Cap altre amic que les muntanyes. Behrouz Boochani

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ d’aigua.

      Ens dirigim cap a Austràlia.

      El meu lloc no és dolent del tot. Descanso el cap a la motxilla. Estic a un pas del capità, només. Puc veure fàcilment el rumb que seguim a la seva brúixola, cap al sud, i les milles que recorrem, cosa que em dona una falsa sensació de seguretat.

      La barca navega a poc a poc, amb calma, per sobre de petites ones mentre es va allunyant de la platja. El xivarri s’ha acabat i el silenci cau damunt de l’embarcació. L’única cosa que se sent és el ritme de les ones que colpegen la proa. Amb l’ajuda de la claror feble que surt del llum que hi ha a sobre del cap del capità, veig un munt de persones esgotades que dormen les unes al costat de les altres. El llarg viatge a través de la selva i els sotracs constants del camió les han deixat a totes ben baldades i ara jeuen formant files. Una barreja de cares cansades.

      Les dimensions d’una barca, onades desconegudes, onades d’un oceà forà.

      El cel és més brillant. De mica en mica, apareixen a l’horitzó distant uns raigs febles, trèmuls i daurats. L’ajudant del capità va i ve de la sala de màquines, i hi ha uns quants homes més que s’estan drets per allà a la vora. Veig l’Amic del Noi dels Ulls Blaus assegut a l’extrem de la barca. És el retrat orgullós de la joventut. Amb el cap de l’Azadeh a la falda, mira les ones i les cares cansades del voltant. Un individu jove que porta una cua seu al costat d’una mena de marc de finestra en una de les cambres. La seva dona dorm a prop seu. L’home observa l’Amic del Noi dels Ulls Blaus, que s’aferra a la vora de la barca amb totes dues mans. El Noi dels Ulls Blaus s’està dret al costat del capità i s’entreté menjant una bossa de pomes vermelles. A popa, hi ha un home jove despert, un individu musculós i robust. La seva dona i el seu fill recolzen el cap en un dels seus braços immensos.

      Però aquests són els únics homes que es resisteixen a dormir. Sembla que la son no s’apodera dels seus cossos. Fins i tot el Beneit Esdentegat, que sempre deixa anar absurditats per la boca sense dents, ara calla; dorm rebentat i amb el cap a l’estómac del Pingüí, que té els peus més oberts cap enfora que mai. Els joves cepats, els més vociferants i arrogants quan insultaven les dones i la canalla al moment de pujar a bord, ara jeuen ben adormits. La família kurda també dorm. Fins i tot el nen torracollons s’ha quedat sense energia. Sembla un cadàver que dorm profundament, tot i que ara la seva cara té l’aspecte innocent dels infants.

      És un son que transcendeix el son ordinari, que indueix a la inconsciència. Cares pàl·lides amb baves a la boca.

      Els ulls se’m tanquen, però no hi ha res com la curiositat, l’aventura o la por per mantenir-me despert. El meu tarannà em fa estar alerta i enèrgic i no em deixa descansar. No em puc quedar quiet en un lloc. Surto del pont i camino una estona entre els cossos immòbils, d’una punta de l’embarcació a l’altra. És un caos. Hi ha tot de cossos cargolats els uns amb els altres. Fins i tot les fronteres físiques normals entre famílies s’han esborrat. Els homes jeuen als braços de la dona d’un altre, les criatures jeuen damunt del pit o del ventre de desconeguts. Sembla que tots hagin oblidat els crits i els insults d’una estona abans i tota l’energia esmerçada a establir un ordre segons el gènere, perquè ara tot s’ha desbaratat. La sobirania de les ones ha esfondrat el marc moral. Fins i tot s’ha desfet la família singalesa jove, que potser de tots els que anem a bord són els que tenen un vincle més estret. El marit és als braços de l’home que té al costat, la dona reposa el cap al bíceps d’un altre home i la criatura està entravessada sobre les cuixes d’una altra dona.

