Cap altre amic que les muntanyes. Behrouz Boochani

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ perquè és un punt de connexió, un lloc des del qual és fàcil negociar el següent viatge. Quan vaig arribar-hi, Kendari es veia desolada com un cementiri.

      Ara hi havia tanta policia a tot arreu que em vaig haver d’amagar al soterrani d’un hotel. Se’m van acabar els diners i la gana va començar a afectar-me el cos i l’ànima. Em despertava d’hora i devorava una torrada, un tall de formatge i una tassa de te bullent amb munts de sucre. Era l’única cosa que trobava per menjar, l’única cosa que m’ajudava a passar el dia i la nit. La policia que patrullava per la ciutat ens buscava fins i tot a sota les pedres; no podia relaxar-me ni un segon. Ficaven tothom qui trobaven a la presó i al cap d’uns quants dies els deportaven. Fa mal de només imaginar-s’ho. Tornar al punt de partida seria una sentència de mort.

      Així i tot, els últims dies que vaig estar a Kendari, esmorzava i aprofitava el moment per sortir de l’hotel. A les hores humides abans que claregés el dia, estava segur que la ciutat dormia i que no trobaria cap policia tafaner pel camí que agafava per endinsar-me a la selva.

      Travessava una carretera curta asfaltada —sempre tremolant de por— i m’endinsava en uns boscos silenciosos delimitats per tanques de fusta. Crec que eren propietat privada; de només ser-hi, em sentia com si cometés un delicte, però no va aparèixer mai ningú. Al mig d’una plantació immensa de cocoters, hi havia una caseta bonica. Sempre hi veia un home baix, envoltat d’un munt de gossos curiosos que no paraven de moure la cua. L’home em somreia i em saludava amb la mà. Aquell somriure amable m’ajudava a continuar baixant pel camí sense asfaltar que travessava la plantació amb una sensació de seguretat.

      Un tronc molt gros havia caigut vora el camí, a prop d’un arrossar negat d’aigua. M’hi asseia, encenia un cigarret, contemplava l’entorn natural i allunyava els pensaments tumultuosos i la gana. Quan acabava el cigarret, el sol ja començava a enlairar-se i jo me’n tornava a l’hotel pel mateix camí que travessava la selva. L’home baix em saludava altre cop amb aquell somriure afable. Els cocoters que s’alçaven vora el camí i el petit arrossar verd del final del camí, els moments bonics que hi passava, ara són per a mi una imatge divina.

      La meva vida aquests últims tres mesos ha estat bàsicament una vida de por, tensió, fam i desplaçament, però també d’unes quantes hores assegut al tronc d’aquella plantació divina. Aquests tres mesos volàtils han culminat ara en aquest moment paralitzador en què el plor d’un infant ens podria retornar al punt de partida del viatge.

      El camió recorre uns quants metres per la costa silenciosa, després apaga el motor. Avança per la platja a poc a poc, com un caçador, després es queda parat i silenciós. El cor se m’accelera. Tot podria anar-se’n en orris en un no res.

      M’estrenyo la motxilla contra el pit, preparat per saltar del camió, preparat per a una persecució, per a una fugida en aquesta platja fosca i desconeguda. Encara que la policia ens trobi, no puc anar a la presó. Em vénen a la memòria les experiències d’altres desplaçats que m’han explicat aquests últims mesos. «La policia no dispara mai bales... Quan t’ordenen que t’aturis, has de córrer tant com puguis. No et quedis quiet». Tinc els cordons de les sabates ben lligats.

      El camió es torna a posar en marxa i va una mica més enllà. Una empenta més i ja serem a l’oceà. Estic nerviós com un nen, això em turmenta. Vull que l’home de pell endurida i morena ens mani que baixem del camió, però està ocupat conversant amb el conductor mentre amb la mà ens indica que no fem soroll. El nen torracollons no para de riure per sota el nas. Probablement és l’únic que no té por, per a ell això només és un joc emocionant.

      El matrimoni singalès s’abraça per la cintura. Ofereixen una imatge tranquil·litzadora, asseguts tots dos amb el cap recolzat l’un en l’altre.

