Cap altre amic que les muntanyes. Behrouz Boochani

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ que la nau en què hem d’embarcar per arribar a Austràlia és en alguna costa llunyana del sud d’Indonèsia, en algun punt a prop de Jakarta.

      Durant els tres mesos que vaig passar a la zona de Kalibata City de Jakarta i a l’illa de Kendari, sovint sentia notícies de barcasses que s’havien enfonsat. Però sempre pensem que aquestes desgràcies només passen als altres; costa de creure que pots trobar la mort.

      Ens pensem que la nostra mort serà diferent de la dels altres. Jo no puc imaginar-me-la. Que potser els camions d’aquest comboi que va a tota velocitat cap a l’oceà són missatgers de la mort?

      No, no mentre hi vagin infants. Com és possible? Com ens podríem ofegar a l’oceà? Sé del cert que la meva mort serà diferent, que serà en un entorn més tranquil.

      Penso en altres barques que s’han enfonsat fa poc a les profunditats del mar.

      Cada cop sento més angoixa. Que no portaven criatures, aquelles barques? Que no eren com jo, les persones ofegades?

      Els moments com aquests desperten una mena de força metafísica interior, i el fet de la mortalitat se’n va del pensament. No, no pot ser que em rendeixi a la mort tan fàcilment. Estic destinat a morir en un futur llunyà i no pas ofegat ni de cap altra manera semblant. Estic destinat a tenir una mort especial, quan jo vulgui. Decideixo que la meva mort ha de ser un acte voluntari; m’ho proposo, en el fons de l’ànima.

      La mort s’ha de poder triar.

      No, no vull morir. No vull renunciar a la vida tan fàcilment. La mort és inevitable, ja ho sabem, és part de la vida. Però no vull sucumbir a la inevitabilitat de la mort, sobretot tan lluny de la meva mare pàtria. No vull morir allà fora, envoltat d’aigua i més aigua.

      Sempre havia pensat que moriria al lloc on vaig néixer, on em vaig criar, on he passat tota la vida fins ara. És impossible imaginar que pots morir a mil quilòmetres de la terra de les teves arrels. Quina manera més terrible i miserable de morir; una pura injustícia, una injustícia que em sembla totalment arbitrària. Jo, és clar, dono per fet que a mi no em passarà.

      Un home jove i la seva xicota, l’Azadeh,4 van al primer camió. Els acompanya el nostre conegut mutu, el Noi dels Ulls Blaus. Tots tres guarden records dolorosos de la vida que han hagut de deixar enrere, a l’Iran. Quan els camions ens han vingut a recollir al lloc on ens estàvem, els dos homes han llançat l’equipatge a la part posterior del camió i s’hi han enfilat com soldats. Durant els tres mesos que hem passat a Indonèsia, ells sempre han anat un pas més endavant que els altres refugiats. Paradoxalment, a l’hora de buscar una habitació d’hotel, d’aconseguir menjar o d’anar fins a l’aeroport, aquest tret eficient sempre els era, en certa manera, desavantatjós. Una vegada que havíem d’agafar un vol cap a Kendari, també van anar abans que ningú a l’aeroport, però quan hi van arribar uns agents els van confiscar els passaports, cosa que els va fer perdre el vol, i van haver de rondar pels carrers de Jakarta dos dies, obligats a demanar almoina per poder menjar.

      Ara també van al davant de tot, circulant a la velocitat de la llum, viatjant al capdavant de tothom, solcant vents forts. Els tubs d’escapament dels camions rugeixen mentre es dirigeixen cap a l’oceà. Sé que el Noi dels Ulls Blaus arrossega una por ancestral al cor des que va sortir del Kurdistan. Quan érem a Kalibata City, a les nits, tancats en blocs de pisos municipals, fumàvem en balcons diminuts i parlàvem del que pensàvem del viatge que havíem d’emprendre. Ell em va confessar la por que li feia l’oceà; les aigües furients del riu Seymareh, a la província d’Ilam,5 es van endur la vida del seu germà gran.

