Santa María de Montesa. AAVV

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ que tenien en aquests llocs. Les accions dels reis s’emparaven en el fet que els seus avantpassats havien estat benefactors importants, com ho recordava el Papa Climent V al rei Jaume II a propòsit de l’Hospital: «...que volrets quels Espitalers vos serversquen... per ço han aut de vostres predecessors ço que han...».¹² El mateix Jaume II havia reivindicat els seus antecessors com a promotors del Temple a l’hora d’intervenir en temes interns.¹³ Semblantment, va recordar al mestre de Rodes que els seus avantpassats havien fet donacions i havien privilegiat els hospitalers, com també els templers.¹⁴

Després de la caiguda d’Acre el 1291, algunes de les crítiques van recaure directament en el patrimoni dels ordes, i des de la mateixa església s’emfasitzà la necessitat que els recursos occidentals d’aquests es destinessin estrictament a la defensa de Terra Santa. Fins i tot Pere Dubois va defensar en el De recuperatione Terre Sancte que els hospitalers i els templers devien subsistir únicament de les propietats a Síria i que les occidentals, un cop confiscades, servirien per a proveir subsidis per a les croades.¹⁵ Mentrestant, els dos instituts militars miraven d’instal·lar-se en altres indrets, i quan l’Hospital s’establí a Rodes el 1309 va quedar com a defensor de la Cristiandat llatina a Ultramar. Climent V (1305-1314) i Joan XXII (1316-1334) van reivindicar aquest paper de defensor de la Cristiandat i del sosteniment de Terra Santa en moltes de les butlles i missives emeses en relació amb la institució.¹⁶ S’iniciava un procés de llarga durada on l’orde hospitaler era identificat com a principal sustentador de la Cristiandat enfront dels perills musulmans a la Mediterrània oriental.

      D’aquesta manera, un conjunt de canvis ideològics, polítics, geopolítics a la Mediterrània i també eclesials van propiciar la reorganització dels ordes militars internacionals en els territoris de la Corona d’Aragó a inicis del segle XIV. El resultat va ser una major incidència i tutela envers els hospitalers per part del poder polític des del regnat del rei Jaume II, i una major intervenció del papat en defensa dels seus drets i com a principals valedors del projecte croat. Els pontífexs van vetllar per la integritat patrimonial, la preservació del funcionament independent de l’orde, de les seves institucions i per la viabilitat del centre de poder a Rodes, però des de l’exercici de la realpolitik, que va permetre refundar l’Hospital. La institució assentada en un nou context mediterrani reforçà l’engranatge administratiu internacional, en especial en la provisió de rendes per al convent, tot aixoplugant-se en el papat i sovint per a limitar l’intervencionisme monàrquic en auge. D’altra banda, en el primer terç del segle XIV, el rei va propiciar una nova configuració patrimonial de l’orde santjoanista, que esdevingué un instrument del desplegament polític reial, sense menyscapte de les obligacions militars. Alternativament, el pontificat i el mestre de Rodes van emfasitzar els seus lideratges i activitat política en i a través de la institució. En aquest sentit, els fonaments de poder patrimonial i militar assolits anteriorment van culminar en la politització de l’orde, sovint relacionada amb la seva organització internacional. Les solucions derivades de la intervenció del patrimoni templer van ser el punt d’inflexió en la renovació de l’Hospital, que es convertí en una entitat política principal a l’empara del rei, del papa, del mestre de Rodes, i també a voltes dels estaments. La major operativitat internacional coincidí amb un desenvolupament administratiu i econòmic extraordinari, atractiu per als poders regionals i necessari per a la seva condició de peça destacada en el tauler polític internacional.

      LA INTERVENCIÓ DEL TEMPLE I LA INCIDÈNCIA EN L’ORDE DE L’HOSPITAL A ARAGÓ I A CATALUNYA

L’abolició de l’orde del Temple va ser un procés polític que, conduït pel rei i avalat pel pontífex, va permetre que en el concili provincial de Tarragona de 1308, el rei Jaume II obtingués l’autorització per a detenir els templers i confiscar-ne les propietats.¹⁷ L’apropiació del patrimoni era central en el procés en contra de l’orde, i de fet el mateix Jaume II ja havia endegat el procés d’emparar-se dels béns a darreries del 1307.¹⁸ A més, poc abans una comissió de templers li havia manifestat la preocupació que les propietats fossin atacades per nobles.¹⁹ Els setges per a reduir els templers van ser llargs, en total es prolongaren més d’un any i mig, i el rei hi va negociar abans d’arribar a l’assalt final. Les tropes reials van trobar resistència en fortificacions com Miravet i Montsó, que van caure a finals del 1308 i el 1309, i a localitats veïnes que no volien abandonar els seus senyors com ara Cantavieja o Chalamera.²⁰ En cap lloc de l’Occident feudal els templers van mostrar tanta oposició, i això segurament té relació amb l’envergadura de les fortificacions, l’organització militar i les adhesions dels dependents.

L’estabilització de l’Hospital a Rodes va permetre al papat defensar-lo com a beneficiari del patrimoni del Temple. Així es resolgué en el concili de Viena del Delfinat el 1312, on es va proclamar la dissolució del Temple i s’establí la transferència dels béns a l’Hospital amb la butlla Ad providam Christi del papa Climent V.²¹ Pocs dies després, el pontífex va exceptuar els territoris hispans i va suspendre la resolució, per bé que la va reservar a la seu apostòlica.²² En l’àmbit de la Corona d’Aragó es reuní un altre concili a Tarragona,²³ que a diferència de França, establí l’absolució dels templers, ara subjectes al diocesà, i alguns d’ells van quedar-se en les seves comandes pensionats vitalíciament.²⁴

El rei Jaume II no estava disposat a acceptar la proposta de passar el patrimoni del Temple a l’Hospital i va endegar una complicada negociació amb els papes Climent V i Joan XXII, així com amb altres representats de l’església. Joan XXII va manifestar que la «unió» dels ordes era perniciosa en el cas d’Espanya, a diferència d’altres llocs, però va precisar que no seria correcte «desfer» allò que havia previst el seu predecessor.²⁵ El monarca volia mantenir dos ordes,²⁶ perquè temia l’agrupació de patrimonis si se’n concentraven dos tan importants, i que això ocasionés una acumulació de poder, perquè «tot príncep e a tot senyor...» si té sotmès «al massa poderós ho ha a aver difícilment e trobay a vegades gran rebel·lió...». Per tant, el poder excessiu del nou institut militar podia desembocar en rebel·lió, a més advertia del perill que significaria per al rei, que, d’altra part, no seria d’utilitat per als senyors com ho havia estat anteriorment.²⁷ Altres dignataris es feien ressò del «perill» que corria el regne si s’unien els ordes, clarament en institucions com les corts, segons el bisbe de València explicava al papa.²⁸ El mateix pontífex va indicar als cardenals que la unió no es podia dur a terme als territoris del rei Jaume II a causa dels perills i perjudicis que li podien causar, així com al regne.²⁹ A més d’això, es podria formar una franja de domini hospitaler en el corredor de l’Ebre i les comandes més enllà del riu Sènia, que separaria València d’Aragó i de Catalunya,³⁰ СКАЧАТЬ