El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ esposa Berenguera la molineria de dos molins que tenien prop de la vila de Terrassa. El matrimoni tindria ambdós molins i percebria en concepte de mulneria la quarta part del beneficis. A més no hauria d’assumir cap altre tasca que instituir un moliner que s’encarregués de mantenir en marxa els molins. Guillem i Saurina assumirien les despeses qui suposava renovar els pics i les moles i s’encarregarien de mantenir els recs del molí. Finalment, els atorgants autoritzaven als receptors fer de moliners si ho desitjaven, sense perjudici de percebre l’esmentada quarta part de la mulneria.[163] El contracte en qüestió permet constatar, doncs, una relació a tres nivells, amb un intermediari que s’encarregava de la institució del moliner. Tant les despeses com els beneficis es van repartir entre el senyor i el seu intermediari, quedant aquest últim encarregat de la remuneració del moliner.

      7.1.4 El destret

La senyoralització dels molins va comportar no sols la pràctica desaparició dels molins pagesos explotats en règim de copropietat, sinó també la implantació d’un destret que obligava a moldre el gra en el molí del senyor. Les referències a aquest destret són escasses i no anteriors a mitjan segle XII. Una carta de 1208, per exemple, permet documentar com Guillem de Montcada va empenyorar el seu castell de Castellar del Vallès juntament amb el destret que obligava als habitants de Castellar, Sentmenat i altres llocs moldre el seu gra als molins del terme del castell.[164] Però l’abast del destret que s’evoca en les fonts no està gaire clar. Aquest sembla implicar l’obligació dels habitants d’un terme de moldre el seu gra en el molí senyorial. L’any 1255 Arnau, un batlle del monestir de Sant Daniel de Girona relatava en un llarg plet com l’abadessa Agnès li havia cedit el seu dia un molí a la riera de Tornavells, a Canet d’Adri, al Gironès, amb la promesa d’exercir el destret per obligar els homes de Vainera, Torns i Coromina de moldre el seu gra al molí i proporcionar el treball necessari per al transport de les moles i el manteniment de la resclosa. Tanmateix, la successora de la dita abadessa havia deixat d’exercir el destret amb les consegüents pèrdues per al batlle, pèrdues que aquest estimava en vint-i-quatre esquil·lates de cereal. La sentència final instava a l’abadessa a obligar als homes de Vainera, Torns i Coromina a anar al molí en qüestió i acomplir amb els treballs acostumats.[165] Altres notícies, al marge de les esmentades, permeten constatar des del segle XII intents per part de determinats senyors de forçar l’ús dels seus molins en detriment dels molins d’altres senyors. A les querimonies presentades per Ermessenda i els seus fills contra Ramon Gausbert, el castlà del castell d’Arraona, l’acusava d’haver forçat als homes del terme d’Arraona a no moldre els seus grans en els molins d’Ermessenda.[166] En conjunt, les notícies que hem citat permeten constatar una certa difusió del destret, l’abast de la qual, però, resulta impossible d’avaluar de manera precisa. Es pot retenir, en tot cas, que aquest destret podia fer-se efectiu de dues maneres: per una part, el senyor podia obligar els homes d’un terme a utilitzar el seu molí; per l’altra, el senyor podia prohibir l’existència de qualsevol altre molí en un terme determinat. Ambdues mesures, com ha recalcat Pere Ortí Gost, tenien una mateixa finalitat: la d’establir un privilegi d’exclusivitat per al molí senyorial. Aquest privilegi, al seu torn, permetia assegurar la clientela i la rendibilitat d’una instal·lació que requeria del senyor unes notables inversions per a la seva construcció i el seu manteniment.[167] A canvi del privilegi d’exclusivitat per al seu molí, finalment, el senyor havia de garantir la moltura adequada del gra portat a la molta i regular l’accés dels agricultors al molí. Aquest accés es podia fixar com una quota temporal atribuïda a cadascuna de les famílies que acudien al molí: d’aquesta manera, en algunes parròquies del Baix Empordà ens consta que en un domini determinat diverses famílies tenien cadascuna assignades certes «parts», fraccions de temps («dies» i «nits»), durant les quals podien moldre el seus grans de cereal en tant que parcers (parcerii) del molí senyorial. Així, l’any 1292 Ramona i el seu marit, Pere de Crosa, de Vilaromà, van vendre a Ahomar, del mateix lloc, un «dia» i una «nit» del molí d’Avall, emplaçat en els límits de les parròquies de Palamòs i Vall-llobrega, en la setmana que tenien dos «dies» i dues «nits». Aquest molí el compartien Ramona i Pere, com parcers, amb Maria de Palomar, Guillem Ermengol, Bernat de Grau, Arnau de Sitges i Ramon Vidal. El molí era domini del monestir de Sant Feliu de Guíxols i aquest rebria d’Ahomar cada any pel «dia» i la «nit» que havia comprat un cens de quatre migeres de gra.[168]

