estirar el braç.

      braga 1 m. ‘home apocat, que es deixa dominar per la dona’. «No està mal... Miren la moixa / com l’engatusa y l’halaga! / Y ell està fet tot un braga» (Ximeno, 1893: 21). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (II, 645) figura només en plural. Hom associa satíricament un comportament considerat poc viril amb una peça de roba típicament femenina. Metàfora. 2 traure’s les bragues loc. ‘bescantar-se, difamar-se’. «perquè sobre el dot y els interesos y sobre els traques y vestits de l’abalot hagué molts alts y baixos de una y atra part, y es tragueren les bragues fortament» (Rondalla, 40). Loc. NR. Metàfora. Per la humiliació o situació compromesa socialment que suposa literalment traure a algú les bragues. 3 traure les bragues a l’aire (a algú) loc. ‘bescantar, criticar’. «en contra dels parlanchins qu·en tot vehuen la mala fe (...), y que no desperdisien ocasió ninguna de traure-li les bragues a l’aire al benèvolo client nostre» (Llombart, 1877: 278). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND.

      bragassa / bragasses 1 m. ‘home sense energia, fluix, apocat’. «No·n té la culpa ella / (...), sinó eixe bragasa» (Salvador, 1876: 21), «No sigues tan cudol que te propases, / pensant-se qu·és el pobre algun babieca, / qu·encara que de brau masa no peca, / tampoc és, com tu et creus, algun bragases» (Llombart, 1877: 283). Acc. ND (bragasses). Figura en Esc. i MGad. També és popular en castellà bragazas (cf. Seco, 1970: 304; Sanmartín, 1998a: 128, Carbonell Basset, 2000: 76-77; Luque et al., 2000: 73). Derivat pejoratiu de bragues. La forma en singular no la recullen els diccionaris. 2 m. ‘home malforjat, vestit amb roba massa ampla’. «S’aplica a l’home desfargalat o desgalijat, que la roba li plora damunt, ademés de que li la fan tan ampla y folgà, que pareixen sachs, y siga ell un bragaces» (Tipos, 210). Acc. NR al DCVB ni al DIEC. Metàfora fonamentada en el sentit recte de bragues ‘especie de calzones anchos’ (MGad.).

      bragat m. ‘home sencer, enèrgic i decidit’. «que fusile a don Carlos en seguideta que el capdelle, y que fasa lo mateix en lo Tortet michafiga, que pareix brinc-y-mich, y en la rogativa de foches y bragats que li va raere» (El Mole, 1837: II, 172), «Així li sol contestar / doña Camila al seu home; / eu, y aquell és més bragat» (Escalante, III, 120). Acc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. En Llorens (1983: 43) ‘hombre valiente, fuerte, resuelto, atrevido’. També en castellà: bragado ‘animoso, valiente’ (Besses, 1905: 38), i en aragonés: bragau ‘valiente’ (Endize, 346). En el primer exemple sembla usat en sentit irònic, car forma parella amb СКАЧАТЬ