Diccionari històric del valencià col·loquial. Joaquim Martí Mestre

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ una treseta / que a mon tio el fan ballar, / pués com ell és un bolchaques...» (Escalante, II, 424). 5 traure a ballar (algú) loc. ‘atényer, sobrevenir’. «Per cert, que no pot un home / anar hui a ninguna part / sense un duro dins la faixa (...), / perquè si·s descuida un poch (...), / corre perill que la fam / el traga pronte a ballar» (Troços, 127). Locs. NR. Metàfores.

      bàlsem de canut loc. ‘semen’. «Vols / bàlsem de canut?» (Mulet, 1987: 233). NR. Metàfora formal.

      baltra f. ‘butxaca’. «Tenim [els pillos] la nostra llengua per a entendre’s: (...) bolxaca, baltra» (Casanova, Martínez, 1995: 203). Mot NR al DIEC ni al DECat, ND al DCVB (s. v. baldra). En Esc. baltra ‘panza o barriga’ i ‘hombre panzudo y tragón’; amb els mateixos sentits s’inclou també paltra en EscLl. i en MGad. En el DCVB (VIII, 150) i en el DECat (VI, 213) paltra ‘butxaca’, com a terme col·loquial alacantí. En l’argot barceloní baldra ‘butxaca’, ‘boca’ (cf. Wagner, 1924: 33; Vinyoles, 1978: 50; Pomares, 1997: 42), que Wagner relaciona amb el mot d’argot portugués balda ‘algibeira de mulher’, el de l’antic argot francés baudrier ‘bourse’, i el d’argot castellà bultra ‘butxaca’ i recorda el salmantí baltra ‘ventre’. Als Serrans baltra ‘vientre, panza’ (Llatas, 1959: I, 120). Per a Coromines (DECat, III, 858; VI, 213), paltra i baldra procedirien en darrera instància del castellà faltriquera, faldriquera, faldra ‘butxaca’. Siga com siga, no podem deixar de notar, com ja va fer Gulsoy (1964: 403), la relació formal i semàntica dels nostres mots amb paltrot, variant valenciana de paltrú ‘pell dels budells del porc’ i ‘botifarra que es farceix en aquest budell’, mot d’origen incert. També poltrota (Reig, 1999: 529). Sanelo ja va usar paltrot ‘bandujo, morcilla’ (Gulsoy). De fet, paltrot i les altres variants (paltruc, poltruc, poltrú) també s’apliquen figuradament a una persona grassa i baixeta, i a la Vall de Gallinera poltrota significa ‘estómac’ (cf. DECat, VI, 214-215; DCVB, VIII, 151, 715). La vinculació entre els conceptes de ‘butxaca’ i de ‘ventre, panxa; estómac’ és bastant lògica, fonamentada en la capacitat comuna de contenir quelcom, aliments o objectes diversos, segons el cas. Una relació bastant similar té lloc en el mot barjola (→).

      bamba 1 f. ‘diners’. «nostra serà la plasa, / y eixos tunos envechosos / que anaven buscant la bamba, / (...) han de rebentar de ràbia» (Miquel, 1888: 25). Per referència als tutors de Marieta, que «sols aprofiten (...) / pa menchar-se els doblons / que tu vaes heretar» (ibid., 8). Acc. NR. Metàfora. La bamba és una ‘espècie de coca’ (DCVB, II, 252), ‘especie de mollete o panecillo blanco’ (MGad.). Per a Coromines (DECat, I, 528), designa una ‘pasta o coca molt tova i poc delicada’; a Alacant i a Alcoi és l’ensaïmada (cf. Segura, 1996: 126; Reig, 1999: 91). Cf. coca ‘diners’ (→). A Villena designa també la ‘torta, bofetada’ (Soler García, 1993: 46). Cf. el castellà torta, que adquireix el sentit figurat de ‘bofetada, colp’. 2 m. i f. ‘beneit, ingenu’. «–Che, quins hòmens!... En trabucs / y armats de ferrro y aser, / a mi els hòmens, ¿vols saber / lo que me s’entoixen? Cucs. / –Así hi a qui, fent el vamba, / li sosoïx també igual» (Escalante, III, 205), «Ya em canse de fer la bamba» (Balader, 1871c: 22). ND. En el DCVB (II, 252): bamba ‘dona beneitona, de poc enteniment’ a Mallorca. En Esc. bamba ‘embobamiento’. En eivissenc bambo, -a ‘beneitot, curt d’enteniment’ (DECat, I, 527; DCVB, II, 252). A Benasc bamba ‘mujer que desperdicia el tiempo yendo de un sitio a otro y deteniéndose al menor pretexto’ (Andolz, 1977: 31). Amb el nostre exemple, veiem com bamba ‘beneit, càndid’ també s’aplica a un subjecte masculí, i es fa servir en valencià. Cf. bambar, bambat ‘bovo, atontolinat’ i bambaro ‘atontolinat’ (Segura, 1998: 147), embambar (Colomina, 1991: 108), paréixer (algú) un bambirol ‘ser una persona de poca intel·ligència, beneita, que no sap mai per on anar’ (Gascón, 1999: 517). En l’argot castellà clàssic bambarria ‘tonto’ (Alonso Hernández, 1977: 92-93; Chamorro, 2002: 134). En aragonés bamba ‘persona presumida, engreída’, ‘presunción, jactancia, vanidad, ostentación’, bambero ‘presumido, engreído’, bambiar ‘presumir, jactarse, chulearse’, bamboso ‘presumido, jactancioso, presuntuoso’ (Endize, 259). Bamba figura com a malnom de moriscos valencians del segle XVI (Labarta, 1987: 167). Són mots formats amb l’arrel expressiva bamb-, onomatopeia del balbuceig o d’una cosa inflada i buida (cf. DCVB). 3 una bamba de gent loc. ‘gran quantitat de gent embadalida’. «Al cap del màstil de la guitarra (...) portaba un cego dos figuretes de pam y mitj, que feya ballar al tocar les cordes de la guitarra. Sempre tenia una vamba de gent» (Tipos d’auca, 251). 4 deixar venent bamba loc. ‘deixar embadalit’. «A Pep de Quelo, li feren ballar lo paperet, y dompués li suplicaren que diguera la Relació del nas, y els deixà en la mel en la boca y venent bamba» (Rondalla, 40). Locs. NR. En MGad. estar u fent o venent bamba ‘abobarse o alelarse; hacer el simple’. En aquesta locució possiblement hi ha relació amb bamba ‘espècie de coca’.

