El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita

Чтение книги онлайн.

СКАЧАТЬ ho ignorem tot quant a les seves característiques, la seva capacitat i el seu rendiment. S’ha dit que fins al segle XI el treball del ferro a l’àmbit rural degué realitzar-se a una simple cavitat al sòl. També s’ha dit que la difusió de les ferreries sembla haver coincidit (tot i que això no deixa de ser una hipòtesis encara a verificar) amb un desenvolupament d’un forn tecnològicament més complex. Amb tot, no resulta indispensable vincular la difusió de la ferreria amb un desenvolupament tecnològic del forn: al ferrer li bastava per calfar el metall i llossar les eines un forn força simple. En qualsevol cas el forn estava sempre instal·lat a l’interior d’una edificació específica (domos fabrice), la qual acolliria, a més, l’obrador del ferrer i el conjunt del seu einam (aparatuum fabrice).

Per funcionar la ferreria necessitava ferro com a matèria primera i carbó com a combustible.[181]El subministrament del ferro, pel que es dedueix de les nostres fonts, era garantit pel propi senyor de la ferreria. Per a procurar-se aquest ferro el senyor disposava de diverses possibilitats: si era propietari de mines de ferro, podien ser aquestes mines les que proporcionaven el ferro necessari per alimentar les seves ferreries. Així, sembla plausible pensar que les mines de ferro comtals del Conflent, documentades per un capbreu de l’any 1151, subministraren amb ferro les ferreries pertanyent al comte que ens consten per a aquesta mateixa data a diversos llocs del nord-est català (Terrassa, Vilamajor, Caldes de Montbui, Llagostera, Palau-sacosta, Caldes de Malavella i Llofriu). Si el senyor no era propietari de mines, el que degué ser el cas més freqüent, podia comprar el ferro als mercats urbans. (L’obligació del ferrer de lliurar peces de ferro al seu senyor es pot documentar, però no sembla una obligació gaire difosa).[182]Aquest ferro comercialitzat en forma de barrells i lingots (ferre no obrat) podia procedir de les mines senyorials. Però, cal tenir en compte que juntament a aquestes vetes metàl·liques, l’explotació de les quals exigia la inversió de notables recursos, existien aquelles reserves de ferro de superfície (ferro pisolític, com la limonita) que podien trobar-se disperses en múltiples indrets i que, donats uns mínims quant a la seva composició mineral (contingut de ferro i manganès), resultaven més fàcils d’explotar. Aquest ferro no necessàriament havia d’elaborar-se a càrrec dels senyors. Es pot pensar (malgrat el silenci de les fonts) que aquest va entrar en els circuits comercials com a resultat d’una metal·lúrgia portada a terme a petita escala per especialistes en l’extracció, reducció i forja del ferro de superfície. Serien aquests especialistes (entre els quals es pot comptar el mateix ferrer) els qui portarien el ferro als mercats urbans, específicament als mercats de les petites ciutats que començaren a proliferar a partir del segle XII arreu del nord-est català.

Pel que fa al carbó vegetal (carbonem), el combustible indispensable per a una reelaboració adequada del ferro, sabem que s’elaborava als boscos (carboneres), en alguns casos a compte del senyor. Així, l’any 1213 els templers de la comanda de Palau-solità, al Vallès, es reservaren enfront del receptor d’un mas de Martorelles la facultat de fer carbó a les terres del mas quan volguessin.[183] En el cas que el carbó no fos produït en el marc dels dominis senyorials, podia ser comprat, al igual que el ferro, als petits productors (carbonaires) que l’oferien als mercats urbans. Finalment, tinguem en compte al respecte que l’elaboració del carbó al bosc (el carboneig) es considerava com una facultat associada al dret d’empriu, o sigui, al dret de lliure explotació dels espais incultes (usum carbones faciendi).[184]

