Cap altre amic que les muntanyes. Behrouz Boochani

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ sembla indiferent a tot l’enrenou que hi ha a la sala de màquines. Fa anar el timó amb energia i encara té el cigarret encès. Mostra tanta autoritat sobre les onades i la barca, que la seva presència es fa notar fins i tot a la sala de màquines, malgrat el coi de via d’aigua. Un poder tàcit el connecta amb el seu ajudant, l’embarcació i el mar.

      L’ajudant continua escarrassant-se sota l’aigua contaminada de gasolina. Si aconsegueix bloquejar el forat, potser es podrà impedir que el remolí d’onades s’endugui l’embarcació i els passatgers. El mar, però, és tan potent i implacable, que fa l’efecte que la barca es partirà per la meitat en qualsevol moment, encara que s’aconsegueixi tapar la via d’aigua. L’onatge colpeja la proa i els costats i ens fa trontollar a tots, sobretot les criatures, que pesen molt poc i que no podem subjectar amb res. Les onades agafen velocitat i ens fan anar d’una banda a l’altra de la coberta humida com uns autos de xoc; els cossos xoquen els uns contra els altres. El lloc que fa més por de l’embarcació és la vora: l’impacte d’una onada forta podria fer caure per la borda qualsevol que s’estigués allà dret. Atrapada a la cresta d’una onada, la barca cau i aterra amb una sacsejada tan forta que sembla que s’hagi de partir. L’estan destrossant, aquestes onades altes com muntanyes que ens ataquen. Això ens fa tremolar al fons del cor i de l’ànima, com el vertigen que se sent abans de l’impacte. La barca malmesa està a punt de sotsobrar. Troba l’equilibri uns moments fins que una altra onada ferotge escomet la proa sense avisar.

      Les onades colpegen la proa rítmicament, amb més violència que abans. El soroll horrorós de cada envestida és més terrible encara que les vibracions, com si aquestes onades gegantines es convertissin en parets marines de roca sòlida.

      L’ajudant del capità finalment aconsegueix tapar la via d’aigua amb els draps i el bastó. Sense dir res, es posa a treure aigua de dins la sala de màquines. Amb rapidesa, torna a omplir galledes i les passa als de dalt. El Noi dels Ulls Blaus, dret a les escales, reprèn el seu paper.

      És mitjanit. La foscor és absoluta. Les onades formidables copegen sense interrupció el buc, que està a punt de partir-se. L’embat de les ones engendra una barreja de terror i de tristor en els nostres pensaments.

      L’extrem anterior de la barca es rebenta i l’aigua surt amb força de sota els membres de la família, que encara jauen entrellaçats. El tap de la via d’aigua de la sala de màquines cedeix a la pressió de les onades i el nivell de l’aigua torna a pujar. Tots els altres passatgers es desperten de sobte i es troben davant la mort. Estem molls i entumits, però continuem traient aigua, sabent que podríem morir en un no res.

      Tot aquest enrenou en la foscor de la nit s’assembla a la mort, fa olor de mort, encarna la mort. Els plors, els crits, els renecs, els cops, els sons de les criatures els sons punyents i dolorosos de les criatures aquests sons transformen el caos de la nau en un infern.

      Accelerem el ritme de les galledes i buidem l’aigua de pressa. Em fa l’efecte que les dones lluiten contra la mort amb més coratge encara que els homes. L’instint maternal les converteix en llobes depredadores que miren fixament l’oceà ensenyant els ullals esmolats.

      En la foscúria més profunda, a punt de perdre tota l’esperança, encara te’n queda un bri ben endins teu. En la negra nit s’albira a l’horitzó una llumeta de la mida d’una espurna, com un estel distant.

      Totes les nostres esperances se centren en un punt lluminós diminut i llunyà. La voluntat comuna pren forma de solidaritat i de lluita. Quina connexió hi ha entre sobreviure i arribar a aquell punt brillant i insignificant? La llum distant sembla vital; una crida a la guerra, una crida a lluitar per les nostres vides.

      Però sembla que els de dins les cambres esperen que l’ajuda vingui del cel. Els sons de pregàries i recitacions que surten d’allà dins esborronen.

