Cap altre amic que les muntanyes. Behrouz Boochani

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ de mort i de foscor. La mare hi és present, és aquí, tota sola. Viatja per sobre del mar o emergeix entre les ones? On és? No ho sé. Només sé que és aquí, al meu costat. Té por. La mare somriu i plora, vessa llàgrimes d’anys de tristor. Per què està contenta, la mare? Per què plora? No ho sé. He vist celebrar unes noces amb danses rituals. He sentit lamentacions que anunciaven una mort. On podria ser, aquest lloc? Majestuosos pics de muntanyes coberts de neu, plens de gel i abundants en fred. Jo hi soc. Soc una àguila. Volo per damunt del terreny muntanyós, per damunt de muntanyes que en tapen d’altres. No hi ha cap mar a la vista; des de tots costats, el territori és ben sec. La presència de vells roures de fulla de castanyer. La presència de la mare. Ella sempre és present.

      ... Soc en una de les cambres; dormo. Em veig a mi mateix; miro des del costat la dona singalesa. Vull dir des de la perspectiva de la seva abraçada. Veig el meu esquelet fumant un cigarret en un racó. Estic segur que això no és el Kurdistan. Soc a l’oceà, la barca s’està fent miques, és plena de galledes buides i de forats pels quals surten dolls d’aigua.

      Torna la visió de les muntanyes que en tapen d’altres. N’hi ha moltes, de muntanyes, una cadena de muntanyes juntes, muntanyes dins de muntanyes, muntanyes que s’estenen fins a l’infinit, muntanyes que amaguen roures de fulla de castanyer. Les muntanyes són ermes, no s’hi veu ni un sol arbre. Les muntanyes es transformen en onades, es transformen en onades agressives. No, això no és el Kurdistan. Així doncs, què hi fa aquí, la mare? Per què hi ha guerra en aquest lloc? Tancs, fileres de tancs, i helicòpters; acer de batalla i cadàvers, munts de morts i plors de dones endolades; un gronxador infantil que penja de la branca d’un roure de fulla de castanyer; noies amb vestits florejats, amb instruments musicals. Hi ha guerra. Vessa la sang i sona la música. Muntanyes i onades, onades i muntanyes. On és, aquest lloc? Per què dansa, la mare?

      ... Em desperto espantat. Foscor arreu. La llum distant s’ha acostat. És més grossa i brillant. I jo, aquí, dins d’una cambra. De sota pugen crits i udols. És una zona de guerra. Tot està assetjat per les onades. No m’he bellugat gens però m’adono que les onades són més ferotges i més bel·ligerants. Recorro tota l’embarcació. En un moment, la meva ànima escorcolla aquest lloc de dalt a baix. Les nostres pors són més a prop. Estic sota setge...

      Una escena de valls, valls plenes de roures de fulla de castanyer. Al fons d’una vall hi ha un riu. Estem envoltats d’onades. La foscor és negra com el carbó. Soc una àguila que sobrevola una escena espantosa com en un somni, per damunt de la bellesa de les onades. Els roures queden colgats al fons de la vall, al fons del riu, sota les onades. Un per un llisquen pels pendents que envolten la vall; llisquen cap al remolí d’onades. El riu se’ls empassarà i anirà creixent. El riu del terror engoleix els roures de fulla de castanyer i creix i creix. Els vessants que confinen la vall es van tancant i la van estrenyent. Soc una àguila que sobrevola el cim. A sota, el riu em va seguint. Em porten les ales del desig que s’enlairen amunt, amunt i em porten cap al cel. Ja no hi ha més roures de fulla de castanyer. Ja no hi ha més valls. Ara hi ha rius pertot arreu. Ara hi ha un mar. No, és un oceà. Hi ha aigua arreu. Tenim el cel al davant. Tenim aigua al davant. Per què dansa, la mare? Per què plora i dansa? Les muntanyes, les onades. El seguit de serralades. Les onades, les serralades... La barca és una desferra, partida per la meitat, atrapada en el remolí d’onades. Crits d’auxili. La barca de rescat s’acosta, les veles recolzades al mig del cel. Crits d’auxili... Auxili...

      Auxili!

      Em desperto amb un ensurt. Estic suant. Era un malson; un malson dins d’un malson. Veig claror de dia. La cambra és plena de persones aterrides. Fan crits d’auxili eixordadors. Hi ha un vaixell a pocs metres de distància.

