Cap altre amic que les muntanyes. Behrouz Boochani

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ dels ideals. Representem les nostres reflexions, personifiquem els nostres pensaments... l’argument és narrativa... la teoria és drama. En Najem, en Farhad i en Toomas són intel·lectuals il·lustrats en tots els sentits de la paraula.

      Les condicions en què es va crear el llibre i la relació entre l’autor, el traductor i els assessors formen un espai per a plantejaments filosòfics únics. L’experimentació era necessària per poder transmetre aquesta activitat filosòfica compartida.

      El 2015, quan la Moones va començar a treballar amb en Behrouz, els presos estaven sotmesos a una vigilància constant i sempre corrien el perill que els confisquessin el telèfon mòbil. Em va dir que s’hi feien batudes regularment durant les quals els agents buscaven els telèfons. Aquestes incursions eren brutals i es feien a les quatre o a les cinc de la matinada. Hi havia rumors constants que el sistema carcerari planejava un escorcoll per buscar mòbils, i els refugiats vivien sempre espantats i esporuguits.

      A en Behrouz li van confiscar el primer mòbil. Durant dos o tres mesos va escriure a mà i feia servir el mòbil d’Aref Heidari per enviar missatges de veu a la Moones perquè en fes la transcripció. L’Aref és un bon company i defensor d’en Behrouz en molts aspectes; surt al documental que en Behrouz va codirigir, Chauka, Please Tell Us the Time (2017) —és el que canta l’emotiva i trista cançó d’alliberament kurda.

      En Behrouz finalment va aconseguir d’amagat un altre telèfon mòbil. Aquesta vegada va buscar un amagatall segur per quan dormia: va introduir-lo en un forat que va fer dins del matalàs. Els agents no l’hi van tornar a trobar, si bé el 2017 algú l’hi va robar i l’escriptura es va endarrerir una mica fins que en va aconseguir un altre. També hi va haver temporades que duraven setmanes i fins i tot mesos en què s’interrompia la comunicació personal amb en Behrouz. En aquestes fases de màxima seguretat i vigilància es veia obligat a deixar el mòbil amagat durant molt de temps.

      La comunicació d’en Behrouz amb en Najem, en Farhad i en Toomas va ser decisiva. Gràcies als seus comentaris i preguntes crucials, en Behrouz va mantenir el contacte amb la seva terra kurda i va enfortir la seva llengua materna i herència (en Najem i en Farhad són kurds, en Toomas és persa). També li van permetre reforçar l’actitud i el sentit comú que havia adquirit dels cercles intel·lectuals i culturals en què participava a l’Iran, i la comunicació amb els tres amics va reduir la sensació de distància. D’una manera semblant, la correspondència amb la Janet i l’Arnold va afegir noves dimensions i perspectives a la seva escriptura. La interacció amb dos escriptors que viuen a Austràlia li va donar una sensació de validació i va influir en les perspectives i matisos transculturals que s’entreteixeixen en tota l’obra. Durant el procés d’escriptura i de traducció del llibre, en Behrouz va continuar treballant en altres projectes d’escriptura, recerca, art i defensa de causes: el llibre s’anava fent al mateix temps que enllestia articles de diari, informes d’investigació, un documental, presentacions acadèmiques, discursos de protesta i escrits en defensa dels drets humans.

      Vaig mantenir el procés de consulta revisant amb regularitat la meva lectura filosòfica amb en Behrouz. Les nostres discussions també van influir en en Behrouz mentre escrivia el text, així com en les meves traduccions posteriors. Una de les característiques peculiars del llibre és que la planificació, l’escriptura i la traducció van ser simultànies (de vegades s’escrivien les històries al mateix moment que passaven els fets). El procés de consulta i revisió durant la meva estada a l’illa de Manus em va servir per aclarir moltes interpretacions, corregir errors i desenvolupar punts delicats en el sentit polític i cultural. Hi ha moltes maneres d’interpretar les narracions d’en Behrouz; tanmateix, el seu principal objectiu és cridar l’atenció respecte de la realitat de la tortura sistemàtica a l’illa de Manus. El llibre pretén animar els lectors a oposar resistència a la mentalitat colonial que regeix el règim de detenció a Austràlia i fomentar l’autoreflexió, la investigació profunda i l’acció directa.