      ... Un dia calorós d’estiu de la seva infantesa, el Noi dels Ulls Blaus acompanya el seu germà gran a la part més fonda del riu, on han llançat les xarxes de pesca la nit abans. El seu germà se submergeix dins l’aigua profunda; el seu cos forada l’aigua com un roc feixuc que cau al riu. De sobte, s’aixeca una onada i en el deixant, pocs instants després, tan sols s’hi veu la mà, que demana ajuda al Noi dels Ulls Blaus. Com que és petit, el Noi dels Ulls Blaus no aconsegueix aferrar la mà del seu germà. Només plora i plora; plora durant hores amb l’esperança que el seu germà sortirà a la superfície. Però ha desaparegut. Al cap de dos dies treuen el seu cos del riu tocant el dhol, un tambor tradicional que serveix per a transmetre missatges. El so del dhol persuadeix el riu a tornar el cadàver negat: una relació musical entre la mort i la natura...

      El Noi dels Ulls Blaus porta dins seu aquest vell record malaltís en aquest viatge. L’aigua li fa una por espantosa. Així i tot, aquesta nit es dirigeix a tot drap cap a l’oceà per embarcar-se en un viatge de gran magnitud. Un viatge ominós per sota del qual hi ha aquest terror immens i antic...

      Els camions travessen a gran velocitat la selva densa i destorben el silenci de la nit. Havent passat tantes hores asseguts al terra de fusta del camió, el cansament es reflecteix en tots els rostres. Una o dues persones han vomitat i han tret tot el que han menjat en envasos de plàstic.

      En un altre racó del camió hi ha una parella de Sri Lanka amb una criatura de mesos. La majoria dels passatgers són iranians, kurds, iraquians, i tots semblen fascinats per la presència d’una família singalesa. La dona té els ulls foscos i és d’una bellesa extraordinària. S’està asseguda amb la criatura, que encara mama, als braços. El seu company mira de consolar-los; els cuida tan bé com pot. Té la necessitat de demostrar a la dona que els dona suport. Durant tot el viatge, sembla que l’home vulgui tranquil·litzar-la fent-li massatges a les espatlles i abraçant-la fort quan el camió trontolla per culpa dels sots de la carretera. Però és evident que a la dona només la preocupa la criatura.

      L’escena en aquest racó és amor, esplendorós i pur.

      Però la dona està pàl·lida i, en un moment determinat, perboca dins d’un envàs que li porta el marit. No conec el passat d’aquesta parella. Qui sap si el seu amor duia implícites les dificultats que els han portat fins a aquesta nit esfereïdora? És evident que el seu amor ho ha suportat tot; això es veu en la cura que tenen del nen. Sens dubte, el cor i els pensaments d’aquesta parella també estan marcats per les experiències que els han empès a fugir de la seva terra.

      Als camions hi ha mainada de totes les edats. Criatures a les portes de l’edat adulta. Famílies senceres. Un kurd detestable, cridaner i sense cap consideració pels altres, obliga tothom a respirar el fum del seu cigar durant tot el viatge. L’acompanya la seva dona, molt demacrada, un fill adult i un de petit que és un torracollons. Aquest nen té els trets físics de la mare i el caràcter del pare. Martiritza a tots els del camió amb els seus crits, comportant-se com si tot fos de broma, i molesta tothom amb la seva impaciència i mala educació. Fins i tot treu de polleguera el contrabandista de persones, que l’escridassa. «Segur que quan aquest nen sigui gran serà cent vegades més desconsiderat que el seu pare», penso.

      Els camions redueixen la velocitat; sembla que hem arribat al límit de la selva i som a la vora del mar. El contrabandista de persones comença a moure les mans febrilment: tothom ha de callar.

      El vehicle para.

      Silenci... silenci.

      Fins i tot el nen torracollons entén que no ha de fer soroll. La nostra aprensió està justificada; ens fa por que la policia ens enxampi. Moltes vegades han detingut la gent a la platja, just abans que poguessin pujar a la barca.

      Ningú no fa gens de soroll. El petit singalès s’aferra en silenci al pit de la seva mare; mira però no mama. El mínim soroll o plor ho espatllaria tot. Tres mesos de vagar, desplaçats i afamats, per Jakarta i Kendari. Tot depèn del silenci.

      La fase final.

      A СКАЧАТЬ