      Un sentiment reconfortant; dos cossos fosos: braços, cintures i caps, tots dos fosos l’un en l’altre, el seu vincle enfortit, units en la resistència, suporten l’angoixa.

      Deixant anar un altre grinyol, més fort aquest cop, el camió avança i s’atura al cap de cent metres encara no. El motor rugeix; el camió és un caçador que malda per atrapar la presa, udola amb fruïció ara que la té a l’abast.

      El contrabandista de pell castigada pels elements ens mana que baixem. Jo soc al final del camió amb el Beneit Esdentegat i, com que no volem quedar atrapats entre les dones i la canalla que surten indecisos pel darrere, saltem pel costat del camió. Torna la remor de veus, i el xivarri dels homes i les dones i els crits de les criatures torben la quietud de la platja.

      No veiem les cares dels contrabandistes de persones que van davant nostre i que mouen les mans per guiar-nos cap a l’oceà. A crits ens diuen que callem. Som una colla de lladres a la nit que intenta anar a l’altra banda tan de pressa com sigui possible.

      El Noi dels Ulls Blaus i l’Amic del Noi dels Ulls Blaus van, com sempre, al davant de tots. S’esperen a la platja amb les motxilles al costat. Els contrabandistes ens fan córrer. La fressa de les onades de l’oceà rogent ofega els altres sorolls. Aquesta és la primera vegada que veig l’oceà a Indonèsia, després de tres mesos temibles d’aeroports i de ciutats costaneres.

      Hem arribat a l’oceà. Les ones embogides van i venen al llarg de la platja. Semblen eternes. A pocs metres del mar descansa un barca petita; No hi ha temps per perdre. Ens hem d’embarcar.

      Muntanyes i onades

       Roures de fulla de castanyer i mort

       Aquell riu... Aquest mar

      Quan els humans lluiten pel territori sempre se sent pudor de violència i de sang vessada, encara que la lluita sigui per un espai de la mida d’un cos en una petita embarcació i només per un període de dos dies.

      Al pont hi ha molta confusió. La pugna entre els homes que competeixen frenèticament per aconseguir un lloc per seure ha arribat al punt màxim. El Beneit Esdentegat i el Pingüí s’han estirat al costat de la cadira del capità i han deixat un espai lliure per a una altra persona. Deixo la motxilla entre els cossos cansats d’aquells dos homes i m’hi repenjo. Després de tantes hores de seure al terra de fusta tan dur del camió, és un descans poder posar el cul adolorit en un lloc relativament còmode.

      Tots els homes més joves han trobat un lloc per seure, després d’una competició que em sembla inútil. Han ocupat tot el terra de les cambres que serveixen de dormitoris i les famílies ara es veuen obligades a amuntegar-se a l’extrem de l’embarcació.

      L’Amic del Noi dels Ulls Blaus s’acomoda vora la seva xicota, l’Azadeh, al lloc que potser és el pitjor de la barca. Tot i que hi ha pujat abans que ningú, al final s’ha d’encabir al costat de les famílies. Per descomptat, ho justifica dient que l’Azadeh no hauria de jeure en una cambra entre homes joves que no li traurien els ulls de sobre. El Noi dels Ulls Blaus ha aconseguit el lloc millor, just a la vora del capità, amb un coixí vell d’escuma tret d’alguna cadira.

      Els homes joves escridassen i insulten les poques famílies que hi ha a l’espai de dormir i també les obliguen a seure a l’extrem de l’embarcació. Fins i tot fan fora el matrimoni singalès d’una cambra, i de resultes d’aquest altercat injust es queden sense un lloc per seure. Durant molta estona s’estan drets amb la criatura i en busquen un a l’extrem de la barca, mentre els altres els miren fixament sense cedir.

      En aquella punta de l’embarcació veig que la gent es baralla per trobar un bon lloc per seure. Escridassen totes les dones amb covardia; és totalment impropi. Tots els punts són humits i incòmodes, i no veig clar de què serveix tant de soroll i de cridòria. Entre tantes confrontacions СКАЧАТЬ