Santa María de Montesa. AAVV

Чтение книги онлайн.

Amb relació a la incorporació de les quaranta-una comandes templeres, cal dir que s’unien a les vint-i-vuit que ja tenia l’Hospital, i el nombre era clarament excessiu per a una demarcació prioral. Davant d’aquestes circumstàncies, a darreries de juliol de 1319, Joan XXII, d’acord,⁴⁶ o segurament seguint una resolució del mestre de Rodes, Hélion de Villeneuve, va convenir la formació de dues entitats priorals. La castellania d’Amposta i el priorat de Catalunya, fixant-se la frontera en el curs de l’Ebre i el Segre, on el marge dret quedava per a la castellania amb les comandes aragoneses i des d’Almacelles a la Noguera Ribagorçana per al priorat de Catalunya. Pot resultar sorprenent que una informació de transcendència, almenys als ulls d’historiadors posteriors, no hagi deixat documentació original o traslladada en els arxius de l’orde, o en obres tan emblemàtiques de la «memòria» institucional com el cartulari magne.⁴⁷ Hi ha, però, informacions indirectes com la carta de Joan XXII al primer prior de Catalunya per tal d’instar-lo a jurar fidelitat al rei, on explicava que el mestre Hélion de Villeneuve havia separat Catalunya d’Aragó per una millor administració dels béns hospitalers.⁴⁸ Per tant, es tractava d’una solució administrativa, que emprengué el mestre de Rodes, i sembla que va ser reforçada o validada per la intervenció papal. Probablement la institució no degué identificar l’esdeveniment com a remarcable perquè el disseny de les circumscripcions, grans i petites, era dinàmic i, en general, s’havia anat adaptant a les circumstàncies.

Segons J. Miret i Sans, el priorat de Catalunya tenia vint-i-set comandes sumades a les del regne de Mallorca, mentre que la castellania d’Amposta en tenia trenta-una.⁴⁹ Tot i la pèrdua territorial a València, cal destacar que la castellania va assolir un patrimoni extraordinari, molt homogeni en certes regions com ara a l’Ebre català, i en altres llocs de la conca de l’Ebre, i que a més esdevingué el domini eclesiàstic més important d’Aragó. En el cas català es van configurar tres regions diferenciades: la part de la Catalunya Vella, des del Penedès fins al Rosselló; la conca del Segre, amb dominis importants, i la zona de la Conca de Barberà, Segarra i Garrigues a la Catalunya central.

La proposta de partició de la castellania d’Amposta s’emmarcava en la renovació del mapa prioral que l’orde portà a terme en ampliar el seu patrimoni, com succeí amb el priorat de Sant Gil, que va perdre la part occidental constituït en el de Tolosa el 1315.⁵⁰ Semblantment, el nou priorat de Catalunya abraçava el conjunt de territoris vinculats als comtats catalans i als seus àmbits d’expansió, com Mallorca. Cosa diferent passava amb la regió catalana de l’Ebre, que havia estat objecte d’interès per part del comtat de Barcelona i del rei d’Aragó en el primer terç del segle XII i potser això havia influït en el fet de quedar unida a Aragó. A més a més, el territori del darrer tram del riu aplegava importants comandes templeres i hospitaleres, i amb la fusió va configurar la més destacada regionalització de l’orde, que enllaçava amb altres preceptories situades a Aragó. Finalment, Amposta havia estat la seu del priorat dels territoris subjectes a la Corona d’Aragó i havia tingut una entitat i dignatari singulars en la denominació, com era la castellania i el mestre o castellà. Tot i la pèrdua de la major part de la comanda ampostina, Amposta era un lloc identitari, que complia amb un rol legitimador referencial i això explica que donés nom i formés part del priorat principal.

