El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ la del mas, amb una productivitat vitivinícola limitada. Donada aquesta última circumstància, també és possible que en la majoria dels casos s’hagi optat simplement pel més comú dels mètodes de premsa: la premsada amb els peus.

7.1 La molineria

El molí fariner (molendinum, molendinarium...) era una instal·lació que explotava l’energia hidràulica per transformar el gra en farina. Les implicacions socials i econòmiques de la difusió d’aquesta instal·lació que, en paraules de Paladi, realitzava la mòlta sine animalium vel hominum labore, han estat estudiades i discutides de manera amplia i controvertida i no és aquí el lloc per insistir en allò més del necessari.[152]Centrant-nos en els aspectes estrictament cronològics retinguem que la difusió dels molins fariners ja està documentada per a la Hispània visigoda. Per al nord-est català poden documentar-se l’existència de molins des del segle IX i per als segles posteriors podem constatar que els molins eren una instal·lació àmpliament difosa. Fins i tot al llarg dels més mediocres torrents pot constatar-se l’existència de molins. Amb tot, va haver algunes conques fluvials que van atraure més que altres un gran nombre de molins, com la conca del Ripoll, al Vallès Oriental, i la conca del Ter, al Baix Empordà. Aquesta concentració local d’instal·lacions sembla venir determinada tant pel grau d’implantació dels patrimonis senyorials a la zona com pel volum dels recursos hidràulics que podia oferir un corrent d’aigua determinat.

      7.1.1 Els molins

      Les característiques dels corrent d’aigua mediterranis no recomanaven instal·lar els molins al costat d’aquestes: entre d’altres, perque les fortes i sobtades crescudes i les riuades podien portar a la ruïna material de la instal·lació. Per això, es procurava emplaçar el molí sobre un canal que desviava l’aigua del corrent natural i el conduïa vers la instal·lació, emplaçada a vegades damunt una rocha (molino rocherolo) o una mota. El molí era una edificació pròpiament dita, construïda amb parets de pedra i coberta d’una teulada. Al seu costat acostumava emplaçar-se la casa en la que residia el moliner amb la seva família (domum mulnarii).

Pel que fa al funcionament d’aquest molí estem en general mal informats.[153] Els components d’aquest moltes vegades no es detallen a les fonts sinó de manera genèrica (instrumenta, quarnimentum, utensilia). Entre aquests components es compten les moles, grans peces de pedra, extretes de pedreres ben seleccionades. Les referències a peces de fusta (fustamenta, tornamenta) i peces metàl·liques (ferramentas) ens consten des de la segona meitat del segle X. De fusta eren les tremuges (tremugias) i la canal (canal) que portava l’aigua sobre el rodet (rota, rodet), també aquest de fusta i a avegades reforçat amb una anella de ferro. Es pot suposar que vers mitjan segle XI la instal·lació es composava d’uns engranatges molt simples i dues moles horitzontals a les que la turbina, mitjançant un arbre (arbor) de fusta, transmetia directament el moviment. El metall s’emprava per peces molt concretes: per a les ferradures que reforçaven el rodet i per les nadilles (nadillas) que fixaven la corredora a l’arbre. Aquest molí horitzontal tenia l’avantatge de ser una instal·lació robusta que exigia una limitada inversió de recursos i treball a l’hora de construir i mantenir-la. A més, era una instal·lació que podia treballar amb subministres limitats i irregulars d’aigua, adaptant-se així a les condicions ecològiques de bona part de la nostra àrea d’estudi. L’evolució tecnològica ulterior conduí a un perfeccionament del tradicional molí fariner, però no a la seva substitució per un nou tipus.

