Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ dels cerimonials i les etiquetes. 3 adj. ‘vanitós, presumptuós, pretensiós’. «–No ens dirà com s’ha humanat / a llegir? / (...) –perquè no só bufalaga, / ni só grave, ni tinc boira. / –Alguns ho tenen a menys. / –Eixa vanitat los postra» (Morlà, 185). Accs. NR.

      bufalandanga f. ‘pompa, estufera’. «los padrins de la boda (...) varen ser los jurats d’esta ciutat ab ses gramalles, bol·les y massers. (...) Yo no·m posaré a pintar tota aquella estofa y bufalandanga en què anaven» (Soler, 1703: 21). Mot NR. Relacionat amb bufa, bufar i bufalaga. En terres aragoneses bufaralda ‘bufalaga’ (Endize, 365).

      bufaner -a adj. ‘vanitós, presumptuós’. «Lo que sé que és bufaner / i a tots conta sa riquea» (Morlà, 256). Mot NR al DIEC i ND. Derivat de bufar. Al Puig bufarda ‘persona que fa ostentació de riquesa i poder’ (Luís, 2000: 193). Als Serrans bufón ‘fanfarrón’ (Llatas, 1959: I, 143). En aragonés bufido ‘fueros, arrogancia’ (Pardo Asso, 1938: 65); en castellà buflista ‘fanfarrón’ (Luque et al., 2000: 75). → bufar.

