Santa María de Montesa. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ del Temple el 1317, que simbòlicament antecedia la «investidura» patrimonial. Les implicacions eren evidents per als coetanis perquè els cardenals es van oposar al jurament, tot i que el papa Joan XXII va fer del reconeixement públic de fidelitat un requeriment inexcusable en resposta a la petició del rei.⁵⁶ El pontífex també va reclamar a fra Ramon d’Empúries, primer prior de Catalunya, que jurés fidelitat al rei el 1319. En el seu escrit novament recordava el procés de transferència dels béns a l’Hospital, on explicava que les resistències s’havien resolt amb el jurament de fidelitat que s’exigia al prior «pro securitate ipsorum regis et regni Aragonum». Aclaria, però, que el jurament era per la persona i no pas pels béns, i cal comprendre la posició del papat, perquè estava interessat a distanciar aquest patrimoni del rei. No obstant això, es preveia que si en deu dies no es portava a terme l’acte de fidelitat, el monarca podria disposar del càrrec i del patrimoni, i per tant afectaria el darrer.⁵⁷ De fet, des de la perspectiva del rei, el patrimoni hospitaler i templer s’havia configurat mercès als donatius i patrocini del seus avantpassats,⁵⁸ que reforçava l’argument del jurament com a reconeixement de la dependència a canvi del càrrec i del domini associat.

Teòricament, segons la butlla de 1317 el monarca no podia impedir el nomenament si no acceptava el jurament. En la pràctica, intervingué més que mai en l’elecció dels dignataris, i una sèrie de cismes i desavinences per l’elecció prioral i del castellà d’Amposta van marcar els anys posteriors al nou marc relacional entre el rei, els dignataris de l’orde, el mestre i el papa. Des de 1314 fins a 1330 es van produir eleccions cismàtiques, a vegades simplement es va contradir la proposta de Rodes, com va passar amb fra Ramon d’Empúries, primer relegat com a castellà d’Amposta pel mestre –cosa que no va acceptar el rei– i que finalment va ser prior de Catalunya. Aquest havia estat almirall de l’orde, havia participat en la conquesta de Rodes, va tenir protagonisme en altres afers internacionals i va reclamar el comtat d’Empúries.⁵⁹ A través de la seva trajectòria es pot veure precisament la internacionalització i politització de la institució en aquests temps.

A vegades, l’oposició reial va forçar el mestre de Rodes a acceptar la persona proposada pel rei Jaume II i finalment el nomenament dels seus candidats a la castellania i al priorat, com ara fra Sanç d’Aragó i fra Arnau Alós.⁶⁰ A més a més, Jaume II va amenaçar de retenir les responsions, perquè eren necessàries per a fer front a la lluita en contra dels enemics de la fe i per a la utilitat del regne. En això mantenia la posició dels seus antecessors, però anava més enllà en intentar quedar-se amb els tributs que justament es destinaven al convent de Rodes per a lluitar contra els infidels.⁶¹ Una nova deposició de fra Arnau Alós feta pel mestre de Rodes topà amb la contrarietat del rei, qui el va imposar com a prior també a pesar de l’oposició del papa; i de retruc aconseguí les prestacions militars dels hospitalers a Granada ja el 1331. El rei Alfons el Benigne havia amenaçat amb segrestar les responsions i fra Sanç d’Oros, lloctinent del mestre, autoritzà l’arrendament dels ingressos de la comanda de Torrent, a València, el 1330 per a fer front a les despeses.⁶²

En les disputes pels càrrecs, el balanç era favorable al monarca, qui tractava l’Hospital com una extensió de les seves necessitats polítiques, clarament les militars, diplomàtiques i financeres. En aquest sentit, des de 1283 el castellà d’Amposta, i després el prior de Catalunya, sempre van participar en les corts catalanes en el braç eclesiàstic, que mostrava la plena integració en l’engranatge institucional,⁶³ i a més a més el castellà d’Amposta va ser membre del braç eclesiàstic aragonès i valencià.⁶⁴

El rei Jaume II confià en els hospitalers per a dur a terme ambaixades diplomàtiques, com a l’hora de negociar la pau amb Castella el 1301, o per concertar el matrimoni amb la princesa de Xipre, Maria de Lusignan.⁶⁵ En el terreny militar, el rei Jaume II i el seu fill Alfons el Benigne van sol·licitar l’ajut militar en la frontera de Granada en vàries oportunitats i davant de la manca o insuficiència de les prestacions, van amenaçar d’intervenir les responsions i, fins i tot, van rebre pagaments compensatoris.⁶⁶ Per tant, els reis Jaume II i Alfons el Benigne van exigir a l’orde la seva tradicional cooperació militar, però gaudint de més elements coercitius i assegurant-se beneficis econòmics. L’amenaça de confiscació i la intervenció dels oficials en les rendes i béns van ser recurrents en el marc d’una renovada relació de dependència. Així, al llarg de la dècada dels anys vint, el rei va exigir als seus oficials que no empenyoressin els béns dels santjoanistes a la castellania d’Amposta.⁶⁷

La presència dels hospitalers aragonesos i catalans va ser remarcable en l’empresa de Sardenya de 1323 i 1324, que en principi quedava fora de les seves obligacions militars perquè tenien prohibit lluitar contra cristians. En canvi, tot apunta que van estar més interessats a participar en aquella expedició que en la frontera del regne de Granada. Hi havia una màxima identificació amb la política exterior i mediterrània de la Corona per part de l’Hospital, i del castellà d’Amposta, fra Martín Pérez de Oros, qui va comandar una companyia al setge de Vila d’Esglésies on va perdre la vida.⁶⁸ A més, el priorat de Catalunya es va comprometre a aportar 50.000 sous i la castellania 100.000, contribució molt extraordinària i òptima expressió de la seva participació en la política del moment.⁶⁹ Val la pena observar que les contribucions dels santjoanistes de la castellania anaven consignades al braç eclesiàstic del regne de València, que juntament amb Montesa aportaven quasi la meitat dels 300.000 sous; i en canvi no apareixien entre els contribuents de l’estament eclesiàstic aragonès. Dècades més tard, el rei Pere el Cerimoniós, en un regnat marcat per un destacadíssim intervencionisme en l’orde, proposava que hi hagués comanadors aragonesos i catalans a Sardenya.⁷⁰ D’altra banda, els hospitalers van utilitzar impostos com a mitjà de finançament i fins i tot d’enriquiment.⁷¹

Davant de les ingerències o intervencions dels reis, el papat va intentar retallar-les en el primer terç del segle XIV. Missives secretes de Joan XXII els reclamaven que no es fes pagar als hospitalers aragonesos i catalans certes despeses perquè havien de fer front al sosteniment d’Ultramar des del convent. Així, demanava al rei que no els impedís cobrar les responsions⁷² i va implicar els prelats, com ara l’arquebisbe de Saragossa, qui va rebre l’encàrrec de vetllar en contra dels qui en privaven el cobrament. Una vegada més el pontífex recordava que era pel benefici dels cristians que regentaven les «parts ultramarines».⁷³

      A TALL DE CLOENDA

      A darreries del segle XIII, la crítica situació del moviment croat va propiciar la redefinició dels ordes militars, sobretot internacionals, quan s’obrí pas el plantejament de creació d’un orde nou. Aquest projecte va agafar forma en el rellançament de l’Hospital després de l’abolició del СКАЧАТЬ