      7.1.5 Les exigències

La difusió i consolidació del destret es va veure afavorit per la qualitat tecnològica dels nous molins: l’estalvi que implicaven per l’economia pagesa no deu ser infravalorat i degué ser reconegut pels propis afectats, malgrat les exigències que se’ls plantejaren a canvi. Entre aquestes exigències es comptaven un seguit que gravaven el gra que els obligats pel destret portaven a moldre al molí. Citem, per començar, la mulneria: una taxa que ens consta des de mitjan segle XII i que es lliurava bé al moliner bé al titular de la molineria.[169]La multura, per la seva banda, era una exigència percebuda pel senyor i que podem documentar des del final del segle XI. La seva taxa resulta difícil de precisar perquè acostumava a ser variable d’un lloc a altre. Per al segle XIV i al Rosselló s’ha constatat que la moltura representava entre una setzena i una divuitena part de la farina molta al molí.[170] De la moltura sols quedaven exempts el senyor i els seus familiars, tot i que a vegades els beneficiaris d’aquesta exempció havien d’assumir altres càrregues relacionades amb el molí senyorial, com el transport de les moles. Un repartiment de la moltura podia acordar-se entre el senyor i el moliner (i la quota atribuïda al moliner s’assimilava potser a la mulneria). Un repartiment podia pactar-se també entre el senyor i aquell que es responsabilitzaria de construir i mantenir el molí en virtut d’una cessió indefinida o temporal a canvi del pagament d’un cens. A vegades un repartiment de les despeses precedia al repartiment dels rèdits. El 1144, per exemple, el bisbe de Barcelona s’encarregava de la meitat de les despeses que ocasionaria la construcció d’un molí al terme de Barberà del Vallès. Una vegada construït, percebria un terç dels rèdits del molí, però assumiria també un terç de les despeses requerides per al manteniment de la instal·lació.[171] La molitja (molegia), per últim, era una exigència que es constata vinculada als molins des de la segona meitat del segle XII. Aquesta acostumava gravar els masos que feien ús del molí. Sobre la seva taxa no sabem res i tampoc podem precisar fins a quin punt no es tractava sinó d’un equivalent de la multura. En qualsevol cas, tant la molitja com la moltura i la mulneria, s’han de considerar com unes exigències lliurades a canvi d’un servei, com unes taxes pagades a canvi del treball realitzat per transformar el gra en farina. No resulta difícil imaginar que aquest servei interessava als propis agricultors: a més d’estalviar els recursos que hauria requerit el manteniment d’unes instal·lacions pròpies, la molineria permetia descarregar la família d’uns treballs tan necessaris com reiteratius i feixucs.

      7.1.6 Els treballs

A la moltura, mulneria i molitja cal afegir altres exigències imposades als usuaris dels molins, com el pagament d’un cens en diner per la reparació i renovació dels pics del molí, exigència documentada per al domini episcopal de Domeny, gràcies a un capbreu del final del segle XII.[172] L’obligació de realitzar jornals per a la construcció d’un nou molí, per altra banda, està documentada des del segle XII. Vers la mateixa època apareixen les exigències quant al manteniment del molí, les operas molendinorum, específicament aquelles referides al transport de les moles noves quan les anteriors s’havien desgastat per la mòlta. СКАЧАТЬ