Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ fantasmes. → butoni 6. Cf. hacer el bu ‘hacer el ridículo, con intención de gran seriedad’ (Saragossa) (Moneva, 2004: 111). 6 temptar el bu (a algú) loc. ‘enutjar, irar’. «perquè si me tenta el bu, / so Pere, els nasos li asclafe» (Palanca, 1859b: 8). Locs. NR.

      buc 1 m. ‘neguit; gelosia’. «–Que és sa filla una chitana / de molt mala condisió. / –Home, sempre en eixos bucs / me vens huidant el servell» (Palanca, 1859a: 10), «Ella, caent-li la baba, / estaba ohuint al soldat / (...). Dirà que no és veritat / lo c·a palpat, lo c·a vist? / Me dirà que ple de bucs / li vach huidant el servell?» (ibid., 25). 2 m. i f. ‘fartaner, persona que menja molt’. «Air, acaban de l’olla, / ma qu·és menester ser buc, / se menchà les cuatre lliures / que tu portares de llus!» (Escalante, II, 348). Buc, -ca ‘fartó, -ona’ es troba en els diccionaris valencians del segle XIX (Esc.; MGad.). Cf. Quin buc estàs fet (Callosa), Menja com un buc (Benimantell), aplicat a la persona fartona (Colomina, 1991: 128). També es coneix com a malnom (Casanova, 1997: 259; Garcia i Perales, 1997: 441). Sinècdoque humorística, fonamentada possiblement en el sentit de buc ‘cavitat interior del ventre’ (cf. DECat II, 313; DCVB, II, 707). 3 buc de guerra loc. ‘persona agressiva’. «allí (...) / hi a un home que, per les señes, / deurà ser aquell anglés. / El mateix que (...) / Patrísia tant l’adoraba (...). / Pués si·t veu y és buc de guerra...» (Palanca, 1871a: 3). Accs. NR (1, 2, 3). Metàfora bèl·lica. 4 ficar-se (posar-se) en bucs loc. ‘posar-se en assumptes aliens, que no ens atenyen’. «Mes deixem filosofies. / Qui em fica a mi en eixos bucs?» (Martí, 1996: 193), «Entenga’s com s’entenga, el cas és que ells s’entenen y el meu chic no·s fica en bucs» (Garcia Parreño, 1845: 453), «Vosté està ya masa moll / pe a ficar-se en eixos bucs» (Escalante, I, 436). Loc. NR al DECat, 1a doc. Figura en Raspall, Martí (1994: 341). 5 ficar-se en bucs loc. ‘posar-se en perills o dificultats’. «per ara no em fique en bucs, / no siga que perda els cucs / y acha de pagar la fulla» (Zapaté, 1855: 9v), «Se n’anirem a Suïsa. / Allí estarem prou segurs? / Diable, y si asò s’allarga, / y se acaben els menuts... / (...) Calma; no es fiquem en bucs» (Escalante i Feo, 1891: 8), «ton pare està ficat en un buc (...) Chuano se trova complicat en la cuestió anarquista que s’ha descubert» (Asencio, de Hoyos, 1896: 15). Loc. NR al DECat, acc. NR. El matís d’afer perillós o dificultós no és recollit pels diccionaris. Sovint es troba també en els exemples de 3. L’expressió deu estar fonamentada en l’accepció de ‘rusc’, tenint en compte el perill que aquests suposen per als qui s’hi acosten sense prevenció.

      bucòlica f. ‘menjar, aliment’. «–Digues, quin és el millor gobern? –Aquell que diuen els llauradors, cuant a u el tracten bé de bucòlica» (Tabalet, 86), «La criatura es manté / de l’aire u de la bucòlica?» (Escalante, I, 104), «M’agraen més les bucòliques / de ma casa. Soparàs / en mosatros?» (Lladró, 1888: 14). Acc. NR al DIEC. Es documenta ja en el Baró de Maldà (DCVB, II, 709; DECat, II, 315). També en castellà popular (Besses, 1905: 40; DCECH, I, 686). Homosemització jocosa amb el parònim boca.

      budells, ratllar els loc. ‘molestar, enutjar, fastiguejar, irritar’. «El Mundo és un periòdic que em ralla els budells, que no·l puc veure» (El Mole, 1837: I, 282), «–¿Quién es?... / –(Me ralla els budells)» (Escalante, I, 155), «–(Els budells me ralla) / –Pareix qu·estiga enfadà...» (Arnal, 1877: 20). Loc. NR. Metàfora plàstica i visual, amb una concretització bastant habitual en el registre col·loquial.