      bambar intr. ‘fer el bamba, el bambau’. «que·l temps apreta y el que bamba no fa res, y les coses se fan fent» (El Mole, 1870: 86). Mot NR. El recullen Colomina (1991: 168) i Reig (1999: 91). A Benasc bambiar ‘dar vueltas sin objeto ni provecho’ (Endize, 259).

      bambau 1 m. ‘ximple, beneit’. «Tano, no sigues bambau, / no riñgues sense rahó» (Martínez Vercher, 1865: 9-10), «Si pensarà este bambau / que vinc yo de segar ara?» (Palanca, 1871a: 6), «Me deixa fet un bambau» (Escalante, II, 442). NR al DIEC, 1a doc. Figura en EscLl. i MGad. El recullen Martí i Aparicio (1983: 24) a Anna. Variant de babau id., amb el radical expressiu i onomatopeic bamb-, que, com hem vist, es troba també en bamba. Cf. Colomina (1991: 108). 2 bambau de canya loc. ‘babau, beneit’. «–Y tu el coneixes a ell? / –Sé qu·és un bambau de caña...» (Garcia Capilla, 1890a: 12). 3 fer la bambau 1 loc. ‘badar, badoquejar’. «–A hon te ficares, Polseres, / que no te he pogut trobar? / A hon vols que estiguera, Gori, / sinó anant fent la bambau, / calsigant fanc a trompó, / y quedan-me atolondrat, / al veure tal aparato / y magnificència tal» (Gori, llaurador de Burjasot, 1). 2 loc. ‘embadalir, embadocar, atordir’. «España estaba in agonis, / sense tropa, sens diners, / sens armes, sens disciplina, / sens chenerals de jaez. / Y ells [els francesos] nos feen la bambau / en blondes, titaratets, / randes, carotes en ales, / y molts trages indesents, / que ha segut la perdisió / de nostra España (...) / Encara dura el fumet / del currutaquisme» (Roquet y Goriet, 4). 3 loc. ‘fingir, fer-se passar per malalt’. «Estiguí en lo Roselló (...) / Pinte al viu moltes batalles, / referixc accions brillants, / quant la machor part del temps / estaba en los hospitals, / fent la gatatumba, amigo, / y que anara a pelear / qui volguera (...) / En una paraula, Sento, / vach anar fent la bambau, / y he lograt una llicència / plena de honor» (Leon, 1797b: 2). 4 jugar a la bambau (algú) loc. ‘embadalir, embadocar; atordir’. «Ells [els francesos] a engañar, desperts sempre, / fent als españols dormir; / chuant-los a la bambau / en fullarasques, perfils, / sarahuellets de churrets (...) / Y el escàndalo, fadrins. / Pobra de la honestitat!» (En obsequi, 5). Locs. NR. Noteu el gènere femení de bambau en aquestes locucions.

      bambolla 1 f. ‘falsa aparença, artifici, ostentació, presumpció’. «Eixe és l’esperit del sigle, / tot bambolla; una artimaña / fa fer com una muntaña / a una dona com un figle» (Liern, 1861a: 13), «vindre una ocasió en què hagueren pogut lluir-se els valensians (que poden tindre pocs dinés, però СКАЧАТЬ