      No m’ho puc creure, som a un pas d’aquella resplendor... hem arribat a la llum. Ara i aquí hi ha un vaixell ple de mariners neguitosos i preocupats. Ens han rescatat; vull dir que estem a punt de ser rescatats. La nostra esperança vaga i remota s’ha fet tangible.

      Tot passa de pressa. Ha arribat el moment. La sala de màquines i la proa s’han emplenat d’aigua. Al final ha guanyat l’aigua; ha anat més ràpid que les galledes i que l’ajudant del capità, que no ha parat de treure’n. La barca pesa molt. Un cap llarg ens connecta amb el vaixell pesquer indonesi i els mariners que veig que ens miren per la borda. El capità i l’ajudant pugen a bord de l’altra nau. El mar està... encalmat. Potser s’ha apaivagat en vista del rescat. Llancen una llanxa motora petita a l’aigua i inicien l’operació de salvament. Tothom vol pujar-hi. Però ells dicten les normes: primer les dones i les criatures. La llanxa fa una volta completa a l’entorn de la nostra barca, la qual estic segur que s’enfonsarà en qualsevol moment. Finalment la llanxa motora es para davant de l’extrem de la nostra barca. Quatre persones, dues dones i dues criatures, hi pugen. Els mariners triguen uns quants minuts a aixecar-les i deixar-les a la llanxa.

      Noto la tensió dels mariners fornits que fan el rescat. No podem perdre temps. Aquesta barca podrida és plena de forats i està a les acaballes; estem a punt de sotsobrar. Ni tan sols ens podem moure de lloc a la barca; no podem trencar l’equilibri. És un joc de contrapesos entre la barca plena d’aigua, l’oceà encalmat i els nostres cossos cansats i masegats.

      No puc creure que haguem pogut mantenir a ratlla la mort: com més va, més por tinc. He experimentat la vida amb tota la seva esplendor i pensava que la mort havia quedat relegada a la perifèria.

      Prendre consciència de la pròpia mortalitat; travessar el misteriós laberint de la mort ens esmorteix les pors i ens evoca els moments més bells. Abraçant la vida, la mort esdevé encara més terrible i esfereïdora. La vida i la mort són dues cares de la mateixa moneda. La mort ve després de la vida i la mort és la forma més dolça de vida.

      Ara que la mort és més lluny, tinc més por de morir; la mort és més aterridora, més esfereïdora.

      La petita llanxa motora transborda unes quantes persones més al vaixell. Els mariners estiren els cossos flàccids de les dones i dels nens. La família kurda puja a bord del vaixell. El marit, un malparit, ha passat per davant d’altres dones i criatures.

      El matrimoni singalès arriba a l’extrem de la barca però les altres famílies els n’aparten de mala manera. L’home porta el petit en braços, però deixa passar els altres, potser perquè té por que la criatura caigui. Pugen al vaixell després de les altres famílies. El rescat del nen singalès em consola i m’anima, com si fos jo qui s’hagués salvat. Està als braços del seu pare. La mare no li treu els ulls de sobre ni un segon. Amb els ulls segueixo la criatura: els meus ulls, els ulls d’un desconegut, juntament amb els ulls amorosos de la mare, clavats en el cosset del menut. Les nostres mirades de preocupació queden captivades per aquest infant.

      Ara que ja han rescatat les dones i les criatures, comença la competició masculina. Ningú no està disposat a cedir ni un mil·límetre. Els joves arrogants salten a la llanxa motora. Em penso que el Noi dels Ulls Blaus està malalt; té els llavis molt foscos i inflats. Li tremolen les mans. Hauria de pujar a la llanxa tan aviat com sigui possible, però es refrena dient: «No, que hi pugin els altres, no et preocupis. D’aquí a pocs minuts hi pujarem nosaltres». Fa dos dies que el Noi dels Ulls Blaus no tanca els ulls; sembla ben desorientat. Ha treballat moltes hores i de segur que, com jo, encara veu passar galledes. Em fa l’efecte que aquesta escena ens quedarà gravada al cervell per sempre més.

      La llanxa motora va i ve de la nostra barca al vaixell. Potser quedem unes vint persones a la coberta superior. La llanxa s’apropa al costat de babord de la barca i afluixa la marxa. El Noi dels Ulls Blaus, el Pingüí i un parell més es preparen per pujar-hi. Però, just en el moment que el Noi dels Ulls Blaus ha de saltar a la llanxa de rescat, la nostra barca es tomba en la direcció contrària. Jo soc a la coberta superior quan això passa; fa dos dies que estem a punt de bolcar... i ara passa de debò, la barca ha desaparegut del tot en СКАЧАТЬ