      Aquest projecte filosòfic comú no s’ha acabat; és una crida oberta a l’acció.

      OMID TOFIGHIAN,

      Sydney – illa de Manus – el Caire, 2018

      Descàrrec de responsabilitat

      Amb aquest llibre, l’autor ofereix un relat sincer de l’experiència al Manus Island Regional Offshore Processing Centre (Centre Regional de Tramitació Extraterritorial de l’Illa de Manus) d’Austràlia, i descriu amb veracitat l’experiència de primera mà del que implica estar detingut dins d’aquest sistema. No tot es pot revelar, sobretot hi ha certs límits quan es parla d’altres detinguts. Ens ha semblat que no n’hi havia prou, de canviar detalls com el color dels cabells o dels ulls, l’edat, la nacionalitat, el nom, etc., per velar la identitat dels més vulnerables dins del sistema. Cap detingut ni refugiat que apareix en aquest llibre es basa en un individu concret, per més detallats que siguin els seus casos. No són individus disfressats. Els seus trets no són reals. Les seves identitats són totalment inventades. Són personatges compostos, un collage creat a partir de diversos fets i nombroses anècdotes, i sovint es basen en la lògica de l’al·legoria, no del reportatge. Els detalls referents als dos homes que van morir a Manus, Reza Barati i Hamid Khazaei, són de domini públic i, per tant, apareixen amb el seu nom real com a mostra de respecte.

      A la claror de la lluna

       El color de l’angoixa

      A la claror de la lluna, una ruta desconeguda, un cel del color de l’angoixa intensa.

      Dos camions porten uns passatgers neguitosos i espantats per un laberint sinuós i rocallós. Avancen a tota velocitat per una carretera envoltada de selva, mentre els tubs d’escapament fan uns espetecs esfereïdors. Han tapat els vehicles amb roba negra de manera que només puguem veure els estels del cel. Dones i homes seuen de costat, amb les criatures a la falda... mirem amunt, cap al cel del color de l’angoixa intensa. Ben sovint, algú canvia una mica de posició al terra de fusta del camió perquè la sang li circuli més bé pels músculs esgotats. Estem cansats de seure, però cal que conservem forces per aguantar la resta del viatge.

      Fa sis hores que sec sense bellugar-me, amb l’esquena repenjada a la paret de fusta del camió i sentint un vell beneit que es queixa dels contrabandistes de persones i deixa anar tot de blasfèmies per la boca esdentegada. Tres mesos de vagar afamats per Indonèsia ens han dut a aquesta situació miserable, però, si més no, ara circulem per aquesta carretera que travessa la selva, una carretera que ha d’arribar fins a l’oceà.

      En un racó del camió, a prop de la porta, han improvisat una paret de roba; una mena de mampara protectora darrere la qual les criatures poden fer pipí en ampolles d’aigua buides. Uns quants homes arrogants van darrere la mampara i després llencen ampolles plenes d’orina, però ningú no en fa cas. Les dones no es mouen del lloc on seuen. També deuen tenir ganes de fer un riu, però potser la idea de buidar la bufeta darrere la mampara no els fa gens de gràcia.

      Moltes dones tenen els fills en braços mentre pensen en el perillós viatge per mar que faran. Les criatures boten amunt i avall i se sobresalten amb les sacsejades del camió quan passem pels sots i bonys de la carretera. Fins els més petits intueixen el perill. Es coneix en el to dels esgarips que fan.

      El fragor del camió, els dictats del tub d’escapament, por i angoixa. El xofer no vol que ens aixequem.

      Un home prim i d’aspecte fosc, castigat pels elements, s’està dret vora la porta i, de tant en tant, demana silenci amb gestos. Però dins del vehicle se senten els plors de les criatures, les mares que miren d’apaivagar-los i el terrabastall esfereïdor del tub d’escapament.

      L’ombra СКАЧАТЬ