El molí requeria per al seu funcionament de tota una infrastructura de canals que permetien la circulació de l’aigua.[154]El punt on es prenia aquesta per desviar-la cap al molí es designava genèricament com caput aquis i aque acceptionis. En aquest punt s’instal·lava una resclosa (resclausa) que es composava d’una acumulació de llenyes i branques (leinar, ramar), graves i còdols (glebarios, pedregarios), reforçada a vegades mitjançant l’aplicació de ciment (cementum). Tots aquests materials estaven en general a la lliure disposició del constructor d’un molí en virtut del dret d’empriu. Des del punt de vista tecnològic, la resclosa permetia regular artificialment el nivell de l’aigua i acumularne la necessària per garantir un funcionament relativament constant del molí. La resclosa, per altra part, estava dotada de comportes (clausuras, estoledors, trestoledors) i una sèrie de recs assegurava la circulació de l’aigua que feia funcionar el molí. Entre aquests recs es distingia el caput regum (caput molo), el canal emplaçat a la resclosa. Aquest canal portava l’aigua cap al carcau (caccabarium, caccabus...) on l’aigua desembocava sobre els rodets del molí. Un últim canal (subtus regum, exaiguador, trestaledor) servia per evacuar altra vegada l’aigua al riu. Aquest diferents canals no degueren ser més que rases més o menys agençades, les riberes de les quals eren reforçades mitjançant arbres, estacades i terraplens.

L’entorn immediat d’un molí constituïa un veritable ecosistema resultat d’una explotació sistemàtica de l’aigua. La mateixa aigua que s’emprava per fer funcionar el molí s’emprava també per a la irrigació de les terres de conreu. Entre aquestes terres es comptaven tant els camps, els horts i els prats irrigats, freqüentment plantats d’arbres fruiters i glandífers, com els llinars i els canemars. En el seu conjunt, aquestes terres constituïen un microparcel·lari, resultat d’un agençament sistemàtic de l’entorn del molí per als conreus que requerien un subministrament regular d’aigua. L’estany artificial format per la resclosa, per altra banda, es feia servir per la piscicultura (piscationes, pischaria), constituint una biocenosi peculiar i un veritable ecosistema aquàtic dedicat a la producció de varietats de peixos ben adaptats a hàbitats lentics amb aigües càlides i alts nivells de nutrients.[155]Tota una xarxa de camins, per últim, connectava el molí amb els masos de l’entorn. Per aquests camins transitaven les bèsties que en sacs portaven el gra batut al molí i el tornaven a les cases convertit en farina. A vegades aquests camins rebien el nom específic de strada mulnera i carraria mulnera. Pel que fa al seu estatus, els camins del molí es consideraven públics i es garantia el lliure accés a aquest. A més, l’any 1131 una assemblea presidida pel bisbe de Barcelona proclamava la pau per tots els que anaven al molí a moldre i per totes les seves pertinences i bèsties.[156]

      7.1.2 La senyorialització dels molins

      Quant a la història de la propietat dels molins s’ha constatat l’existència de dues etapes ben diferenciades. La primera d’aquestes es va caracteritzar per la coexistència de molins pertanyents a propietaris benestants i molins d’agricultors. Aquests últims eren freqüentment instal·lacions explotades col·lectivament per diferents copropietaris, cadascú dels quals era titular d’una pars o porcio del molí. Això els donava el dret de moldre el seu gra durant un nombre determinat de «dies» (dies molentes) i «nits» (noctes molentes) del mes. (La copropietat de «setmanes», ebdomades, resulta més difícil de documentar). La segona etapa es va caracteritzar per una senyoralització dels molins, això és, per un procés que implicà tant el pas de les instal·lacions a mans dels senyors com el control dels processos de mòlta per part d’aquests. Els senyors laics i, sobretot, eclesiàstics foren adquirint «dies» i «nits», a més de molins sencers, bé mitjançant donacions (pietoses), bé mitjançant compres i permutes.

      En el cas del monestir de Sant Cugat del Vallès, l’època de major nombre d’adquisicions es situa entre 950 i 1050. Bona part d’aquests molins s’emplaçaven a les contrades a l’entorn del monestir on, per altra banda, es pot registrar una massiva presència patrimonial d’aquest: així, més de la meitat dels molins adquirits per Sant Cugat entre 950 i 1200 s’emplaçaven en aquestes contrades, sobretot, al llarg del riu Ripoll i en el terme de Ripollet. La major part dels molins que va adquirir el monestir eren, per altra part, molins que els propietaris o bé havien heretat dels seus pares, o bé els havien comprat a un veí. СКАЧАТЬ