      7.2.3 La senyoria sobre les ferreries

Com veurem, la difusió de les ferreries cal interpretar-la com una iniciativa dels senyors la finalitat de la qual era posar a disposició dels agricultors un servei que garantís unes eines més eficaces (i també unes peces i uns engranatges més resistents als molins). No pot sorprendre, doncs, l’estreta associació que s’observa de manera repetida entre la presència de les ferreries i l’existència de dominis senyorials de certa entitat geogràfica. Un exemple evident en aquest sentit el proporciona un capbreu comtal de l’any 1151 on es constata que a l’honor de Terrassa hi havia un total de cinc ferreries; els honors de Vilamajor i Caldes de Montbui disposaven, respectivament, d’una ferreria; a Caldes de Malavella hi havia tres ferreries, de les quals el comte recaptava el seu lloçol, salvant els drets del seu ferrer; l’honor comtal de Llagostera, per últim, disposava de dues ferreries. Observem, a més, que el lloçol el cobrava el comte als altres honors localitzats a les comarques de la Selva i del Baix Empordà: Quart, Llofriu i Palafrugell.[185] La mateixa associació de ferreria i dominis s’observa també per a altres senyories i altres contrades: la ferreria de Ripollet, per exemple, pertanyia al monestir de Sant Cugat del Vallès i servia als nombrosos masos que el monestir tenia a l’entorn d’aquella localitat. La ferreria de Vilanova del Vallès pertanyia al capítol catedralici de Barcelona i treballava per a la trentena de masos que la pabordia de desembre tenia a la vall de Vilanova.

      Al senyor de la ferreria corresponia garantir el que les fonts denominen el servicium fabrice et ferrarii. Això volia dir que el senyor tenia una sèrie d’obligacions envers aquells que acudien a la seva ferreria. Entre aquestes obligacions figurava que el senyor havia d’instituir en el seu ofici al ferrer. A aquest, freqüentment, el senyor li atorgava un lloc on habitar i unes terres per a conrear (mansum in quo abitat faber). El senyor havia de vigilar, així mateix, el treball del seu ferrer i garantir que aquest es realitzés de manera correcta. El senyor havia de finançar la construcció de la ferreria (domos fabrice) i l’adquisició de les eines necessàries per al treball del ferrer. A més, el senyor havia de proporcionar les matèries primeres necessàries per a mantenir l’activitat permanent de la ferreria: el ferro i el carbó, el transport dels quals cap a la ferreria era imposat a vegades com obligació als habitants dels masos que hi llossaven les seves eines.

El ferrer era un home de prestigi, admirat pels seus coneixements i per les seves habilitats. Freqüentment era un home (casat) que havia heretat l’ofici i l’obrador del seu pare o d’algun altre familiar.[186] El ferrer era instituït en el seu ofici pel senyor de la ferreria mitjançant un contracte escrit. El ferrer acostumava a dependre de manera estricta del senyor i havia de guardar-li fidelitat sòlida i prometre-li de romandre a la seva ferreria com home afocat.[187] Així mateix, el ferrer havia de comprometre’s a mantenir la ferreria ben preparada i equipada i a realitzar el seu treball a satisfacció dels usuaris (bene lauceare, servire bene fabrica). El ferrer acostumava pagar una entrada en moneda a l’hora de rebre la ferreria de mans del senyor. Així, el 1228 el ferrer de Sant Sadurní de l’Heura va pagar al sagristà i paborde del mes de juny del capítol de Girona cent sous de Barcelona per veure confirmada la titularitat de la ferreria que havia heretat del seu pare. A més d’aquesta entrada, el ferrer podia ser obligat a pagar determinats censos al seu senyor i al batlle d’aquest. Així, el ferrer de Mollet del Vallès havia de pagar al bisbe de Barcelona un cens pro ferraturis.[188]L’any 1289, per altra part, el ferrer Pere havia de pagar al monestir de Sant Cugat del Vallès per la ferreria de Ripollet anualment un cens d’una unça de pebre.[189] El 1293, finalment, l’abat del monestir de Sant Pere de Galligants atorgà al ferrer Berenguer i la seva esposa Benvinguda la ferreria de Santa Eugènia, al Gironès. Com a cens Berenguer donaria cada any a l’abat dos coltells caulers i dos falçons en Pasqua. El batlle del monestir rebria del ferrer altres dos coltells i dos falçons.[190]

A vegades, el ferrer s’havia de comprometre a reparar i fabricar les eines no sols dels agricultors sinó també les eines pertanyent al senyor de la ferreria i que aquest necessitava per a les seves terres d’explotació directa. A l’esmentat СКАЧАТЬ