      bufar. 1 tr. ‘furtar; llevar’.«Estos en l’enfermeria / són los que al malalt consolen, / perquè li bufen la presa» (Morlà, 158), «s’ha figurat que la nòvia / li bufe, y ell mos espia» (Escalante, I, 769), «–Yo he guañat (...) / sis quinsets (...) / –Dóna-me’ls pea mi. / –En cobrarlos, / que me’ls han quedat a deure. / –Mentira (...) / Que te’ls han bufat, traidor? / –A mi que m’han de bufar!» (id., II, 388), «Ans mos bufen la caseta» (Ovara, 1881a: 15). Acc. NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. Figura en Esc. i MGad. Metàfora potser fonamentada en la força de l’aire, del vent, capaç d’endur-se el que topa per davant. 2 tr. ‘guanyar o eliminar una peça del contrari en certs jocs’. «Pués jo sé molt bé que estan / moltes peces fora el marro, / que es poden molt bé bufar» (Morlà, 216), «Com cuant creu guañar vosté, / sempre li bufe la dama» (Millàs, 1876: 13). En certs jocs es van eliminant o guanyant (bufant) amb les peces pròpies les del contrari (cf. DCVB, VII, 263). En castellà soplar id. en les accepcions 1 i 2 (Autoridades, 6, 156; Sanmartín, 1998a: 773). A Torrevella bufar ‘conseguir una gran diferencia sobre el contrario en cualquier lance’, ‘ganar o perder por gran margen’ (Pérez Maeso, 1990: 24). 3 tr. ‘guanyar diners en els jocs d’atzar’. «–Ya ve en lo servell / ple de asos y de manilles. / –M’han bufat onse quinsets» (Escalante, II, 614), «Si no me fallen el rey / de copes, yo guañe el choc (...) / M’an bufat onse quinsets» (id., III, 368). 4 tr. ‘esbroncar (algú)’. «No l’atufen! / Sempre que treballa el bufen!» (Escalante, II, 626). Metàfora. 5 intr. ‘irritar-se; estar furiós’. «–Sàpia el Pelat des de hui / que aquí se ve a treballar, / i no se ve a festejar, / i si no, largo d’aquí. / –Eh! Mestre no bufe tant, / que prompte me n’aniré» (Sainets il·licitans, 213), «Pillastre! Zi nomez fera / l’aczió d’alzar-me la mà... / Y el zombrero nou? Guillerma, / reguillerma, estic bufant (cogiendo el sombrero del suelo), que Ximo li acaba de tirar» (Escalante, III, 386). Accs. NR (2-5). També en castellà (Autoridades, I, 708), per analogia amb l’acció que fan els animals enfurits. Cf. estar que bufa ‘trobar-se algú o quelcom en situació enutjosa’ (Raspall, Martí, 1994: 300), estar (algú) que bufa ‘estar una persona farta d’algú o d’alguna cosa’ (Gascón, 1999: 378). 6 intr. i refl. ‘beure begudes alcohòliques; embriagar-se’. «Diuhen a la tenda hermita, / y al beure diuhen bufar» (Leon, 1787b: III, 3), «se n’anaren a bufar / al tabernàculo que / se ven lo vi acostumat» (Segona part de Cua de Palla, BV, ms. 420, f. 136r), «Pos no farien masa por ni causarien molt de respecte, si tant se bufaven?» (Caps, 22). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. En el DCVB (II, 714) i en Pomares (1997: 64) es registra només com a verb reflexiu, d’acord amb l’ús més habitual actualment. Tanmateix, en els textos dels segles XVIII i XIX és intransitiu (bufar), i no el documentem en textos literaris com a reflexiu fins a finals del segle XIX, en el darrer exemple transcrit. Una mica abans figura bufar-se ‘emborracharse’ com a reflexiu en EscLl. i MGad., si bé juntament amb l’intransitiu bufar ‘beber licores con exceso’, l’únic que apareix encara en Esc.: bufar ‘beber mucho’. Pensem que en aquesta accepció deu intervenir la referència al gest, prou comú entre els aficionats al vi, de beure directament de l’ampolla, o de la bóta, el qual evoca l’acció de bufar, com es fa per exemple en la fabricació d’objectes de vidre, com ara ampolles. Cf. les locucions només cal bufar per a fer ampolles (Alberola, 1928: 187) i ésser bufar i fer ampolles ‘ésser del tot fàcil de fer’, i l’expressió bufar l’ampolla ‘beure una beguda alcohòlica’: «y unes salsetes picants / que es podran chuplar els dits, / sempre la ampolla bufant» (Bando cheneral, 3). També el nom Tito Bufalampolla, popular personatge literari creat pel col·loquier Carles Leon, remet a l’acció de bufar una ampolla, segurament per a beure, i la locució ser una cosa de bufa l’ampolla (Alberola, 1928: 263). En castellà el verb soplar designa així mateix l’acció de ‘beure excessivament, emborratxar-se’, des de la germania clàssica: «Ninguno le llevó ventaja en soplar hacia dentro», en un text de 1671 amb referència a un individu massa afeccionat al vi (cf. Alonso Hernández, 1977: 714; Hernández, Sanz, 2002: 448); en Besses (1905: 152) i Seco (1970: 507): soplar ‘beber’. D’ací sople i sopleo ‘bebida’ (Carbonell Basset, 2000: 684), soplado ‘borratxo’, soplen y marchen ‘borratxera’ i soplar vidrio ‘beure’, que Suárez Blanco (1989: 75-76) inclou entre els mots motivats per l’observació dels gests i postures adoptats per les persones quan beuen, particularment els borratxos. 7 intr. ‘fer ufana, fer ostentació de riquesa, de poder, etc.’ «–En lo que eixa dona bufa! / –Chica, bufar tots bufem» (Escalante, I, 246), «Saps que no m’agrà bufar» (Colom, 1872: 9), «–Una primera. / –Com bufa! / Primeres y tot, coent!» (Barber, 1889: 10). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. El recull Reig (1999: 129). A Beneixama bufa ‘persona vanitosa, que es pensa que és molt, que li agrada fer ostentació’ i anar bufant ‘presumir orgullosament de qualsevol cosa, normalment sense mèrit propi’ (Gascón, 1999: 61, 158). En Esc. bufar per vanitat ‘engreirse, envanecerse’ i bufar en caldo fret ‘aparentar’. MGad. afig bufar en caldo fresch o gelat (a més de fret), i la locució bufar molt i aventar poch ‘envanecerse, engreirse, pagarse’. Metàfora que deu evocar la vacuïtat de l’aire. 8 bufar-li-la (a algú) loc. ‘importunar-lo, pertorbar-lo, inquietar-lo’. «En pocs parroquians com ell, / a mi qui me la bufaba? / En molt poc temps m’alijaba / y en acabant al bordell / les cartes, polvos, ungüents, / tota la mehua farmàsia» (Fambuena, 1881: 17). Loc. NR. Metàfora.

      bufat -ada adj. i m. i f. ‘borratxo’. «els asentaré la mà / a estes belles bufades» (Coloqui nou de lo que pasa en les nóvies, 2), «–Cuando un amigo me invita, / a lo más una cañita / (...). –Eres un bufat» (Escalante i Feo, 1900: 15). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En l’ALPI es recull en diverses localitats valencianes; a Benilloba buf ‘borratxo’ (Garcia Perales, 2001: IV, 2323-24). Per homonimització humorística bufanda ‘embriac’ i ‘embriaguesa’: «Vosté és que ve un poquet bufanda», «Tu calcula, Federico, que casa sí, casa també és bar (...) y clar, en tanta tapa que te donen, lo manco qu·agarres és una bufanda» (Hernández Casajuana, 1923: 7).

      bufit 1 m. ‘manifestació d’enuig’. «y no deixar-les eixir / de casa en tants pelendengues, / que els pobres dels seus marits / no tenen brazos ni haciendes / per a sostindreu. Y al fi / tot be a parar en cachetes, / o en punt y boca y bufits» (En obsequi, 8). 1a doc. Derivat de bufar ‘estar irritat, furiós’. 2 m. ‘espai molt breu de temps, СКАЧАТЬ