      En definitiva, la divisió responia a les necessitats administratives de la institució, propugnada pel mestre de Rodes i legitimada pel pontífex, i es feia ressò de certa identificació «nacional» o «de territori històric» amb la separació de Catalunya i preservació de la unitat aragonesa, de manera semblant al que havia passat amb la fundació de Montesa. No obstant això, la castellania d’Amposta mantingué una concentració patrimonial regional específica a l’Ebre català, que juntament amb les comandes valencianes li aportava presència en les tres entitats territorials de la Corona. Tal vegada aquest disseny tenia una dimensió política. En aquest sentit, la castellania esdevingué el priorat principal, més preuat i força identificat amb la pròpia institució del rei. Així, el major rang i valoració de la castellania explica que membres de la família de Jaume II hi van estar vinculats i van tenir càrrecs, com les filles Blanca, priora de Sigena, i Maria, a la clausura, Sanç d’Aragó, fill natural de Pere el Gran i germanastre de Jaume, destacat castellà d’Amposta, i el primogènit Jaume, que va ser hospitaler uns mesos abans de vincular-se a Montesa. A la vista d’això, sembla que els interessos territorials, com els del mateix monarca, també van poder jugar algun paper en aquesta solució. En el cas de la castellania d’Amposta, es potenciava un senyoriu eclesiàstic en una territorialitat com l’aragonesa on els poders nobiliaris en ocasions havien estat refractaris al desplegament institucional de la monarquia, i per tant, el rei podria comptar amb un eventual aliat, com de fet va succeir. D’altra banda, les comandes templeres que havien protagonitzat la resistència a l’abolició de l’orde van acabar formant part de la castellania.

      LA POLITITZACIÓ DE L’HOSPITAL.

      TUTELA DE JAUME II I PROJECCIÓ INTERNACIONAL

      La intervenció de Temple i el rellançament de l’Hospital des de l’arribada a Rodes van comportar una nova etapa en el desenvolupament institucional d’aquest orde. Aleshores esdevingué més subjecte als interessos i necessitats del poder reial i assolí una major entitat política a la Corona d’Aragó i a la Mediterrània. La major tutela del rei Jaume II es feia evident, però les interaccions del papa i el mestre envers els dominis hispans santjoanistes eren també més patents. Aquests dignataris van trobar solucions pactades com les referides al patrimoni, però també van pugnar per decidir sobre els dos priorats.

Al llarg del regnat de Jaume II, i molt específicament després del traspàs dels béns del Temple, el rei va tenir una major incidència en la institució,⁵¹ que es va manifestar en la implicació dels hospitalers en ambaixades diplomàtiques, en l’activitat militar, en la intervenció directa del rei en el nomenament dels màxims dignataris i, fins i tot, en les temptatives d’intervenir les responsiones. De fet, en una carta seva a Hélion de Villeneuve, mestre hospitaler, advertia que no tenia inconvenient amb la tramesa d’aquestes tributacions a Rodes, mentre que no perjudiqués els serveis que els frares li devien, sobretot els militars.⁵² Per contra, el papat va ser més actiu que abans en la defensa de les responsions davant del rei i els oficials, que els hi reclamava perquè servien al sosteniment del convent a les terres cismarines. Les contribucions a Ultramar tenien un valor fiscal i financer per al convent central; mentre que per al monarca en tenien un de patrimonial i de finançament. Per això, Jaume II amenaçava d’apropiar-se-les quan els frares no complien amb les seves exigències i d’acord amb el renovat vincle de dependència que oferia l’homenatge dels dignataris hospitalers.⁵³ En aquest context i en contra de les regulacions institucionals, el monarca intervingué en nomenaments de càrrecs i actuà per tal d’emparar-se dels béns o responsions en resposta als incompliments militars.⁵⁴ D’altra banda, els juraments, i per tant la vinculació amb el rei, esdevingueren també primordials per a l’orde, que va registrar curosament molts dels actes de jurament de fidelitat de priors, castellans i comanadors. Així, en l’ordenació arxivística del priorat de Catalunya hi havia un sac etiquetat com a homagiorum, i una secció d’homenatges, d’acord amb la importància atribuïda a aquest acte, on es conservaven, almenys, entre setze i una trentena d’actes de jurament de priors i comanadors respectivament.СКАЧАТЬ