      Ara s’ha fet de dia i veig que l’embarcació ha recorregut un bon tros, comparable a l’extensió d’un golf petit, en poques hores, i ja no es veu la costa. Tan sols uns quants vaixells i barques de pescadors destorben la pau del mar. És evident que som en aigües indonèsies, a prop encara de la costa, però les onades cada cop són més grosses i violentes i comencen a sacsejar-nos. El capità esquiva les ones amb destresa; la cara, cremada pel sol, se li enfosqueix mentre governa la barca entre els camps d’onades enormes, però sempre té el cigarret encès. El seu ajudant va amunt i avall entre la sala de màquines i el pont. Els cabells li comencen a grisejar però rep ordres del seu jove capità i les compleix amb alacritat dins de la sala de màquines.

      A mesura que ens anem allunyant més de la costa i ens anem endinsant en la immensitat de l’oceà, les onades es tornen més bel·ligerants. Després, la motobomba petita que hi ha al costat de babord de la barca, la que treu aigua de la sala de màquines, emmudeix. És el pitjor incident que pot passar a una embarcació que porta totes aquestes persones adormides. L’ajudant del capità de seguida s’ocupa de la motobomba inactiva, n’estira la corda d’arrencada una vegada i una altra amb tota la rapidesa i força que li permeten els músculs. Però a cada moment el motor gruny i s’apaga.

      Tot s’ha acabat. Sento que el capità suggereix de tornar. No puc ni imaginar la possibilitat de tornar a la costa, un lloc marcat per la manca d’habitatges i per la por de la gana. El perill de ser detingut per la policia corrupta d’Indonèsia i de ser deportat al lloc del qual he fugit em fa pànic. El Noi dels Ulls Blaus, que s’està dret vora el capità, li respon a crits que no queda altre remei que continuar endavant: no podem recular.

      El Jove de la Cua maleeix el capità. «Només hi ha una opció: continuar en la mateixa direcció peti qui peti!» El capità aguanta el timó però fa un gest com si es tallés el coll per indicar que això seria la mort. Tot i que és jove, ha navegat per molts mars. Mira de fer-nos entendre els perills del risc que volem assumir. Però no pot convèncer ningú, malgrat la seva experiència.

      Hem pres una decisió: prosseguir l’aventura. Sentim que hem cremat les naus. Només queda una opció, només un camí endavant, avançar, endinsar-nos en la immensitat de l’oceà.

      Ara els homes que estem desperts hem de fer la feina de la petita motobomba i hem de buidar l’aigua que entra per una via que hi ha al buc. L’ajudant del capità ens dona dues galledes petites i va a la sala de màquines. El Noi dels Ulls Blaus s’està a l’escala que porta a la sala de màquines i jo em situo a fora, a prop de la borda, per fer una cadena de tres. L’ajudant del capità omple la galleda d’aigua i la passa al Noi dels Ulls Blaus, el qual me la passa a mi. Mantenim un ritme enèrgic, fins i tot enmig de les onades embravides que ens comencen a envoltar.

      L’aigua entra pel forat, nosaltres omplim una galleda, ens la passem d’unes mans a les altres i l’aboquem al mar. Així que he buidat una galleda n’arriba una altra. L’ajudant del capità és tan ràpid que no trigo a quedar esgotat. Només veig galledes d’aigua, braços morens que passen les galledes i la cara jove i espantada del Noi dels Ulls Blaus.

      Muntanyes d’onades que s’alcen i cauen.

      No podem fer-hi res; l’aigua va entrant a la sala de màquines i ja és mig plena; hauríem d’haver evitat que el nivell pugés tant. L’Amic del Noi dels Ulls Blaus i el Jove de la Cua són a l’altre costat de l’embarcació, atrafegats amb la bomba d’aigua espatllada. En comproven l’oli i miren de fer anar la corretja i les manovelles, que s’entossudeixen a no respondre.

      I aquesta lluita dura per la supervivència té lloc mentre tots els altres passatgers dormen a la coberta. Aboquem l’aigua de les galledes a les onades rugents. Mentre les buidem, concebem esperances i ens animem. Però la nostra fortitud depèn del nivell d’aigua.

      A l’altre costat de l’embarcació, on hi ha l’Amic del Noi dels Ulls Blaus, la bomba d’aigua s’engega unes quantes vegades, però de seguida es torna a apagar. L’Amic del Noi dels Ulls Blaus i els altres la desmunten i la tornen a muntar diverses vegades. Tota la seva energia se centra en les peces d’aquest aparell petit i horrorós. Cada soroll que fa la bomba dona esperança. Cada vegada que s’apaga, es torna СКАЧАТЬ