      La música de les odes espirituals infon terror. La cacofonia de les recitacions religioses és sepulcral. Les mostres insistents de queixa creen ansietat, impregnen de terror l’ambient i els cors i les ments dels viatgers. L’harmonia esfereïdora dels versos sagrats fa baixar el Judici Final del cel a la terra.

      Aquesta por és pitjor que la mort, trobo. En sentir les odes musicals a la fe i els càntics rituals, les criatures s’aferren a les seves mares. Les llàgrimes vessades per les ànimes del més enllà es barregen amb els càntics i les súpliques.

      El matrimoni singalès sembla més espantat que ningú. La salmòdia de pregàries desconegudes els deu sonar estanya i forana. Aquestes odes es barregen amb el ploriqueig dels infants fins que és com si et clavessin agulles; ens travessen a tots per dins. Els seus plors innocents eclipsen tots els altres sorolls fútils i esfereïdors.

      La voluntat cega d’una onada copeja les cambres. La voluntat cega de les persones espantades s’aferra a alguna força metafísica o il·lusió en aquests últims instants; ningú no gosa mirar la mort a la cara. Com cérvols bramaires, tothom busca sigui com sigui la seva salvació dins d’aquestes harmonies inquietants.

      El Beneit Esdentegat, que és un cristià que fuig de la persecució, se senya cada vegada que una onada s’estavella contra l’embarcació. Un cor de jaculatòries i d’himnes, versos en àrab, persa, kurd i moltes més llengües, una cambra de ressonància de recitacions esfereïdores.

      Ara veig que l’home kurd té el seu fill torracollons en braços i sanglota, i recordo el seu comportament detestable de fa unes hores. Sembla que està angoixat en part per les onades aterridores i en part pel seu fill mort de por. M’adono que en aquests moments en què tot està a punt d’acabar-se, la dona s’avergonyeix de les llàgrimes del seu marit. Mira al voltant i quan veu el menyspreu reflectit a la cara dels altres, clava cops de colze al marit perquè pari d’humiliar-los a tots dos. És interessant veure com la dona s’agafa a les convencions, fins i tot en aquesta situació crítica i esbalaïdora.

      Enmig de la confusió, la gent plora en privat, però jo no faig soroll. El nostre destí és la mort i no tinc cap altra opció sinó acceptar-la i abraçar-la. Puc plorar i deixar-me portar per la por opressiva o puc acceptar aquesta inevitabilitat agredolça. Tant el camí de la mort com el flux de la vida es manifesten en el nostre cos; el receptacle buit està subjecte a la destrucció. M’imagino a mi mateix mirant enrere des d’un lloc desconegut situat més endavant —jo mirant-me a mi mateix. Veig un cos mort però amb els ulls encara desperts que lluita per sobreviure.

      En aquest moment tot és absurd. Cerco en el meu inconscient, en les profunditats de la ment i de l’ànima, allò que va donar forma a la meva existència; o la raó per creure en un déu o en una força metafísica. No hi trobo res de res.

      Durant uns instants m’esforço a abastar alguna cosa dins meu, en els racons més profunds i essencials de mi mateix. Per trobar-hi alguna cosa divina. Per aferrar-m’hi... potser. Però no hi descobreixo res sinó a mi mateix i una sensació d’immensa absurditat i futilitat.

      Pura absurditat, futilitat, una sensació semblant a viure la vida en si mateixa, l’essència de la vida.

      Ser-ne conscient em fa valent. Així doncs, en aquest moment encenc un cigarret, hi faig unes quantes pipades i m’empasso el fum per fer-lo arribar als pulmons, els òrgans més castigats del meu cos. He acceptat la mort. Així i tot, a l’instant, la por es referma. La sensació de futilitat i absurditat comença a fusionar-se amb un terror despòtic d’una manera tan desconcertant. Regna el terror i, al mateix temps, l’absurditat de la vida l’usurpa. És una experiència única; és la primera vegada que visc aquestes sensacions. Accepto la mort i, mentre m’engoleix aquest remolí de soroll i neguits opressius...

      M’ofego en el remolí del son.

СКАЧАТЬ