      buf 1 m. ‘espai molt breu de temps, instant’. «Tres dies hagué de festes, / que·n un buf se n’han passat» (Ros, 1746: 2), «Un mes? Ni una hora ni mitja, / ni un instant, ni un buf, ni gens» (Martí, 1996: 244), «La nostra vida és un buf» (Lo romancer, 20). Acc. NR al DIEC ni al DECat i ND. Imatge fonamentada en la idea de brevetat d’un buf d’aire. 2 pegar un buf en lo cor loc. ‘impressionar, colpir, enamorar’. «Respongué’m com a beata, / i ab ses dolcetes paraules / pegà’m en lo cor un buf, / i restà tot lo meu cos, / d’enamorat, camacuc» (Morlà, 46). Loc. NR.

      bufa 1 f. ‘veixiga’. «cuant els bous solen matar, / sempre me daben la bufa» (Nelo el Tripero, 191). Acc. ND al DCVB. Arriba al castellà de la Canal de Navarrés (Martí, Aparicio, 1989: 32). També en diminutiu, bufeta (cf. Veny, Pons, 2001, làmina 75). Segons Coromines (DECat, II, 320), aquesta accepció «es basa en la idea d’objecte que hom bufa per dins, i en què hom bufa endins, inflant-lo». Cf. bufeta ‘escrot’ al Baix Vinalopó (Segura Llopes, 2003: 180). Metàfora. 2 f. ‘embriaguesa’. «Hamos de tomar / micha bufa!» (Escalante, I, 689), «–En bebiendo otras seis copas, / me voy a poner de un temple... / –Ell de si en poquet s’atufa, / con que, si pren micha bufa, / fasen vostés el favor» (id., II, 441). Acc. NR al DECat i ND. El recullen MGad. i Pomares (1997: 63); en l’ALPI figura en diferents localitats valencianes; a Biar bufera id. (Garcia Perales, 2001: IV, 2324-25). Cf. anar amb una bufa com un cep ‘anar ebri’ (Gascón, 1999: 160). També es coneix a les comarques castellanoparlants veïnes bufa i bufar(se) (Llatas, 1959: I, 142, 143; Martí, Aparicio, 1989: 32; Soler García, 1993: 55). Arriba a terres aragoneses: bufau ‘borracho’ al Sobrarbe (Endize, 365), bufarra ‘bebedor excesivo y habitual de vino’ i bufarrina ‘borrachina’ a Barbastre (Moneva, 2004: 111). En castellà col·loquial també n’hi ha alguns testimonis, però sembla que no és un mot gaire habitual en aquesta llengua. Sanmartín (1998: 137) diu que en bufarse ‘emborracharse’ ha influït de manera determinant la veu catalana bufar-se id. i que s’usa especialment en zones de contacte amb el català. Sembla ser més conegut a Cuba: bufa ‘borrachera’ (Carbonell Basset, 2000: 80; Haensch, Werner, 2000: 88), bufandillo ‘borracho’ (Luque et al., 2000: 75) i bufadera ‘borrachera’ (Cuba i Mèxic) (Suárez Blanco, 1989: 208).En l’antic Vocabulario de Germanía de Juan Hidalgo figuren bufia ‘bota de vino’, per a Coromines (DCECH), «por lo bufado o inflado de la misma», i bufiador ‘tabernero’, i en les Poesías germanescas de Hill bufio ‘bota de vino’ (Chamorro, 2002: 181, 182; Hernández, Sanz, 2002: 96; DCECH, I, 611). → bufar. 3 interj. «Bufa, caferro! Eixa sí qu·és llesca» (El Mole, 1840-41: I, 14), «Bufa! Y quins moderats més encesos y més endemoniats hi a en Ingalaterra» (ibid., 220). NR al DCVB ni al DECat. Figura en Pomares (1997: 63) i Verdaguer (1999: 43). Assenyala sorpresa i admiració. 4 en un dir bufa loc. ‘en un instant’. «Diuen c·asò marcha molt poc a poc, però yo dic que, si aplega a marchar més a presa, en un dir bufa mos empasem com la esca» (El Mole, 1837: I,: 199). Loc. NR. Metàfora fonamentada en la brevetat de l’acte de dir bufa.

      bufacaldos adj. ‘vanitós, presumptuós’. «–No sabia... es... la muchacha. / –Oy! Muchacha és la crià! / Bufacaldos!» (Escalante i Feo, 1897a: 36). Mot NR. Compost sobre bufar. Amb un sentit semblant bufanúvols (DCVB, II, 713; Hernández Casajuana, 1964: 19).

      bufalaga 1 f. ‘farsa, aparença, futilitat’. «Qui de renda amostra mil, / ben mirat i tret en net, / es mor de fam i de set. / (...) Està lo món tan sotil / i té lo pobre tal plaga / que aquell que té més no paga / i qui no té fa tramoies, / portant prestades les joies, / i tot ve a ser bufalaga» (Morlà, 75). Probablement convé veure-hi una relació amb els parònims bufa ‘vanitat, aparença vana’ i bufar ‘fer ufana, fer ostentació de riquesa, de poder, etc.’, ja que per davall de l’aparença no hi ha res. És una «inflor» aparent i buida, com una bufa d’aire. A més cal tenir en compte que la bufalaga СКАЧАТЬ